Periodisme i veritat

El periodisme, igual que moltes altres professions, es regeix per un codi ètic estricte que inclou una sèrie de valors molt importants com la veracitat o el respecte sobre allò que es parla. La veracitat de les notícies i informacions difoses pels mitjans de comunicació és la que dóna la suficient confiança al lector com perquè vulgui seguir rebent informacions d’un mitjà en concret. Quan aquesta es trenca per la manca de realitat el lector té la sensació que el mitjà de comunicació l’ha estat enganyant i que és de poca qualitat.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.