Curiositats de l'estiu

Tot i que cada any el 21 de juny marca l’inici de l’estiu, a certs llocs en gaudeixen deu setmanes abans. A partir de mitjans d’abril “llega el verano en el Corte Inglés”, i tothom s’apressa a treure del fons de l’armari la roba lleugera: samarretes de tirants, pantalons curts, sandàlies... Aquestes ganes de calor, sol i platja passen factura perquè la frescor de l’abril i el maig cala. Qui no ha agafat més d’un refredat perquè ha sortit de casa amb sol i caloreta i ha tornat xop per la tempesta primaveral de torn? És que som uns impacients.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.