Riuada migratòria

L’arribada massiva d’immigrants subsaharians a les Illes Canàries, més de 1.500 en dues setmanes, ha desbordat els centres d’acollida i les comissaries de la comunitat insular. La caòtica situació que s’ha generat aquests dies no és nova, cal recordar que a finals del 2005 es va viure un episodi dantesc a la reixa que separa Melilla amb territori marroquí, on hi va haver morts i imatges que van impactar la societat espanyola.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.