Periodistes i carronyaires

Refredada la bomba mediàtica del dijous 1 de juny, crec que és de justícia fer un petit comentari sobre el tipus de periodisme que volem. La mort de Rocío Jurado ha estat morbosament retransmesa en directe per un allau de periodistes, “mandaos” per explicar tonteries i fer passar el temps fins al moment de la mort.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.