La fermesa de l’editora i el director del The Washington Post va facilitar la investigació del cas Watergate
Katherine Graham, editora del The Washington Post de 1963 a 1991, va obrir el camí a moltes altres dones en el món del periodisme. En una època on els mitjans de comunicació estaven dirigits per homes, va agafar les regnes del diari aconseguint superar una situació econòmica difícil. El trajecte de Graham al Post ha estat molt lligat a la figura de Benjamin Bradlee. Fitxat de la revista Newsweek, va ser nomenat director del diari el 1965, càrrec que va mantenir fins 1991. Bradlee va actuar com a mà dreta de Graham i en els moments de més pressió va estar al costat de l’editora.
Un d’aquests moments va ser durant la investigació del cas Watergate, destapat el 1972 pel Post. El diari va demostrar que l’aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, estava implicat en una trama d’espionatge al partit demòcrata, fet que va desencadenar la dimissió del president el 1974.
El pes de la investigació va recaure sobre Bob Woodward i Carl Bernstein, dos redactors del diari. Tot i això, Graham i Bradlee van desenvolupar un paper clau en donar-los suport total, sabent que amb aquesta decisió posaven tota la maquinària de la Casa Blanca contra el diari.
I així va ser. Després que el Post publiqués els primers articles sobre el cas, la Casa Blanca va reaccionar de forma agressiva, negant qualsevol vinculació i intentant desprestigiar el diari. Bob Dole, cap de campanya de Nixon, va arribar a afirmar que “la reputació del Post quant a objectivitat i credibilitat ha caigut tan avall que pràcticament ja no està entre els grans”.
Tot i les amenaces i les crítiques, Graham va mantenir-se ferma i mai no va dubtar de la tasca del seu equip de redacció, tot i això en feia un seguiment constant i hi havia dies que baixava fins a tres vegades a la sala de redacció.
Les tasques de Bradlee eren de caràcter executiu. Va crear i dirigir l’equip de treball sobre el cas Watergate, assumint tota la responsabilitat. Obsessionat per la veracitat de les dades publicades al diari, Bradlee va establir un sistema de control d’informació exhaustiu. Les informacions de fonts anònimes havien d’estar confirmades per altres fonts independents; no es publicaven dades provinents d’altres mitjans si no eren confirmades pels redactors del Post; i abans de publicar qualsevol article un dels directius havia de donar-ne l’aprovació, tenint dret a vet en tot moment. A través d’aquest sistema Bradlee va aconseguir que en els dos anys d’articles sobre el cas, només es produïssin dos errors de precisió. Errors, però, que van fer trontollar el diari ja que es van aprofitar per criticar-lo i acusar-lo de difondre informacions infundades i mancades de veritat.
L’estira i arronsa entre el The Washington Post i la Casa Blanca es va acabar convertint en una lluita per la llibertat de premsa. Finalment, la investigació va donar la raó al diari, fet que va suposar la distinció del Post amb un premi Pulitzer al servei a la comunitat l’any 1973.
30 noviembre, 2006
07 noviembre, 2006
Pulitzer: més que un premi
Va convertir el The World, un petit diari de Nova York, en el més venut dels Estats Units
El premi que instaura Joseph Pulitzer representa, actualment, el reconeixement més elevat dins el periodisme nord-americà. Tot i això, alguns historiadors el consideren un dels promotors del periodisme groc, el sensacionalista, juntament amb William Randolph Hearst.
Nascut el 10 d’abril de 1847 a Makó, Hungria, Pulitzer arriba als Estats Units el 1864 amb l’objectiu d’allistar-se a les files de l’exèrcit nord-americà. Després de participar en la Guerra Civil Americana, es trasllada a viure a Sant Louis (Missouri). És en aquest punt de la seva vida on comença a forjar-se un futur com a periodista.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’etapa hegemonista del periodisme, la professió agafa unes dimensions mai vistes i és considerada el quart poder de l’Estat. Factors com la creixent alfabetització de la població o la irrupció de noves tecnologies, com la premsa a vapor o el ferrocarril, fan augmentar el nombre potencial de lectors i faciliten les comunicacions.
El 1868 comença a treballar al Westliche Post, un periòdic en llengua alemanya. Un any després, es presenta a les eleccions a l’Assemblea de l’Estat de Missouri pel Partit Republicà. L’aventura política no té els resultats esperats i acaba deixant el càrrec.
Un dels moments clau de la seva trajectòria és el 1872, quan crea el Sant Louis Post-Dispatch, després de comprar i fusionar el Westliche Post i el Sant Louis Dispatch. Però el gran salt qualitatiu el fa el 1883 quan adquireix el The World, un petit diari de Nova York. Aconsegueix fer-lo créixer de forma espectacular i situar-lo com el diari de més difusió del país.
Les claus d’aquest èxit descansen sobre tres pilars fonamentals. D’entrada, el preu del diari és assequible per a tota la població, dos cèntims de dòlar, fet que aconsegueix gràcies a una injecció important de publicitat. L’ús d’un llenguatge senzill acosta el diari als lectors menys formats, que l’utilitzen com a eina per aprendre anglès. Un altre element destacat és el sensacionalisme formal. Sota la premissa que la informació entra per la vista, dota el diari d’un gran component visual i introdueix el còmic en color a l’última pàgina.
L’inici del final de la seva carrera el marca la irrupció de Hearst en el món periodístic de Nova York, el 1895. A través del New York Journal enceta una guerra per la difusió que porta els dos protagonistes a una deriva informativa, arribant al punt màxim en la cobertura de la Guerra de Cuba, de 1898. Per aquest motiu, Pulitzer queda vinculat al llarg de la història al periodisme sensacionalista.
El 1902, ja allunyat de la primera línia periodística, Pulitzer ofereix a la Universitat de Columbia una subvenció econòmica per crear la primera escola de periodisme i instaurar uns premis per a la professió. Tot i això, no és fins després de la seva mort, el 1911 a Charleston (Carolina del Sur), que es fan realitat els seus desitjos. L’escola de periodisme de la Universitat de Columbia s’obre el 1912, i la primera edició dels premis Pulitzer s’organitza el 1917.
El premi que instaura Joseph Pulitzer representa, actualment, el reconeixement més elevat dins el periodisme nord-americà. Tot i això, alguns historiadors el consideren un dels promotors del periodisme groc, el sensacionalista, juntament amb William Randolph Hearst.
Nascut el 10 d’abril de 1847 a Makó, Hungria, Pulitzer arriba als Estats Units el 1864 amb l’objectiu d’allistar-se a les files de l’exèrcit nord-americà. Després de participar en la Guerra Civil Americana, es trasllada a viure a Sant Louis (Missouri). És en aquest punt de la seva vida on comença a forjar-se un futur com a periodista.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’etapa hegemonista del periodisme, la professió agafa unes dimensions mai vistes i és considerada el quart poder de l’Estat. Factors com la creixent alfabetització de la població o la irrupció de noves tecnologies, com la premsa a vapor o el ferrocarril, fan augmentar el nombre potencial de lectors i faciliten les comunicacions.
El 1868 comença a treballar al Westliche Post, un periòdic en llengua alemanya. Un any després, es presenta a les eleccions a l’Assemblea de l’Estat de Missouri pel Partit Republicà. L’aventura política no té els resultats esperats i acaba deixant el càrrec.
Un dels moments clau de la seva trajectòria és el 1872, quan crea el Sant Louis Post-Dispatch, després de comprar i fusionar el Westliche Post i el Sant Louis Dispatch. Però el gran salt qualitatiu el fa el 1883 quan adquireix el The World, un petit diari de Nova York. Aconsegueix fer-lo créixer de forma espectacular i situar-lo com el diari de més difusió del país.
Les claus d’aquest èxit descansen sobre tres pilars fonamentals. D’entrada, el preu del diari és assequible per a tota la població, dos cèntims de dòlar, fet que aconsegueix gràcies a una injecció important de publicitat. L’ús d’un llenguatge senzill acosta el diari als lectors menys formats, que l’utilitzen com a eina per aprendre anglès. Un altre element destacat és el sensacionalisme formal. Sota la premissa que la informació entra per la vista, dota el diari d’un gran component visual i introdueix el còmic en color a l’última pàgina.
L’inici del final de la seva carrera el marca la irrupció de Hearst en el món periodístic de Nova York, el 1895. A través del New York Journal enceta una guerra per la difusió que porta els dos protagonistes a una deriva informativa, arribant al punt màxim en la cobertura de la Guerra de Cuba, de 1898. Per aquest motiu, Pulitzer queda vinculat al llarg de la història al periodisme sensacionalista.
El 1902, ja allunyat de la primera línia periodística, Pulitzer ofereix a la Universitat de Columbia una subvenció econòmica per crear la primera escola de periodisme i instaurar uns premis per a la professió. Tot i això, no és fins després de la seva mort, el 1911 a Charleston (Carolina del Sur), que es fan realitat els seus desitjos. L’escola de periodisme de la Universitat de Columbia s’obre el 1912, i la primera edició dels premis Pulitzer s’organitza el 1917.
Discurs d'inauguració de la nova gegantona de l'Esplai Itaca
Avui, 5 de novembre de 2006, és un dia gran per l’Esplai Itaca de Teià. Hem fet realitat una idea que portem meditant des de fa temps. Tenim nova gegantona!!!!
Ja fa molts anys que participem com a entitat a un dels actes més importants de la Festa Major, la trobada de gegants, una tradició catalana molt arrelada al nostre poble. A través d’en Ciril·li, els xanquers i els bastoners hem apropat els infants de l’Esplai a un acte emblemàtic de Teià.
I per què hem fet una nova gegantona? Doncs per commemorar els 20 anys de l’Esplai Itaca. La Teia, nom de la gegantona escollit pels nens i nenes de l’entitat, simbolitza l’alegria i la vitalitat de tots ells.
El procés de construcció de la Teia va començar ara fa un any quan, des de l’equip de monitors va sorgir la idea de construir una gegantona pel 20è aniversari. Tothom es va engrescar i vam decidir tirar-ho endavant.
I avui ja és un fet i ens en sentim molt orgullosos. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de moltes persones; des de l’esplai volem fer-los un sincer agraïment:
L’Adriana Paton: per construir el cap
En Francesc Brincau: per muntar el cavallet de la gegantona
La Josefa Baides: per la confecció del vestit
En Joan Tarradas: pel suport, les idees i per deixar-nos material dels gegants
A la colla gegantera de Teià: per deixar-nos inaugurar la gegantona el dia de la seva festa
I per últim, i molt especialment, a en Jaume Companyó: pel disseny, el muntatge, la gestió i la paciència.
Aquí teniu a la Teia, la nova gegantona de l’Esplai Itaca de Teià:
Una nena que mesura 1 metre 80 centímetres i pesa 15 quilos.
Ja fa molts anys que participem com a entitat a un dels actes més importants de la Festa Major, la trobada de gegants, una tradició catalana molt arrelada al nostre poble. A través d’en Ciril·li, els xanquers i els bastoners hem apropat els infants de l’Esplai a un acte emblemàtic de Teià.
I per què hem fet una nova gegantona? Doncs per commemorar els 20 anys de l’Esplai Itaca. La Teia, nom de la gegantona escollit pels nens i nenes de l’entitat, simbolitza l’alegria i la vitalitat de tots ells.
El procés de construcció de la Teia va començar ara fa un any quan, des de l’equip de monitors va sorgir la idea de construir una gegantona pel 20è aniversari. Tothom es va engrescar i vam decidir tirar-ho endavant.
I avui ja és un fet i ens en sentim molt orgullosos. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de moltes persones; des de l’esplai volem fer-los un sincer agraïment:
L’Adriana Paton: per construir el cap
En Francesc Brincau: per muntar el cavallet de la gegantona
La Josefa Baides: per la confecció del vestit
En Joan Tarradas: pel suport, les idees i per deixar-nos material dels gegants
A la colla gegantera de Teià: per deixar-nos inaugurar la gegantona el dia de la seva festa
I per últim, i molt especialment, a en Jaume Companyó: pel disseny, el muntatge, la gestió i la paciència.
Aquí teniu a la Teia, la nova gegantona de l’Esplai Itaca de Teià:
Una nena que mesura 1 metre 80 centímetres i pesa 15 quilos.
30 septiembre, 2006
Renfe V.I.P.
Dijous sortia de la feina amb la convicció que la tornada a casa seria relativament plàcida. Em dirigia cap a l'estació de rodalies d'Arc de Triomf estrenant mp3 de segona mà i, al matí, m'havia procurat un llibre per fer que la incomoditat del viatge amb la RENFE fos més petita, com a mínim que em passés més ràpid el temps.
Però vaig ser una mica ingenu perquè RENFE està tenint la seva setmana de glòria i en arribar a l'estació em vaig adonar que hi havia lleugers (per dir-ho finament) retards. Les andanes estaven plenes a vessar, la mala llet era present a totes les cares. Dos periodistes, equipats amb càmeres gravaven l'escena...
...i els trens anaven arribant, carregats a petar. La gent que esperava a Arc de Triomf no estava disposada a passar mitja o una hora més esperant un nou tren, i s'enfilaven empenyant a tothom (maricon l'últim).
Un cop al tren que em portava al meu destí, embotit per totes bandes i amb pudors indrescriptibles, vaig engegar la música (el llibre no el vaig treure per raons òbvies) i vaig començar a pensar com podia ser que una societat tan exigent permeti aquestes coses.
L'episodi de dijous jo el definiria com a Renfe V.I.P.
Vergonyós que una companyia que sap que no està oferint els serveis com cal, no obri les portes i et cobri el bitllet.
Intolerable la situació amb què vam fer el trajecte de tornada. Semblàvem porcs en un camió de transport.
I sorprenent la Permissivitat de la gent, que tot i patir els retards i les aglomeracions de forma habitual no posa el crit al cel per queixar-se.
Però vaig ser una mica ingenu perquè RENFE està tenint la seva setmana de glòria i en arribar a l'estació em vaig adonar que hi havia lleugers (per dir-ho finament) retards. Les andanes estaven plenes a vessar, la mala llet era present a totes les cares. Dos periodistes, equipats amb càmeres gravaven l'escena...
...i els trens anaven arribant, carregats a petar. La gent que esperava a Arc de Triomf no estava disposada a passar mitja o una hora més esperant un nou tren, i s'enfilaven empenyant a tothom (maricon l'últim).
Un cop al tren que em portava al meu destí, embotit per totes bandes i amb pudors indrescriptibles, vaig engegar la música (el llibre no el vaig treure per raons òbvies) i vaig començar a pensar com podia ser que una societat tan exigent permeti aquestes coses.
L'episodi de dijous jo el definiria com a Renfe V.I.P.
Vergonyós que una companyia que sap que no està oferint els serveis com cal, no obri les portes i et cobri el bitllet.
Intolerable la situació amb què vam fer el trajecte de tornada. Semblàvem porcs en un camió de transport.
I sorprenent la Permissivitat de la gent, que tot i patir els retards i les aglomeracions de forma habitual no posa el crit al cel per queixar-se.
24 agosto, 2006
El principi del final
Ja fa dies que em ronden pel cap, són pensaments perturbadors que no em deixen dormir, ni menjar, ni treballar. No puc fer-hi res. Acabo de començar el final d'una etapa plena d'il·lusions, alegries i decepcions. Una etapa de la vida que ha aportat molt a la meva manera de ser, de fet ha modelat el meu caràcter totalment.
El balanç és molt positiu. Però ara, un cop anunciat que s'ha acabat, no puc parar de pensar en si era el millor moment. Jo em veig amb ganes de continuar, però també veig que les limitacions temporals farien de la meva presència una nosa. Més val estar menys temps i al 100%, que aguantar com sigui, i no arribar al 50%.
Formalment, a dia d'avui, només em queda un pas per tancar el cicle. Pas que faré aquesta nit. Després seré lliure, o esclau del meu temps. Les obligacions desapareixeran, no així les ganes, per tant es fa difícil sortir-ne quan encara hi ha il·lusió per fer coses. Però és el principi del final, i al principi totes les coses costen, les que has de deixar també.
El balanç és molt positiu. Però ara, un cop anunciat que s'ha acabat, no puc parar de pensar en si era el millor moment. Jo em veig amb ganes de continuar, però també veig que les limitacions temporals farien de la meva presència una nosa. Més val estar menys temps i al 100%, que aguantar com sigui, i no arribar al 50%.
Formalment, a dia d'avui, només em queda un pas per tancar el cicle. Pas que faré aquesta nit. Després seré lliure, o esclau del meu temps. Les obligacions desapareixeran, no així les ganes, per tant es fa difícil sortir-ne quan encara hi ha il·lusió per fer coses. Però és el principi del final, i al principi totes les coses costen, les que has de deixar també.
Retorn a les "andades"
Després de pràcticament un mes de letàrgia torno a reprendre l'activitat del blog. La veritat és que l'aturada ha estat contra la meva voluntat, ja que els serveis de wanadoo es van esfumar d'un dia per l'altre. Un mes més tard encara no he recuperat la línia d'internet però m'esforçaré per buscar terminals que emp permetin penjar cosestes.
Seguint amb el tema de l'anterior post, la ràdio, no hi ha novetats. No locuto, faig l'agenda cultural i aquest mes d'agost és el més llarg que he viscut mai. A més, els cap de setmanes, que és quan tinc festa, va i plou!!! Una tragèdia.
Fent un resum del que ha donat de sí el segon més de pràctiques, em venen al cap força coses. I més sabent que la resta de la gent, tot i estar en mitjans més petits, els deixen fer més coses. D'entrada, comentar que la feina actual que desenvolupo a Ona Catalana la podria fer des de l'ordinador de casa, i enviar-la per internet!!! Tot un repte de periodisme!?!? I després seguir amb el tema de sempre, la locució. Jo entenc que segurament no tinc la gràcia dels que fa anys que treballen a la ràdio, però sóc de l'opinió que si una emissora demana estudiants per fer pràctiques, doncs que practiquin, no?? Crec que s'ha de ser molt dolent per no tenir l'oportunitat de locutar, però dolent, dolent!!
Penso que la gent que ha fet amb mi Taller de ràdio va veure que tampoc ho feia tan malament, amb tota la modèstia. Simplement no m'encallo, no faig cantarella i no m'ofego. No sé.
Bé, no donaré més la tavarra sobre aquest tema en el que queda d'estiu, ja està tot dit.
Seguint amb el tema de l'anterior post, la ràdio, no hi ha novetats. No locuto, faig l'agenda cultural i aquest mes d'agost és el més llarg que he viscut mai. A més, els cap de setmanes, que és quan tinc festa, va i plou!!! Una tragèdia.
Fent un resum del que ha donat de sí el segon més de pràctiques, em venen al cap força coses. I més sabent que la resta de la gent, tot i estar en mitjans més petits, els deixen fer més coses. D'entrada, comentar que la feina actual que desenvolupo a Ona Catalana la podria fer des de l'ordinador de casa, i enviar-la per internet!!! Tot un repte de periodisme!?!? I després seguir amb el tema de sempre, la locució. Jo entenc que segurament no tinc la gràcia dels que fa anys que treballen a la ràdio, però sóc de l'opinió que si una emissora demana estudiants per fer pràctiques, doncs que practiquin, no?? Crec que s'ha de ser molt dolent per no tenir l'oportunitat de locutar, però dolent, dolent!!
Penso que la gent que ha fet amb mi Taller de ràdio va veure que tampoc ho feia tan malament, amb tota la modèstia. Simplement no m'encallo, no faig cantarella i no m'ofego. No sé.
Bé, no donaré més la tavarra sobre aquest tema en el que queda d'estiu, ja està tot dit.
27 julio, 2006
Coses de la ràdio
Després d'un mes treballant a la ràdio me n'adono que les coses no són tan fàcils com semblaven. Tres són les claus per tenir-ho tot controlat: dominar l'apartat tècnic, dominar l'art d'escriure i dominar l'art de la veu.
El primer punt, l'apartat tècnic, no hauria d'haver estat un problema si no fos pels canvis que ha patit la redacció a mitjans de mes. Un cop tenia dominats els programes i els processos per tal d'editar talls i fer altres tasques dels butlletins, la SER decideix que s'ha d'unificar la manera de treballar i ens implanten un nou sistema (personalment, crec que més complex i lent) que, òbviament, haig de tornar a aprendre. Sembla que ara ja li tinc el "truco" agafat, però no m'he escapat de cometre errades de precisió.
L'art d'escriure, en principi, no suposa greus problemes. Si em dedico a aquesta feina és perquè m'agrada aquest art. Tot i això, la redacció informativa per ràdio és diferent, molt pensada per l'oralitat. Per tant, frases curtes i senzilles, i textos que en deu línies (com a molt) recullin les dades més rellevants de la informació. Ah!! I a poder ser amb algun toc d'originalitat en la presentació, per tal de captar l'atenció de l'oient. De moment, me'n surto.
Per últim, l'art de la veu. Aquest és l'àmbit més negre. No hi ha manera de locutar una peça amb cara i ulls, i no és perquè m'encalli o coses d'aquestes. Al contrari, es nota massa que estic llegint. He practicat, he llegit mil vegades les mateixes notícies i encara no sé com treure la meva vena interpretativa, és a dir, la informació s'ha d'explicar i no llegir.
De totes maneres, la valoració del primer mes a la ràdio és positiva, ja arribarà el moment de locutar. Quan arribi ja avisaré.
El primer punt, l'apartat tècnic, no hauria d'haver estat un problema si no fos pels canvis que ha patit la redacció a mitjans de mes. Un cop tenia dominats els programes i els processos per tal d'editar talls i fer altres tasques dels butlletins, la SER decideix que s'ha d'unificar la manera de treballar i ens implanten un nou sistema (personalment, crec que més complex i lent) que, òbviament, haig de tornar a aprendre. Sembla que ara ja li tinc el "truco" agafat, però no m'he escapat de cometre errades de precisió.
L'art d'escriure, en principi, no suposa greus problemes. Si em dedico a aquesta feina és perquè m'agrada aquest art. Tot i això, la redacció informativa per ràdio és diferent, molt pensada per l'oralitat. Per tant, frases curtes i senzilles, i textos que en deu línies (com a molt) recullin les dades més rellevants de la informació. Ah!! I a poder ser amb algun toc d'originalitat en la presentació, per tal de captar l'atenció de l'oient. De moment, me'n surto.
Per últim, l'art de la veu. Aquest és l'àmbit més negre. No hi ha manera de locutar una peça amb cara i ulls, i no és perquè m'encalli o coses d'aquestes. Al contrari, es nota massa que estic llegint. He practicat, he llegit mil vegades les mateixes notícies i encara no sé com treure la meva vena interpretativa, és a dir, la informació s'ha d'explicar i no llegir.
De totes maneres, la valoració del primer mes a la ràdio és positiva, ja arribarà el moment de locutar. Quan arribi ja avisaré.
10 julio, 2006
Increïble però cert (II)
Els animals domèstics són protagonistes molt importants de les vides de molta gent, qui no ha tingut mai un gat, un gos o un periquito??? (per anomenar els més corrents). Moltes vegades acostumen a ser la joguina dels fills fins que aquests se’n cansen i, llavors, passen a estar cuidats pels pares i mares, que amb resignació, veuen que se’ls tira al damunt una nova responsabilitat. Aquesta secció està dedicada a les sempre curioses relacions entre l’espècie humana (aparentment dominant) i la resta del món animal.
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
06 julio, 2006
Curiositats de l'estiu
Tot i que cada any el 21 de juny marca l’inici de l’estiu, a certs llocs en gaudeixen deu setmanes abans. A partir de mitjans d’abril “llega el verano en el Corte Inglés”, i tothom s’apressa a treure del fons de l’armari la roba lleugera: samarretes de tirants, pantalons curts, sandàlies... Aquestes ganes de calor, sol i platja passen factura perquè la frescor de l’abril i el maig cala. Qui no ha agafat més d’un refredat perquè ha sortit de casa amb sol i caloreta i ha tornat xop per la tempesta primaveral de torn? És que som uns impacients.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
04 julio, 2006
Increïble però cert!!!
Increïble però cert; moltes coses que passen al món ho són i aquest espai vol ser-ne un reflex. Aquí hi trobareu un recull de premsa escrita amb les notícies més curioses, divertides, còmiques, en fi, diferents, i que molt sovint passen inadvertides als ulls dels lectors. El primer número recull notícies de caire local català que, realment, podrien haver succeït a Teià!!!!!
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
03 julio, 2006
Apunts al natural (III)
El moviment humà davant l’edifici és reduït si es compara amb el de la resta de la plaça, hi passen pocs vianants, tots amb pressa, uns perquè estan treballant descarregant els sorollosos camions que proveeixen els bars de la plaça, i d’altres, turistes, que no paren de mirar a tot arreu per no perdre’s detall de la plaça. Ara mateix un camió vermell de Coca-Cola s’atura a la cantonada dreta de l’edifici, en baixa el fornit conductor, amb una armilla blava força voluminosa, i es posa a descarregar les caixes de plàstic que contenen els refrescos que, posteriorment, vendrà la Cerveseria Colon. Acaba la feina, torna a pujar al camió i surt de la plaça pel mateix carrer per on ha entrat.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
Apunts al natural (II)
Més a l’esquerra hi ha la porta d’entrada de l’edifici i al costat el Jamboree, un mític local de la nit barcelonina, on es pot gaudir de música en directe. Ara, a dos quarts d’onze del matí, òbviament, està tancat, però les inconfusibles lletres de l’entrada fan que ressalti: “Jam” amb lletres grosses vermelles i “boree” amb lletres negres amb un marc vermell que van creixent. Al seu costat, seguint cap a l’esquerra hi ha dos establiments més, un hostal que es diu “Kabul Youth Hostal” i la “Cerveseria Àlex”. El primer és una petita residència per joves turistes o estudiants, i la cerveseria del costat, és la típica que té les parets folrades de fusta, a l’estil de pub irlandès.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Apunts al natural (I)
Assegut en un banc individual, de potes metàl·liques negres i respatller de fusta marró fort, observo l’edifici número 18 de la Plaça Reial de Barcelona, i tot el que hi ha entre ell i jo.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
01 julio, 2006
Periodisme i veritat
El periodisme, igual que moltes altres professions, es regeix per un codi ètic estricte que inclou una sèrie de valors molt importants com la veracitat o el respecte sobre allò que es parla. La veracitat de les notícies i informacions difoses pels mitjans de comunicació és la que dóna la suficient confiança al lector com perquè vulgui seguir rebent informacions d’un mitjà en concret. Quan aquesta es trenca per la manca de realitat el lector té la sensació que el mitjà de comunicació l’ha estat enganyant i que és de poca qualitat.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
Treva a Catalunya
La present legislatura del tripartit s’ha caracteritzat per no saber aprofitar els bons moments dels què ha disposat, fet que ha servit per animar les veus espanyolistes més conservadores i per crear un clima de rebuig constant cap a tot allò que tingui relació amb Catalunya. Des del cas Carod, un mes després de firmar el Pacte del Tinell i formar govern, fins a la renúncia del president Maragall a tornar-se a presentar als següents comicis electorals, ja han passat tres anys.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
22 junio, 2006
2 hores, 3 cues i 250 números
2 hores: les que vaig aguantar pacientment, dimarts, a la Campana (Direcció General de Trànsit) per fer un mer tràmit de canvi de nom del cotxe.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
21 junio, 2006
Preocupació per la grip aviària
La comunitat internacional fa tres anys que està en alerta constant per la grip aviària, un virus molt mortífer entre les aus. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han donat una gran rellevància mediàtica als afectats per la malaltia i a la seva evolució geogràfica. Els primers casos d’infecció humana del virus, d’au a persona, es van detectar el 1997 a Hong Kong, on 18 persones van resultar infectades, 6 de les quals van morir. La investigació va determinar que la causa dels contagis era el contacte directe i estret amb les aus infectades.
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
15 junio, 2006
Mundialitis
Cal que la programació de la Sexta sigui tota sobre el mundial? Des de primera hora del matí fins que tanquen el dia només es parla d’aquest esdeveniment esportiu. És obvi que la transcendència social del mundial és molt gran, però potser no tant com per omplir totes les hores d’una graella.
Fa quatre dies que ha començat el mundial i el format del programa principal de la Sexta, Sport Center Mundial ’06, ja ha quedat esgotat. Patxi Alonso, el conductor del programa, no sap com matar el temps entre partit i partit. La desfilada de convidats i tertulians és immensa, però poques coses aporten, amb un dia ja s’ha dit tot i no innoven, lògic d’altra banda.
Un altre nom propi del programa és Julen Lopetegui, el desafortunat porter que va jugar al Barça, ara fent tasques d’analista tècnic a través d’una pantalla tàctil, que per falta de pràctica o per falta de sensibilitat digital, se li resisteix.
L’única cosa interessant de la Sexta és la retransmissió dels partits, a càrrec d'Andrés Montes i Julio Salinas. L’habitual comentarista de partits de la NBA a Canal+, utilitza un to desenfadat que fa que partits com l’Austràlia-Japó tinguin interès pel telespectador.
Fa quatre dies que ha començat el mundial i el format del programa principal de la Sexta, Sport Center Mundial ’06, ja ha quedat esgotat. Patxi Alonso, el conductor del programa, no sap com matar el temps entre partit i partit. La desfilada de convidats i tertulians és immensa, però poques coses aporten, amb un dia ja s’ha dit tot i no innoven, lògic d’altra banda.
Un altre nom propi del programa és Julen Lopetegui, el desafortunat porter que va jugar al Barça, ara fent tasques d’analista tècnic a través d’una pantalla tàctil, que per falta de pràctica o per falta de sensibilitat digital, se li resisteix.
L’única cosa interessant de la Sexta és la retransmissió dels partits, a càrrec d'Andrés Montes i Julio Salinas. L’habitual comentarista de partits de la NBA a Canal+, utilitza un to desenfadat que fa que partits com l’Austràlia-Japó tinguin interès pel telespectador.
No ve de gust
La televisió pública catalana, TV3, va dedicar la programació de la setmana passada a l’alimentació sana, a l’estil “12 meses 12 causas” de Telecinco. La iniciativa és bona si es té en compte que estem entrant en una dinàmica de menjar ràpid que posa en perill la reconeguda dieta mediterrània, però el fi no justifica els mitjans.
El programa-magazin de dissabte a la tarda, dedicat a la bona cuina, va patinar per tot arreu. Tres són els noms propis que van fer que TV3 perdés el bon gust que l’ha caracteritzat al llarg d’aquest any: Jordi Díaz, Rosa i Terremoto de Alcorcón.
L’actor català, Jordi Díaz, feia de presentador del programa, juntament amb periodistes habituals de la cadena. Acostumat a actuar, no va deixar el seu rol professional i va conduir el programa d’una forma poc convencional, desorientant l’espectador en tot moment.
Les altres dues protagonistes, Rosa i la Terremoto de Alcorcón, van aportar el toc “cutre” al programa, amb dues actuacions que no són dignes d’una televisió pública com la catalana, que s’ha caracteritzat sempre per defugir-ne.
La desconeguda artista d’Alcorcón va oferir una actuació més pròpia de “Noche de Fiesta”. Disfressada de forma exuberant i amb dos homes vestits de dona fent-li la coreografia, va fregar el ridícul. Programes com aquest no vénen de gust.
El programa-magazin de dissabte a la tarda, dedicat a la bona cuina, va patinar per tot arreu. Tres són els noms propis que van fer que TV3 perdés el bon gust que l’ha caracteritzat al llarg d’aquest any: Jordi Díaz, Rosa i Terremoto de Alcorcón.
L’actor català, Jordi Díaz, feia de presentador del programa, juntament amb periodistes habituals de la cadena. Acostumat a actuar, no va deixar el seu rol professional i va conduir el programa d’una forma poc convencional, desorientant l’espectador en tot moment.
Les altres dues protagonistes, Rosa i la Terremoto de Alcorcón, van aportar el toc “cutre” al programa, amb dues actuacions que no són dignes d’una televisió pública com la catalana, que s’ha caracteritzat sempre per defugir-ne.
La desconeguda artista d’Alcorcón va oferir una actuació més pròpia de “Noche de Fiesta”. Disfressada de forma exuberant i amb dos homes vestits de dona fent-li la coreografia, va fregar el ridícul. Programes com aquest no vénen de gust.
Periodistes i carronyaires
Refredada la bomba mediàtica del dijous 1 de juny, crec que és de justícia fer un petit comentari sobre el tipus de periodisme que volem. La mort de Rocío Jurado ha estat morbosament retransmesa en directe per un allau de periodistes, “mandaos” per explicar tonteries i fer passar el temps fins al moment de la mort.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.
"Gages" del oficio
Fent de periodista no pots badar ni un moment. Una màxima d’aquesta professió, de la qual sóc un aprenent, és que sempre has de provar la maquinària abans d’enregistrar qualsevol cosa, ja sigui per televisió, per ràdio o per premsa escrita. Perquè si no ho fas passa el què passa.
A taller de ràdio estem fent un reportatge sobre la superació de la ceguesa. Després de molts dies intentant contactar amb els protagonistes que el grup havia pensat, un noi i una dona, vam aconseguir quedar amb la Teresa, el dijous a la tarda.
Amb els nervis dels periodistes principiants, dues companyes més i jo, vam recollir el material per gravar l’entrevista i vam encaminar-nos cap a Sant Cugat, on viu la nostra protagonista. Als Ferrocarrils de la Generalitat vam donar un cop d’ull a les preguntes i vam acabar de perfilar l’entrevista.
Trobar la casa de la Teresa va ser fàcil, les indicacions que et dóna una persona cega són claríssimes, no hi ha possibilitat de pèrdua. Arribats a casa seva ens vam acomodar al menjador, vam muntar els estris de gravació i a l’acció.
Una hora més tard sortíem de casa la Teresa encantats amb el resultat, ella sola ja servia per fer tot el reportatge. Una dona increïble que ens permetia un futur reportatge fantàstic.
Els tres aprenents de periodistes, encuriosits per tornar a sentir les explicacions de la Teresa, vam posar-nos a escoltar la gravació. Silenci, silenci, deu segons més tard continuava el silenci. No s’havia gravat res!!! Per què? Doncs perquè el micròfon que ens havia facilitat la Pompeu Fabra estava en “off”. Decepció, ràbia i vergonya: “I ara què direm a la resta del grup?”. Tot per no fer una simple prova abans de començar.
El resultat de tot plegat és que, com que anem lleugers de feina aquest final de trimestre, doncs divendres tornàvem a Sant Cugat a repetir l’entrevista. Aquest cop es va provar tot abans de començar. La sort va ser que la Teresa ho va tornar a brodar, respostes pràcticament clavades a les del dia anterior, com si mai li haguéssim fet l’entrevista. El reportatge es preveu interessant.
A taller de ràdio estem fent un reportatge sobre la superació de la ceguesa. Després de molts dies intentant contactar amb els protagonistes que el grup havia pensat, un noi i una dona, vam aconseguir quedar amb la Teresa, el dijous a la tarda.
Amb els nervis dels periodistes principiants, dues companyes més i jo, vam recollir el material per gravar l’entrevista i vam encaminar-nos cap a Sant Cugat, on viu la nostra protagonista. Als Ferrocarrils de la Generalitat vam donar un cop d’ull a les preguntes i vam acabar de perfilar l’entrevista.
Trobar la casa de la Teresa va ser fàcil, les indicacions que et dóna una persona cega són claríssimes, no hi ha possibilitat de pèrdua. Arribats a casa seva ens vam acomodar al menjador, vam muntar els estris de gravació i a l’acció.
Una hora més tard sortíem de casa la Teresa encantats amb el resultat, ella sola ja servia per fer tot el reportatge. Una dona increïble que ens permetia un futur reportatge fantàstic.
Els tres aprenents de periodistes, encuriosits per tornar a sentir les explicacions de la Teresa, vam posar-nos a escoltar la gravació. Silenci, silenci, deu segons més tard continuava el silenci. No s’havia gravat res!!! Per què? Doncs perquè el micròfon que ens havia facilitat la Pompeu Fabra estava en “off”. Decepció, ràbia i vergonya: “I ara què direm a la resta del grup?”. Tot per no fer una simple prova abans de començar.
El resultat de tot plegat és que, com que anem lleugers de feina aquest final de trimestre, doncs divendres tornàvem a Sant Cugat a repetir l’entrevista. Aquest cop es va provar tot abans de començar. La sort va ser que la Teresa ho va tornar a brodar, respostes pràcticament clavades a les del dia anterior, com si mai li haguéssim fet l’entrevista. El reportatge es preveu interessant.
Apunts d'actualitat
L’equip ciclista Würth, protagonista de l’últim cas de dopatge, va començar la Volta al País Basc amb el mallot buit de publicitat, després que l’asseguradora Liberty retirés el patrocini de l’equip.
Quin món aquest del ciclisme, els Mossos d’Esquadra haurien de fer controls de substàncies nocives a totes les carreres, segur que a més d’un li haurien de posar un parany per immobilitzar la bicicleta.
L’anxova del Cantàbric està en perill d’extinció per culpa de la sobreexplotació pesquera.
No serà que les anxoves fugen esperitades de la costa cantàbrica quan veuen arribar els vaixells pesquers amb aquelles xarxes que tot ho trinxen?
Els cubans gaudiran d’un programa de televisió que els ensenyarà a prevenir la temporada de ciclons que comença avui.
Imagino el coronel Fidel Castro impartint classes de meteorologia avançada a tots els cubans, a l’estil Tomàs Molina de TV3, això sí, sense càmeres en directe i amb un mapa isobàric fet amb cartró.
Un grup de vàndals van inundar la plaça Olavide de Madrid en taponar una font i obrir la clau de pas de l’aigua.
Estic convençut que el crit de guerra dels protagonistes del fet va ser: “Aquí no hay playa, vaya, vaya”, tornada de la mítica cançó de The Refrescos.
Quaranta nou immigrants subsaharians van arribar ahir a Gran Canària en pastera.
D’aquí a poc les Illes Canàries seran el nou getto africà d’Espanya, cal aprofitar-ho i nacionalitzar aquells que són bons esportistes, així engreixarem el medaller espanyol a les competicions internacionals (pensament pertorbat).
Quin món aquest del ciclisme, els Mossos d’Esquadra haurien de fer controls de substàncies nocives a totes les carreres, segur que a més d’un li haurien de posar un parany per immobilitzar la bicicleta.
L’anxova del Cantàbric està en perill d’extinció per culpa de la sobreexplotació pesquera.
No serà que les anxoves fugen esperitades de la costa cantàbrica quan veuen arribar els vaixells pesquers amb aquelles xarxes que tot ho trinxen?
Els cubans gaudiran d’un programa de televisió que els ensenyarà a prevenir la temporada de ciclons que comença avui.
Imagino el coronel Fidel Castro impartint classes de meteorologia avançada a tots els cubans, a l’estil Tomàs Molina de TV3, això sí, sense càmeres en directe i amb un mapa isobàric fet amb cartró.
Un grup de vàndals van inundar la plaça Olavide de Madrid en taponar una font i obrir la clau de pas de l’aigua.
Estic convençut que el crit de guerra dels protagonistes del fet va ser: “Aquí no hay playa, vaya, vaya”, tornada de la mítica cançó de The Refrescos.
Quaranta nou immigrants subsaharians van arribar ahir a Gran Canària en pastera.
D’aquí a poc les Illes Canàries seran el nou getto africà d’Espanya, cal aprofitar-ho i nacionalitzar aquells que són bons esportistes, així engreixarem el medaller espanyol a les competicions internacionals (pensament pertorbat).
30 mayo, 2006
Crims musicals
El festival d’Eurovisió és una aberració prehistòrica que, com la declaració de la renta o la visita al dentista, ens espera cada any per recordar-nos la fragilitat i la desgràcia de la nostra existència. A TVE no entenen aquesta trista circumstància, i dissabte ens van obsequiar amb una marató televisiva dedicada al dantesc espectacle, tres hores de gal·la, més tres hores de programa previ, més dues hores de programa resum. Quina suada!
La prèvia va ser un patètic retorn a les dècades més grises i tenebroses de la història televisiva d’Espanya, aquelles on el conductor del programa es veia en blanc negre i tenia un bigoti immens. La realització deixava molt a desitjar i els decorats decrèpits entonaven amb els convidats, en procés de momificació. Carlos Lozano, el presentador, completava el repartiment d’estrelles de la galàxia casposa. “Com se’t dóna el francès, Sònia?” va preguntar el sempre ocurrent Lozano a l’encarregada de coordinar els vots per telèfon.
El festival va ser... No cal fer llenya de l’arbre caigut. S’hi va poder veure de tot. La ballarina del rus sortint de dins del piano. El romanès entonant sons impossibles, com si tingués un xiulet a la gargamella, a l’estil Farinelli. Les Ketchup fent honor al gust musical espanyol. I els monstres de Finlàndia guanyant el concurs.
Ja que parlem de crims sonors, sabeu qui és l’encarregat de composar l’himne del mundial per la Sexta? El Koala! Aquest cantant de Màlaga, amb nom de marsupial i estil musical rupestre, s’ha convertit en l’artista del moment amb una cançó que repeteix sense parar “Opá, yo vi a hacer un corrá”. Tot un prodigi de la gramàtica castellana.
Potser el podríem ajuntar amb Maradona. Dos personatges simpàtics, rodonets i amb predisposició al catxondeo segur que animarien el mundial, i farien passar les penes als il·lusionats aficionats espanyols, convençuts que aquest any sí, la selecció farà alguna cosa grossa al Mundial.
La prèvia va ser un patètic retorn a les dècades més grises i tenebroses de la història televisiva d’Espanya, aquelles on el conductor del programa es veia en blanc negre i tenia un bigoti immens. La realització deixava molt a desitjar i els decorats decrèpits entonaven amb els convidats, en procés de momificació. Carlos Lozano, el presentador, completava el repartiment d’estrelles de la galàxia casposa. “Com se’t dóna el francès, Sònia?” va preguntar el sempre ocurrent Lozano a l’encarregada de coordinar els vots per telèfon.
El festival va ser... No cal fer llenya de l’arbre caigut. S’hi va poder veure de tot. La ballarina del rus sortint de dins del piano. El romanès entonant sons impossibles, com si tingués un xiulet a la gargamella, a l’estil Farinelli. Les Ketchup fent honor al gust musical espanyol. I els monstres de Finlàndia guanyant el concurs.
Ja que parlem de crims sonors, sabeu qui és l’encarregat de composar l’himne del mundial per la Sexta? El Koala! Aquest cantant de Màlaga, amb nom de marsupial i estil musical rupestre, s’ha convertit en l’artista del moment amb una cançó que repeteix sense parar “Opá, yo vi a hacer un corrá”. Tot un prodigi de la gramàtica castellana.
Potser el podríem ajuntar amb Maradona. Dos personatges simpàtics, rodonets i amb predisposició al catxondeo segur que animarien el mundial, i farien passar les penes als il·lusionats aficionats espanyols, convençuts que aquest any sí, la selecció farà alguna cosa grossa al Mundial.
22 mayo, 2006
Pragmatisme o paciència
Ja no hi ha tripartit, ja no hi ha ERC al govern de la Generalitat de Catalunya. Pasqual Maragall els ha expulsat (segons Antena 3) o els ha cessat (segons TV3). L’escenari que s’obre després de l’enèsima crisi institucional és del tot incert. Amb un referèndum sobre l’Estatut pendent de realitzar, i trenta dies després de l’última polèmica al sí del govern d’esquerres i catalanista, el nomenament de Xavier Vendrell com a Conseller de Governació, ens trobem en un punt mort.
La veritat és que és una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tirar endavant un projecte nou que podia aportar moltes coses bones a Catalunya. Els votants dels tres partits que formaven govern, PSC, ERC i ICV, han vist com el que ha costat 23 anys aconseguir ha tardat dos anys i escaig a desintegrar-se.
Però el més calent és a l’aigüera, el referèndum sobre l’Estatut encara pot embolicar més la troca. Si sortís majoria afirmativa és possible que el PSC acordés amb CiU un govern de “coalició nacional”; però si el resultat fos negatiu, és a dir, no a l’estatut, ens trobaríem davant una situació peculiar: 2 anys de feina, de negociacions, de viatges a Madrid, de fotos per la galeria... anirien directament a les escombraries. Catalunya no s’ho pot permetre, però es pot permetre acceptar l’Estatut que ha arribat de Madrid, després del “cepillado” que li han fet???
El que està clar és que el nou Estatut és millor que el de l’any 1979, però no respon a totes les demandes dels catalans, per tant què hem de fer? Votar sí o votar no?
Si votem sí vol dir que millorarem l’estatut anterior, però que haurem d’esperar temps (força temps) per tornar-lo a millorar. Si votem que no implica que ens quedem com estàvem, no guanyem res, però podem tornar a iniciar un procés d’elaboració d’un nou estatut que sigui més ambiciós. En aquests moments la qüestió és ser pragmàtic o pacient.
La veritat és que és una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tirar endavant un projecte nou que podia aportar moltes coses bones a Catalunya. Els votants dels tres partits que formaven govern, PSC, ERC i ICV, han vist com el que ha costat 23 anys aconseguir ha tardat dos anys i escaig a desintegrar-se.
Però el més calent és a l’aigüera, el referèndum sobre l’Estatut encara pot embolicar més la troca. Si sortís majoria afirmativa és possible que el PSC acordés amb CiU un govern de “coalició nacional”; però si el resultat fos negatiu, és a dir, no a l’estatut, ens trobaríem davant una situació peculiar: 2 anys de feina, de negociacions, de viatges a Madrid, de fotos per la galeria... anirien directament a les escombraries. Catalunya no s’ho pot permetre, però es pot permetre acceptar l’Estatut que ha arribat de Madrid, després del “cepillado” que li han fet???
El que està clar és que el nou Estatut és millor que el de l’any 1979, però no respon a totes les demandes dels catalans, per tant què hem de fer? Votar sí o votar no?
Si votem sí vol dir que millorarem l’estatut anterior, però que haurem d’esperar temps (força temps) per tornar-lo a millorar. Si votem que no implica que ens quedem com estàvem, no guanyem res, però podem tornar a iniciar un procés d’elaboració d’un nou estatut que sigui més ambiciós. En aquests moments la qüestió és ser pragmàtic o pacient.
18 mayo, 2006
Rebre per poder donar?
El 7 de maig l’església va presentar la campanya “Rebre per poder donar” en el marc del període de declaració de la renda 2006. Amb aquesta iniciativa la jerarquia catòlica vol que més espanyols marquin la casella que reserva un 0,52% de l’IRPF a l’església.
La Conferència Episcopal Espanyola ha justificat la campanya adduint que el Govern de Rodríguez Zapatero ha reduït progressivament l’aportació econòmica. I doncs, què es pensaven?
És intolerable que la cúria eclesiàstica es queixi que no rep ajuda de l’Estat, quan durant molts anys ha sigut la nineta dels ulls dels governants (que no polítics) espanyols, i ha gaudit de favors i tracte preferencial. Els hauria de caure la cara de vergonya.
Es lamenten que amb la baixada dels ingressos provinents dels impostos que paguem tots –catòlics i no catòlics- no poden fer front a tota l’obra social que desenvolupen, d’altra banda lloable. Però potser haurien de pensar en tot el patrimoni que tenen i quin és el tren de vida que porten, sobretot els bisbes dirigents. Segurament si fossin una mica més humils els sobrarien diners per mantenir tot el que diuen que han de mantenir pel bé de la societat.
En un Estat laic, com l’espanyol, no hi hauria d’haver cap favoritisme per l’església catòlica; és més, perquè només es destinen a aquesta religió quan a Espanya també hi ha budistes, musulmans, animistes? Tot plegat força incoherent.
Si cada vegada hi ha menys fidels disposats a col·laborar econòmicament voldrà dir que estan perdent importància dins la societat i que, potser, s’haurien de replantejar el paper de protagonista social que s’autoimposen.
La Conferència Episcopal Espanyola ha justificat la campanya adduint que el Govern de Rodríguez Zapatero ha reduït progressivament l’aportació econòmica. I doncs, què es pensaven?
És intolerable que la cúria eclesiàstica es queixi que no rep ajuda de l’Estat, quan durant molts anys ha sigut la nineta dels ulls dels governants (que no polítics) espanyols, i ha gaudit de favors i tracte preferencial. Els hauria de caure la cara de vergonya.
Es lamenten que amb la baixada dels ingressos provinents dels impostos que paguem tots –catòlics i no catòlics- no poden fer front a tota l’obra social que desenvolupen, d’altra banda lloable. Però potser haurien de pensar en tot el patrimoni que tenen i quin és el tren de vida que porten, sobretot els bisbes dirigents. Segurament si fossin una mica més humils els sobrarien diners per mantenir tot el que diuen que han de mantenir pel bé de la societat.
En un Estat laic, com l’espanyol, no hi hauria d’haver cap favoritisme per l’església catòlica; és més, perquè només es destinen a aquesta religió quan a Espanya també hi ha budistes, musulmans, animistes? Tot plegat força incoherent.
Si cada vegada hi ha menys fidels disposats a col·laborar econòmicament voldrà dir que estan perdent importància dins la societat i que, potser, s’haurien de replantejar el paper de protagonista social que s’autoimposen.
Riuada migratòria
L’arribada massiva d’immigrants subsaharians a les Illes Canàries, més de 1.500 en dues setmanes, ha desbordat els centres d’acollida i les comissaries de la comunitat insular. La caòtica situació que s’ha generat aquests dies no és nova, cal recordar que a finals del 2005 es va viure un episodi dantesc a la reixa que separa Melilla amb territori marroquí, on hi va haver morts i imatges que van impactar la societat espanyola.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.
15 mayo, 2006
Bolívia ha près la decisió adequada?
Evo Morales, president de Bolívia, ha complert una de les promeses estrella del seu programa electoral, la nacionalització del sector dels hidrocarburs, que afectarà a diverses multinacionals, entre elles la hispanoargentina Repsol-YPF. El president bolivià, d’ascendència indígena, ha recuperat l’esperit de la descolonització de 1825, per acabar amb el domini que tenen les grans empreses dedicades a la comercialització de gas i petroli.
Les conseqüències per a Repsol-YPF són menors, si les comparem amb les d’altres multinacionals afectades, com Petrobras, de Brasil. Tot i això, Antoni Brufau, president de l’empresa hispanoargentina ha instat al govern espanyol a que negociï amb Bolívia una alternativa a la mesura adoptada, ja que el tres per cent del resultat anual de Repsol-YPF surt dels negocis que fa al país llatinoamericà.
Realment la nacionalització serà positiva pels bolivians? D’entrada sembla que sí, perquè l’Estat serà qui controli les condicions, el volum i el preu del mercat intern i de l’exportació dels hidrocarburs, a través de l’empresa estatal Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos. Però la comunitat internacional, sobretot els països europeus i llatinoamericans que hi tenen negocis, han alertat Evo Morales dels problemes que pot ocasionar la decisió. De moment Espanya ha avisat a Bolívia de les possibles conseqüències en les relacions bilaterals. El Brasil, per la seva banda, ha advertit que podria buscar mercats alternatius, cosa que tindria repercussions importants sobre l’economia del país. Brasil, a través de Petrobras, és el país que més inverteix en el sector dels hidrocarburs de Bolívia, concretament 1.500 milions de dòlars, i en l’hipotètic cas que decidís abandonar el país, Bolívia perdria un percentatge molt elevat del seu Producte Interior Brut, un 20%.
Les conseqüències per a Repsol-YPF són menors, si les comparem amb les d’altres multinacionals afectades, com Petrobras, de Brasil. Tot i això, Antoni Brufau, president de l’empresa hispanoargentina ha instat al govern espanyol a que negociï amb Bolívia una alternativa a la mesura adoptada, ja que el tres per cent del resultat anual de Repsol-YPF surt dels negocis que fa al país llatinoamericà.
Realment la nacionalització serà positiva pels bolivians? D’entrada sembla que sí, perquè l’Estat serà qui controli les condicions, el volum i el preu del mercat intern i de l’exportació dels hidrocarburs, a través de l’empresa estatal Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos. Però la comunitat internacional, sobretot els països europeus i llatinoamericans que hi tenen negocis, han alertat Evo Morales dels problemes que pot ocasionar la decisió. De moment Espanya ha avisat a Bolívia de les possibles conseqüències en les relacions bilaterals. El Brasil, per la seva banda, ha advertit que podria buscar mercats alternatius, cosa que tindria repercussions importants sobre l’economia del país. Brasil, a través de Petrobras, és el país que més inverteix en el sector dels hidrocarburs de Bolívia, concretament 1.500 milions de dòlars, i en l’hipotètic cas que decidís abandonar el país, Bolívia perdria un percentatge molt elevat del seu Producte Interior Brut, un 20%.
07 mayo, 2006
S’han d’aprofitar les oportunitats
La història d’Espanya dels últims 200 anys ha estat marcada pels canvis polítics convulsos, molts d’ells provocats per la voluntat d’uns quants de tallar les ales a aquells que volien impulsar reformes progressistes. Nicolás Salmerón i Manuel Azaña, que van ocupar la presidència del govern de la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939), respectivament, durant un període curt de temps, van patir en les seves carns el fet de tenir una ment oberta i moderna. Van acabar dimitint.
Si José Luís Rodríguez Zapatero hagués viscut aquella època probablement no hauria pogut desenvolupar les polítiques del seu programa electoral, ni afrontar el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El context polític actual, per sort, és estable, i això fa que les negociacions estatutàries es gestionin seguint les pautes establertes del joc democràtic, on tothom té dret a dir-hi la seva, i guanya l’opció majoritària.
De la mateixa manera que Salmerón, al final de la seva vida política, i Azaña van promoure el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i el federalisme en general, Zapatero té ara la capacitat de liderar un procés de reorganització de l’Estat, on l’asimetria entre comunitats autònomes no estigui renyida amb la igualtat de drets i la cohesió social del país. El president del Govern té l’avantatge, respecte els seus predecessors republicans, que la democràcia s’ha fet forta i que és una eina que arracona tot allò subversiu que pugui desestabilitzar la societat.
Si José Luís Rodríguez Zapatero hagués viscut aquella època probablement no hauria pogut desenvolupar les polítiques del seu programa electoral, ni afrontar el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El context polític actual, per sort, és estable, i això fa que les negociacions estatutàries es gestionin seguint les pautes establertes del joc democràtic, on tothom té dret a dir-hi la seva, i guanya l’opció majoritària.
De la mateixa manera que Salmerón, al final de la seva vida política, i Azaña van promoure el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i el federalisme en general, Zapatero té ara la capacitat de liderar un procés de reorganització de l’Estat, on l’asimetria entre comunitats autònomes no estigui renyida amb la igualtat de drets i la cohesió social del país. El president del Govern té l’avantatge, respecte els seus predecessors republicans, que la democràcia s’ha fet forta i que és una eina que arracona tot allò subversiu que pugui desestabilitzar la societat.
01 mayo, 2006
El tapat
Dijous 27 d’abril
Quan tothom parla d’Eto’o, Ronaldinho i Deco com a estrelles del Barcelona, es descuiden a Andrés Iniesta (21). El de Fuentealvilla, després del recital de joc ofert ahir contra el Milan, s’ha consagrat com a jugador a l’equip que fa el millor futbol del moment.
Aprofitant una inoportuna lesió de Xavi, el cervell del Barça de l’any passat, Iniesta ha agafat el relleu demostrant que no té res a envejar al seu company de posició al camp. No m’estranyaria que Luís Aragonés s’emportés la perla blanca cap a Alemanya.
Quan tothom parla d’Eto’o, Ronaldinho i Deco com a estrelles del Barcelona, es descuiden a Andrés Iniesta (21). El de Fuentealvilla, després del recital de joc ofert ahir contra el Milan, s’ha consagrat com a jugador a l’equip que fa el millor futbol del moment.
Aprofitant una inoportuna lesió de Xavi, el cervell del Barça de l’any passat, Iniesta ha agafat el relleu demostrant que no té res a envejar al seu company de posició al camp. No m’estranyaria que Luís Aragonés s’emportés la perla blanca cap a Alemanya.
Per qui hem de patir?
Realment l’Iran està en disposició d’aconseguir una bomba atòmica en breu? O potser és l’excusa perquè els Estats Units hi pugui entrar? Per què no s’ataca a Corea del Nord que sí que ha desenvolupat un programa nuclear?
En cas que l’Iran tirés endavant els plans nuclears, com es vol frenar la seva escalada nuclear, si països com l’Índia, Pakistan, Israel o Sud-Àfrica disposen de la tecnologia necessària per fabricar armament atòmic? Com pot ser que Estats Units sigui l’abanderat de la creuada contra l’Iran, si ells han sigut els protagonistes dels pitjors atacs nuclears de la història de la humanitat?
Moltes preguntes i poques respostes.
En cas que l’Iran tirés endavant els plans nuclears, com es vol frenar la seva escalada nuclear, si països com l’Índia, Pakistan, Israel o Sud-Àfrica disposen de la tecnologia necessària per fabricar armament atòmic? Com pot ser que Estats Units sigui l’abanderat de la creuada contra l’Iran, si ells han sigut els protagonistes dels pitjors atacs nuclears de la història de la humanitat?
Moltes preguntes i poques respostes.
26 abril, 2006
Sant Jordi mediàtic, per variar
Diumenge 23 d’abril de 2006
Els escriptors novells han arrassat per Sant Jordi. Ildefonso Falcones (L’església del Mar) i Sandro Rossell (Benvingut al món real) han sigut els dos autors més buscats a les paradetes de les Rambles de Barcelona. Els dos llibres parlen d’història, i fins i tot, podríem considerar que tenen un fons força semblant (tot i que sembli agoserat).
L’església del Mar explica la història d’un jove humil que, a l’època de la construcció de Santa Maria del Mar, fuig del món rural per instal·lar-se a Barcelona. El noi hi fa fortuna, però haurà de lluitar contra les forces de la Inquisició, els prejudicis socials i la pesta.
Benvingut al món real narra la història d’un “jove humil” que, a l’època de la reconstrucció del F.C. Barcelona, s’apunta al carro guanyador (el de l’Elefant Blau). El noi hi fa fortuna, aconseguint el fitxatge de Ronaldinho, però haurà de lluitar contra les forces de la Inquisició (encapçalades per Joan Laporta), els prejudicis socials (els de la Junta el marginaven) i la pesta (anomenada “entorn” o Johan Cruyff)
Altres escriptors d’elit com Andreu Buenafuente (amb els seus monòlegs) han tornat a triomfar en aquesta data on prima (se suposa) l’amor i la bona literatura. Una grata sorpresa (i sense segones) ha estat el descobriment de Tor: tretze cases i tres morts de Carles Porta, un llibre que explica una de les històries més surrealistes del Pirineu català i que neix d’un reportatge emès pel programa 30 minuts de TV3; es devora en tres dies.
Els escriptors novells han arrassat per Sant Jordi. Ildefonso Falcones (L’església del Mar) i Sandro Rossell (Benvingut al món real) han sigut els dos autors més buscats a les paradetes de les Rambles de Barcelona. Els dos llibres parlen d’història, i fins i tot, podríem considerar que tenen un fons força semblant (tot i que sembli agoserat).
L’església del Mar explica la història d’un jove humil que, a l’època de la construcció de Santa Maria del Mar, fuig del món rural per instal·lar-se a Barcelona. El noi hi fa fortuna, però haurà de lluitar contra les forces de la Inquisició, els prejudicis socials i la pesta.
Benvingut al món real narra la història d’un “jove humil” que, a l’època de la reconstrucció del F.C. Barcelona, s’apunta al carro guanyador (el de l’Elefant Blau). El noi hi fa fortuna, aconseguint el fitxatge de Ronaldinho, però haurà de lluitar contra les forces de la Inquisició (encapçalades per Joan Laporta), els prejudicis socials (els de la Junta el marginaven) i la pesta (anomenada “entorn” o Johan Cruyff)
Altres escriptors d’elit com Andreu Buenafuente (amb els seus monòlegs) han tornat a triomfar en aquesta data on prima (se suposa) l’amor i la bona literatura. Una grata sorpresa (i sense segones) ha estat el descobriment de Tor: tretze cases i tres morts de Carles Porta, un llibre que explica una de les històries més surrealistes del Pirineu català i que neix d’un reportatge emès pel programa 30 minuts de TV3; es devora en tres dies.
23 abril, 2006
Teià i els blogs
Dijous 20 d’abril de 2006
Després de l’après en els dos primers trimestres de la carrera, veig que realment és veritat el fenomen d’internet, concretament el dels blogs. Qualsevol persona es veu amb cor de llençar afirmacions no contrastades a la xarxa; qui ho fa sap que hi haurà gent que se’l creurà.
Aquesta setmana he descobert un blog curiós d’una persona del meu poble. A l’autor, amagat darrera el pseudònim de Karbeis, li agrada reflexionar sobre temes molt diversos, entre ells la política. Declarat obertament de CiU, es dedica a criticar sense pietat el govern municipal (ERC+PSC).
Recordant algunes de les nocions d’ètica periodística que han anat transcendint en el mig any de curs que portem, es podria dir que l’autor del blog (òbviament no és periodista, només cal veure l’ortografia) es salta les dues primordials: contrastar la informació i firmar els textos.
El més sorprenent és que el bloc en qüestió s’ha convertit en el més actiu de blocat, i tot perquè s’ha generat un foc creuat entre detractors i partidaris de la tasca de govern a Teià; debat on només es vomiten crítiques d’un nivell baixíssim. Surrealista.
Després de l’après en els dos primers trimestres de la carrera, veig que realment és veritat el fenomen d’internet, concretament el dels blogs. Qualsevol persona es veu amb cor de llençar afirmacions no contrastades a la xarxa; qui ho fa sap que hi haurà gent que se’l creurà.
Aquesta setmana he descobert un blog curiós d’una persona del meu poble. A l’autor, amagat darrera el pseudònim de Karbeis, li agrada reflexionar sobre temes molt diversos, entre ells la política. Declarat obertament de CiU, es dedica a criticar sense pietat el govern municipal (ERC+PSC).
Recordant algunes de les nocions d’ètica periodística que han anat transcendint en el mig any de curs que portem, es podria dir que l’autor del blog (òbviament no és periodista, només cal veure l’ortografia) es salta les dues primordials: contrastar la informació i firmar els textos.
El més sorprenent és que el bloc en qüestió s’ha convertit en el més actiu de blocat, i tot perquè s’ha generat un foc creuat entre detractors i partidaris de la tasca de govern a Teià; debat on només es vomiten crítiques d’un nivell baixíssim. Surrealista.
Temps de silenci???
Dimarts 18 d’abril de 2006
Processons, natzarens, penitència, emoció, devoció. La Setmana Santa és temps de recolliment i reflexió per molts ciutadans espanyols. Però aquest silenci es trenca amb la tornada a casa després dels actes festius. Les autopistes i carreteres de l’Estat rugeixen enèrgicament. L’orquestra de clàxons amb el fons de motors de cotxe s’ha convertit en un concert clàssic dels informatius del dilluns de Pasqua.
Processons, natzarens, penitència, emoció, devoció. La Setmana Santa és temps de recolliment i reflexió per molts ciutadans espanyols. Però aquest silenci es trenca amb la tornada a casa després dels actes festius. Les autopistes i carreteres de l’Estat rugeixen enèrgicament. L’orquestra de clàxons amb el fons de motors de cotxe s’ha convertit en un concert clàssic dels informatius del dilluns de Pasqua.
17 abril, 2006
Aquest any sí!!!!
Dijous 14 d’abril de 2006
Enguany els dos títols estatals de futbol, la Lliga i la Copa del Rei, volaran cap a les vitrines dels dos clubs barcelonins, el Barça i l’Espanyol. La fita s’enuncia ràpid però representa un mèrit molt important. A més, un dels equips catalans de la segona divisió del futbol, el Nàstic de Tarragona, també ho te tot de cara per assolir l’ascens a la màxima categoria del futbol.
Per acabar-ho de rematar, en bàsquet les coses van igual de bé, el Barça és líder de la lliga regular i està classificat per la final a quatre de la Lliga europea, classificació aconseguida eliminant el Reial Madrid. Però és que la resta d’equips catalans també estan fent un paper molt digne; el DKV s’ha proclamat campió de la Copa FIBA i, juntament amb l’Akasvayiu Girona, estan fent una molt bona temporada a la lliga regular.
Podríem seguir anomenant equips catalans que estan realitzant una temporada molt bona, i això és una cosa força estranya, no es dóna sovint. Quines forces ocultes estan empenyent els equips catalans aquest any, són els poders que es deriven de les influències polítiques a Madrid???, és una competència del nou Estatut, guanyar títols??? Sigui el que sigui, que duri, que anys així no se’n veuen gaires, i l’esport és un bon "placebo" per aparcar altres maldecaps que ronden la testa dels catalans.
Enguany els dos títols estatals de futbol, la Lliga i la Copa del Rei, volaran cap a les vitrines dels dos clubs barcelonins, el Barça i l’Espanyol. La fita s’enuncia ràpid però representa un mèrit molt important. A més, un dels equips catalans de la segona divisió del futbol, el Nàstic de Tarragona, també ho te tot de cara per assolir l’ascens a la màxima categoria del futbol.
Per acabar-ho de rematar, en bàsquet les coses van igual de bé, el Barça és líder de la lliga regular i està classificat per la final a quatre de la Lliga europea, classificació aconseguida eliminant el Reial Madrid. Però és que la resta d’equips catalans també estan fent un paper molt digne; el DKV s’ha proclamat campió de la Copa FIBA i, juntament amb l’Akasvayiu Girona, estan fent una molt bona temporada a la lliga regular.
Podríem seguir anomenant equips catalans que estan realitzant una temporada molt bona, i això és una cosa força estranya, no es dóna sovint. Quines forces ocultes estan empenyent els equips catalans aquest any, són els poders que es deriven de les influències polítiques a Madrid???, és una competència del nou Estatut, guanyar títols??? Sigui el que sigui, que duri, que anys així no se’n veuen gaires, i l’esport és un bon "placebo" per aparcar altres maldecaps que ronden la testa dels catalans.
Il Pipiolo Berlusconi
Dilluns 10 d’abril de 2006
Ja se sap que en democràcia algunes vegades es guanya i altres vegades es perd. I que la gràcia d’aquest sistema polític és que permet l’alternança de forces polítiques sense que es produeixin actes violents, ni cops d’estat, ni res que s’hi assembli.
Per això, el que hauria de fer Silvio Berlusconi és acceptar la derrota a les eleccions generals italianes i deixar de buscar les mil i una fórmules per impedir que Prodi exerceixi el càrrec que legítimament li ha estat atorgat.
Il Cavalliere, que amb aquesta actitud no fa honor al seu alias, perd els papers i fa que Itàlia es converteixi en la riota de tot Europa; un país teòricament desenvolupat (econòmicament suposo que sí, ara desconec si mentalment) necessita recórrer a observadors internacionals per garantir unes eleccions netes??? On s'és vist això!!!! Berlusconi, president de tot a Itàlia, de petit deuria ser d’aquells nens que quan perdien un partit de futbol (vestit amb la samarreta del Milà, segur) colaven la pilota a un terrat d’una casa i deien a l’equip contrari: “cal repetir el partit perquè hem perdut la pilota i hauríem remuntat el resultat en cinc minuts!!!!”
Ja se sap que en democràcia algunes vegades es guanya i altres vegades es perd. I que la gràcia d’aquest sistema polític és que permet l’alternança de forces polítiques sense que es produeixin actes violents, ni cops d’estat, ni res que s’hi assembli.
Per això, el que hauria de fer Silvio Berlusconi és acceptar la derrota a les eleccions generals italianes i deixar de buscar les mil i una fórmules per impedir que Prodi exerceixi el càrrec que legítimament li ha estat atorgat.
Il Cavalliere, que amb aquesta actitud no fa honor al seu alias, perd els papers i fa que Itàlia es converteixi en la riota de tot Europa; un país teòricament desenvolupat (econòmicament suposo que sí, ara desconec si mentalment) necessita recórrer a observadors internacionals per garantir unes eleccions netes??? On s'és vist això!!!! Berlusconi, president de tot a Itàlia, de petit deuria ser d’aquells nens que quan perdien un partit de futbol (vestit amb la samarreta del Milà, segur) colaven la pilota a un terrat d’una casa i deien a l’equip contrari: “cal repetir el partit perquè hem perdut la pilota i hauríem remuntat el resultat en cinc minuts!!!!”
Adéu Bono!!!!
Divendres 7 d’abril de 2006
José Bono ja no és el ministre de Defensa, ha dimitit del seu càrrec per motius personals i ja fa tres mesos que va prendre la decisió i la hi va comunicar a Rodríguez Zapatero (versió oficial, em permetreu que dubti). Aquesta dimissió obre la porta a Zapatero a una reorganització de l’executiu, en previsió de les tasques del govern fins a final de legislatura.
Des del punt de vista català, cal dir que la dimissió de Bono és una bona notícia, ja que per si alguna cosa es caracteritzava el ministre de Defensa era per tenir unes idees lleugerament diferents a la resta de la cúpula del PSOE respecte el procés de reforma de l’Estatut català.
La irrupció d’Alfredo Pérez Rubalcaba, al Ministeri de l’Interior, en substitució de José Antonio Alonso, que passa a ocupar la cartera de Defensa, és vista com una mesura per fomentar el diàleg, ja no només amb Catalunya, sinó amb el País Basc, que viu en un context polític nou, després de la declaració de la treva permanent d’ETA.
Caldrà veure com es desenvolupen els esdeveniments, però a priori, la jugada de Zapatero, tot i que es presenti com una decisió de Bono, pot servir per aconseguir grans fites polítiques en aquest país.
José Bono ja no és el ministre de Defensa, ha dimitit del seu càrrec per motius personals i ja fa tres mesos que va prendre la decisió i la hi va comunicar a Rodríguez Zapatero (versió oficial, em permetreu que dubti). Aquesta dimissió obre la porta a Zapatero a una reorganització de l’executiu, en previsió de les tasques del govern fins a final de legislatura.
Des del punt de vista català, cal dir que la dimissió de Bono és una bona notícia, ja que per si alguna cosa es caracteritzava el ministre de Defensa era per tenir unes idees lleugerament diferents a la resta de la cúpula del PSOE respecte el procés de reforma de l’Estatut català.
La irrupció d’Alfredo Pérez Rubalcaba, al Ministeri de l’Interior, en substitució de José Antonio Alonso, que passa a ocupar la cartera de Defensa, és vista com una mesura per fomentar el diàleg, ja no només amb Catalunya, sinó amb el País Basc, que viu en un context polític nou, després de la declaració de la treva permanent d’ETA.
Caldrà veure com es desenvolupen els esdeveniments, però a priori, la jugada de Zapatero, tot i que es presenti com una decisió de Bono, pot servir per aconseguir grans fites polítiques en aquest país.
Tirante el Blanco???
Dimecres 5 d'abril de 2006
Tirante el Blanco és el títol de la nova pel·lícula de Vicente Aranda. Una aberració a la llengua. Com pot ser que es faci una traducció tan ridícula d’un nom propi com el de Tirant lo Blanc??? És com dir-li Paco Cabezadepueblo a un home que es digui Francesc Capdevila. Ho trobo una vertadera barbaritat.
Moltes de les pel·lícules que provenen dels Estats Units o Anglaterra s’estrenen als cinemes mantenint el títol en la llengua original (Seven, Eyes wide shout, Crash, Scary movie...), però quan surt una pel·lícula amb títol català, sempre s’ha de caure en la traducció, i en aquest cas d’una forma barroera.
Què passa, que si el títol és en català la gent de fora de Catalunya no l’anirà a veure??, o és que denota menys qualitat que les pel·lícules titulades en castellà??? La polèmica fa temps que s’arrossega i ja seria hora d’agafar el toro per les banyes i enfrontar-nos-hi, no pot ser que la llengua catalana es deixi trepitjar d’aquesta manera.
Tirante el Blanco és el títol de la nova pel·lícula de Vicente Aranda. Una aberració a la llengua. Com pot ser que es faci una traducció tan ridícula d’un nom propi com el de Tirant lo Blanc??? És com dir-li Paco Cabezadepueblo a un home que es digui Francesc Capdevila. Ho trobo una vertadera barbaritat.
Moltes de les pel·lícules que provenen dels Estats Units o Anglaterra s’estrenen als cinemes mantenint el títol en la llengua original (Seven, Eyes wide shout, Crash, Scary movie...), però quan surt una pel·lícula amb títol català, sempre s’ha de caure en la traducció, i en aquest cas d’una forma barroera.
Què passa, que si el títol és en català la gent de fora de Catalunya no l’anirà a veure??, o és que denota menys qualitat que les pel·lícules titulades en castellà??? La polèmica fa temps que s’arrossega i ja seria hora d’agafar el toro per les banyes i enfrontar-nos-hi, no pot ser que la llengua catalana es deixi trepitjar d’aquesta manera.
Corrupció a Marbella
dilluns 3 d'abril de 2006
Ja era hora!!! Això és el que deuen pensar els ciutadans honrats de Marbella (algun hi haurà) després de veure les detencions que ha fet la policia aquesta setmana. La ciutat andalusa fa anys que s’havia convertit en territori sense llei, governat al més pur estil del salvatge oest americà. Els vaquers (per anomenar-los d’alguna manera), al crit de “maricon l’últim”, s’ho han venut tot amb l’únic objectiu d’enriquir-se, sense pensar en el què necessitava la ciutat.
Quinze anys d’alcaldes corruptes (Jesús Gil, Julián Muñoz i Marisol Yagüe) han deixat una població amb un nombre elevadíssim d’edificis construïts il·legalment, i amb una imatge molt tocada respecte la resta del país, que ja fa temps que olorava els mètodes gangsterils que utilitzaven els representants polítics de la localitat.
Espero que aquesta macrooperació policial serveixi per fer obrir els ulls a aquells que en un futur governaran Marbella, i a aquells que durant anys han deixat que la situació anés empitjorant: com pot ser que hisenda no detectés cap irregularitat en una inspecció feta al 2003 sobre els béns del senyor Roca, un dels capatassos de la corruptela???
Ja era hora!!! Això és el que deuen pensar els ciutadans honrats de Marbella (algun hi haurà) després de veure les detencions que ha fet la policia aquesta setmana. La ciutat andalusa fa anys que s’havia convertit en territori sense llei, governat al més pur estil del salvatge oest americà. Els vaquers (per anomenar-los d’alguna manera), al crit de “maricon l’últim”, s’ho han venut tot amb l’únic objectiu d’enriquir-se, sense pensar en el què necessitava la ciutat.
Quinze anys d’alcaldes corruptes (Jesús Gil, Julián Muñoz i Marisol Yagüe) han deixat una població amb un nombre elevadíssim d’edificis construïts il·legalment, i amb una imatge molt tocada respecte la resta del país, que ja fa temps que olorava els mètodes gangsterils que utilitzaven els representants polítics de la localitat.
Espero que aquesta macrooperació policial serveixi per fer obrir els ulls a aquells que en un futur governaran Marbella, i a aquells que durant anys han deixat que la situació anés empitjorant: com pot ser que hisenda no detectés cap irregularitat en una inspecció feta al 2003 sobre els béns del senyor Roca, un dels capatassos de la corruptela???
09 marzo, 2006
Els colors
Tenia una capsa de colors
brillants, forts i vius.
Tenia una capsa de colors,
uns de càlids, i altres de freds.
No tenia el vermell per a la
sang dels ferits.
No tenia el negre per a la
tomba dels orfes.
No tenia el blanc per a les
mans, per a les cares dels morts.
No tenia el groc per a les
sorres ardents.
Però tenia el taronja per a la
joia de viure,
i tenia el verd per als nous
brots, per als nius.
Tenia el blau per als cels clars
i lluminosos.
Tenia el rosa per als somnis
i per al repòs.
Tali Sorek (13 anys)
Beersheba, Israel
brillants, forts i vius.
Tenia una capsa de colors,
uns de càlids, i altres de freds.
No tenia el vermell per a la
sang dels ferits.
No tenia el negre per a la
tomba dels orfes.
No tenia el blanc per a les
mans, per a les cares dels morts.
No tenia el groc per a les
sorres ardents.
Però tenia el taronja per a la
joia de viure,
i tenia el verd per als nous
brots, per als nius.
Tenia el blau per als cels clars
i lluminosos.
Tenia el rosa per als somnis
i per al repòs.
Tali Sorek (13 anys)
Beersheba, Israel
03 marzo, 2006
Forat negre a la galàxia
La primera estrella del firmament madrileny, Florentino Pérez, ja no brilla, s’ha convertit en un forat negre, suposadament per xuclar tots els mals que afecten l’equip blanc. Marxa amb elegància, però amb un regust de pare decebut amb els seus fills: “he mal educat els jugadors, alguns estan confusos, [...] alguna cosa no hauré fet bé en la meva relació amb els futbolistes"
La bomba informativa va saltar el dilluns d’aquesta setmana quan els rumors de la dimissió del mandatari blanc es van confirmar. Una reunió extraordinària de la Junta Directiva del club va encendre les alarmes, però el personal esperava la destitució de l’entrenador López Caro per la llastimosa actuació en l’últim partit de lliga i l’anterior, la dolorosa derrota contra l’Arsenal a la Lliga de Campions. Però el resultat de la reunió va ser un altra, la dimissió irrevocable del president.
“Cría cuervos y te sacarán los ojos”, aquesta és la millor manera per definir el periple de Florentino a la presidència del Reial Madrid. Sis anys de mandat, tres de glòria i tres de caiguda lliure. La política esportiva de “Zidanes i Pavones” no ha acabat de quallar, ha quedat vella. Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham han configurat l’óssa major d’aquest equip, però després de tres temporades s’han anat apagant fins a diluir-se en la immensitat de l’espai.
Florentino Pérez va arribar a la presidència del Reial Madrid l’any 2000, gràcies a l’OPA hostil sobre Figo, afer recordat per tot el barcelonisme ja que va suposar la fi de l’idil·li del portuguès amb el Camp Nou. A partir d’aquest fitxatge va establir una línia esportiva mediàtica, amb contractacions a cop de talonari que van convertir el club en una selecció mundial.
El resultat de tot això van ser els sis títols que ha guanyat el Reial Madrid amb ell de president: dues Lligues, una Copa d’Europa, una Copa Intercontinental, dues Supercopes d’Espanya i una Supercopa europea.
Al 2003 va acabar la ratxa, dos anys de sequera i l’actual, on les coses no semblen millorar, han fet que Florentino desisteixi del càrrec. Els cracks s’han fet grans i han perdut aquella empenta inicial que els feia imparables. Els sous desorbitats no han servit per motivar un conjunt que ho ha guanyat tot en el món del futbol. Canvis d’entrenadors i desfilada de secretaris tècnics no han pogut solucionar el mal estructural que pateix el club, el poc compromís assumit per alguns jugadors.
Tot i l’estat esportiu en què ha quedat el Reial Madrid, la tasca feta per Florentino en l’aspecte econòmic és molt important. Cal recordar que ell és un home d’empresa, president de la constructora ACS, i ha fet valer els seus coneixements en el món dels negocis per reflotar els comptes del club. Va agafar les regnes del vaixell amb un deute de 280 milions d’euros, i el va capgirar amb el famós “pelotazo immobiliari”, que va suposar un ingrés de 500 milions d’euros a l’entitat. Ha convertit el Reial Madrid en el club més ric del món, segons un estudi recent d’una consultoria.
Ara li toca el torn a Fernando Martín, també relacionat amb el món de la construcció. Escollit per la Junta Directiva, esgotarà el mandat per al qual va ser elegit el seu predecessor, fins al juny del 2008. De moment, ja ha avisat els jugadors: “no es pot estar en el Reial Madrid sense donar-ho tot, [...] no em tremolarà la mà a l’hora de prendre decisions perquè [...] el Madrid no pot ser un club de milionaris sinó d’esportistes”. Comença fort el seu mandat.
La bomba informativa va saltar el dilluns d’aquesta setmana quan els rumors de la dimissió del mandatari blanc es van confirmar. Una reunió extraordinària de la Junta Directiva del club va encendre les alarmes, però el personal esperava la destitució de l’entrenador López Caro per la llastimosa actuació en l’últim partit de lliga i l’anterior, la dolorosa derrota contra l’Arsenal a la Lliga de Campions. Però el resultat de la reunió va ser un altra, la dimissió irrevocable del president.
“Cría cuervos y te sacarán los ojos”, aquesta és la millor manera per definir el periple de Florentino a la presidència del Reial Madrid. Sis anys de mandat, tres de glòria i tres de caiguda lliure. La política esportiva de “Zidanes i Pavones” no ha acabat de quallar, ha quedat vella. Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham han configurat l’óssa major d’aquest equip, però després de tres temporades s’han anat apagant fins a diluir-se en la immensitat de l’espai.
Florentino Pérez va arribar a la presidència del Reial Madrid l’any 2000, gràcies a l’OPA hostil sobre Figo, afer recordat per tot el barcelonisme ja que va suposar la fi de l’idil·li del portuguès amb el Camp Nou. A partir d’aquest fitxatge va establir una línia esportiva mediàtica, amb contractacions a cop de talonari que van convertir el club en una selecció mundial.
El resultat de tot això van ser els sis títols que ha guanyat el Reial Madrid amb ell de president: dues Lligues, una Copa d’Europa, una Copa Intercontinental, dues Supercopes d’Espanya i una Supercopa europea.
Al 2003 va acabar la ratxa, dos anys de sequera i l’actual, on les coses no semblen millorar, han fet que Florentino desisteixi del càrrec. Els cracks s’han fet grans i han perdut aquella empenta inicial que els feia imparables. Els sous desorbitats no han servit per motivar un conjunt que ho ha guanyat tot en el món del futbol. Canvis d’entrenadors i desfilada de secretaris tècnics no han pogut solucionar el mal estructural que pateix el club, el poc compromís assumit per alguns jugadors.
Tot i l’estat esportiu en què ha quedat el Reial Madrid, la tasca feta per Florentino en l’aspecte econòmic és molt important. Cal recordar que ell és un home d’empresa, president de la constructora ACS, i ha fet valer els seus coneixements en el món dels negocis per reflotar els comptes del club. Va agafar les regnes del vaixell amb un deute de 280 milions d’euros, i el va capgirar amb el famós “pelotazo immobiliari”, que va suposar un ingrés de 500 milions d’euros a l’entitat. Ha convertit el Reial Madrid en el club més ric del món, segons un estudi recent d’una consultoria.
Ara li toca el torn a Fernando Martín, també relacionat amb el món de la construcció. Escollit per la Junta Directiva, esgotarà el mandat per al qual va ser elegit el seu predecessor, fins al juny del 2008. De moment, ja ha avisat els jugadors: “no es pot estar en el Reial Madrid sense donar-ho tot, [...] no em tremolarà la mà a l’hora de prendre decisions perquè [...] el Madrid no pot ser un club de milionaris sinó d’esportistes”. Comença fort el seu mandat.
27 febrero, 2006
Comença el 27 de febrer el blog del moment
Amb la sensació que fa massa temps que no em poso davant d'un full en blanc i escric quatre línies, obro aquest espai per fer que un dels meus hobbies més antics torni a renéixer. Espero que d'aquesta forma tornin a aparèixer les tardes d'inspiració literària.
El fet de publicar els textos també busca que es puguin compartir per tots, per tal d'anar llimant allò que sigui millorable, segons l'opinió de qui llegeixi el que sigui.
El fet de publicar els textos també busca que es puguin compartir per tots, per tal d'anar llimant allò que sigui millorable, segons l'opinió de qui llegeixi el que sigui.
REFLEXIONANT EN VEU ALTA
Moltes vegades, els monitors quan sortim de l’esplai i quedem per anar a sopar o a prendre alguna cosa acabem parlant de temes que afecten a la mateixa entitat o al món del lleure en general. Últimament la conversa sempre agafa un caire pessimista enfront la situació que ens trobem, no perquè la nostra entitat no tingui tots els infants que voldríem, sinó perquè les dinàmiques d’oci actuals fan que ens sigui molt difícil “competir” amb determinades ofertes que, per sort o per desgràcia, queden força a prop del nostre poble i sembla que tenen un punt d’atracció més gran que el que nosaltres puguem oferir a l’esplai.
Òbviament, en les converses també hi entra l’autocrítica, és a dir, si aquest oci, que moltes vegades es limita a promoure unes determinades activitats consumistes, està fent canviar la mentalitat dels joves d’avui en dia i, mica en mica la dels pares i mares, com és que des de l’esplai no som capaços d’oferir una alternativa que tingui “ganxo”??. Però el problema és més de fons i respon, sota el nostre punt de vista, a diverses causes que conflueixen i reforcen una mateixa conseqüència.
Per una banda, observem que l’oci creix i es diversifica a una velocitat imparable, mentre que l’oferta de lleure que poden assumir les entitats infantils i juvenils, com esplais o agrupaments escoltes, canvia a un ritme lent, ja que es nodreix d’una dinàmica de funcionament molt arrelada entre els monitors i les monitores, que fa que els costi adaptar-se a les noves demandes. Aquesta lentitud d’adaptació però, moltes vegades, respon a un sentiment de resistència envers l’exterior i a la por de canviar certes coses que ja sembla que funcionin bé.
Per altra banda, pensem que a Teià, igual que altres pobles petits situats en zones properes a grans aglomeracions urbanes, es generen unes dificultats afegides. Un clar exemple d’aquest fet és que els joves de Teià (a partir dels 12 anys) han de marxar a estudiar fora per la manca d’un institut al poble. En aquest punt ens trobem amb una disjuntiva, ja que és enriquidor per ells que marxin i coneguin joves d’altres pobles i ampliïn el seu horitzó personal, però a la vegada genera un desarrelament amb el lloc on viuen molt important, que es tradueix en un apagament de la vida jove de Teià o de pobles amb les mateixes característiques.
Abans d’acabar amb aquestes reflexions en veu alta volem exposar què és el que ens diferencia de l’oferta d’oci actual. Nosaltres pensem amb un espai de lleure lúdic però a la vegada ple de sentit; és a dir, a través del divertiment intentem fer créixer els infants i joves, intentem que es desenvolupin com a persones; persones que es respectin a elles mateixes, als altres, al medi ambient, que siguin tolerants, oberts, actius dins la societat. Realment aquest és el fet diferencial bàsic amb la resta d’oferta i creiem que aquest tret característic és el que cal mantenir i potenciar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
