El quart poder derrota Nixon

La fermesa de l’editora i el director del The Washington Post va facilitar la investigació del cas Watergate


Katherine Graham, editora del The Washington Post de 1963 a 1991, va obrir el camí a moltes altres dones en el món del periodisme. En una època on els mitjans de comunicació estaven dirigits per homes, va agafar les regnes del diari aconseguint superar una situació econòmica difícil. El trajecte de Graham al Post ha estat molt lligat a la figura de Benjamin Bradlee. Fitxat de la revista Newsweek, va ser nomenat director del diari el 1965, càrrec que va mantenir fins 1991. Bradlee va actuar com a mà dreta de Graham i en els moments de més pressió va estar al costat de l’editora.
Un d’aquests moments va ser durant la investigació del cas Watergate, destapat el 1972 pel Post. El diari va demostrar que l’aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, estava implicat en una trama d’espionatge al partit demòcrata, fet que va desencadenar la dimissió del president el 1974.
El pes de la investigació va recaure sobre Bob Woodward i Carl Bernstein, dos redactors del diari. Tot i això, Graham i Bradlee van desenvolupar un paper clau en donar-los suport total, sabent que amb aquesta decisió posaven tota la maquinària de la Casa Blanca contra el diari.
I així va ser. Després que el Post publiqués els primers articles sobre el cas, la Casa Blanca va reaccionar de forma agressiva, negant qualsevol vinculació i intentant desprestigiar el diari. Bob Dole, cap de campanya de Nixon, va arribar a afirmar que “la reputació del Post quant a objectivitat i credibilitat ha caigut tan avall que pràcticament ja no està entre els grans”.
Tot i les amenaces i les crítiques, Graham va mantenir-se ferma i mai no va dubtar de la tasca del seu equip de redacció, tot i això en feia un seguiment constant i hi havia dies que baixava fins a tres vegades a la sala de redacció.
Les tasques de Bradlee eren de caràcter executiu. Va crear i dirigir l’equip de treball sobre el cas Watergate, assumint tota la responsabilitat. Obsessionat per la veracitat de les dades publicades al diari, Bradlee va establir un sistema de control d’informació exhaustiu. Les informacions de fonts anònimes havien d’estar confirmades per altres fonts independents; no es publicaven dades provinents d’altres mitjans si no eren confirmades pels redactors del Post; i abans de publicar qualsevol article un dels directius havia de donar-ne l’aprovació, tenint dret a vet en tot moment. A través d’aquest sistema Bradlee va aconseguir que en els dos anys d’articles sobre el cas, només es produïssin dos errors de precisió. Errors, però, que van fer trontollar el diari ja que es van aprofitar per criticar-lo i acusar-lo de difondre informacions infundades i mancades de veritat.
L’estira i arronsa entre el The Washington Post i la Casa Blanca es va acabar convertint en una lluita per la llibertat de premsa. Finalment, la investigació va donar la raó al diari, fet que va suposar la distinció del Post amb un premi Pulitzer al servei a la comunitat l’any 1973.