La història d’Espanya dels últims 200 anys ha estat marcada pels canvis polítics convulsos, molts d’ells provocats per la voluntat d’uns quants de tallar les ales a aquells que volien impulsar reformes progressistes. Nicolás Salmerón i Manuel Azaña, que van ocupar la presidència del govern de la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939), respectivament, durant un període curt de temps, van patir en les seves carns el fet de tenir una ment oberta i moderna. Van acabar dimitint.
Si José Luís Rodríguez Zapatero hagués viscut aquella època probablement no hauria pogut desenvolupar les polítiques del seu programa electoral, ni afrontar el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El context polític actual, per sort, és estable, i això fa que les negociacions estatutàries es gestionin seguint les pautes establertes del joc democràtic, on tothom té dret a dir-hi la seva, i guanya l’opció majoritària.
De la mateixa manera que Salmerón, al final de la seva vida política, i Azaña van promoure el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i el federalisme en general, Zapatero té ara la capacitat de liderar un procés de reorganització de l’Estat, on l’asimetria entre comunitats autònomes no estigui renyida amb la igualtat de drets i la cohesió social del país. El president del Govern té l’avantatge, respecte els seus predecessors republicans, que la democràcia s’ha fet forta i que és una eina que arracona tot allò subversiu que pugui desestabilitzar la societat.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario