Després d'un mes treballant a la ràdio me n'adono que les coses no són tan fàcils com semblaven. Tres són les claus per tenir-ho tot controlat: dominar l'apartat tècnic, dominar l'art d'escriure i dominar l'art de la veu.
El primer punt, l'apartat tècnic, no hauria d'haver estat un problema si no fos pels canvis que ha patit la redacció a mitjans de mes. Un cop tenia dominats els programes i els processos per tal d'editar talls i fer altres tasques dels butlletins, la SER decideix que s'ha d'unificar la manera de treballar i ens implanten un nou sistema (personalment, crec que més complex i lent) que, òbviament, haig de tornar a aprendre. Sembla que ara ja li tinc el "truco" agafat, però no m'he escapat de cometre errades de precisió.
L'art d'escriure, en principi, no suposa greus problemes. Si em dedico a aquesta feina és perquè m'agrada aquest art. Tot i això, la redacció informativa per ràdio és diferent, molt pensada per l'oralitat. Per tant, frases curtes i senzilles, i textos que en deu línies (com a molt) recullin les dades més rellevants de la informació. Ah!! I a poder ser amb algun toc d'originalitat en la presentació, per tal de captar l'atenció de l'oient. De moment, me'n surto.
Per últim, l'art de la veu. Aquest és l'àmbit més negre. No hi ha manera de locutar una peça amb cara i ulls, i no és perquè m'encalli o coses d'aquestes. Al contrari, es nota massa que estic llegint. He practicat, he llegit mil vegades les mateixes notícies i encara no sé com treure la meva vena interpretativa, és a dir, la informació s'ha d'explicar i no llegir.
De totes maneres, la valoració del primer mes a la ràdio és positiva, ja arribarà el moment de locutar. Quan arribi ja avisaré.
27 julio, 2006
10 julio, 2006
Increïble però cert (II)
Els animals domèstics són protagonistes molt importants de les vides de molta gent, qui no ha tingut mai un gat, un gos o un periquito??? (per anomenar els més corrents). Moltes vegades acostumen a ser la joguina dels fills fins que aquests se’n cansen i, llavors, passen a estar cuidats pels pares i mares, que amb resignació, veuen que se’ls tira al damunt una nova responsabilitat. Aquesta secció està dedicada a les sempre curioses relacions entre l’espècie humana (aparentment dominant) i la resta del món animal.
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
06 julio, 2006
Curiositats de l'estiu
Tot i que cada any el 21 de juny marca l’inici de l’estiu, a certs llocs en gaudeixen deu setmanes abans. A partir de mitjans d’abril “llega el verano en el Corte Inglés”, i tothom s’apressa a treure del fons de l’armari la roba lleugera: samarretes de tirants, pantalons curts, sandàlies... Aquestes ganes de calor, sol i platja passen factura perquè la frescor de l’abril i el maig cala. Qui no ha agafat més d’un refredat perquè ha sortit de casa amb sol i caloreta i ha tornat xop per la tempesta primaveral de torn? És que som uns impacients.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
04 julio, 2006
Increïble però cert!!!
Increïble però cert; moltes coses que passen al món ho són i aquest espai vol ser-ne un reflex. Aquí hi trobareu un recull de premsa escrita amb les notícies més curioses, divertides, còmiques, en fi, diferents, i que molt sovint passen inadvertides als ulls dels lectors. El primer número recull notícies de caire local català que, realment, podrien haver succeït a Teià!!!!!
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
03 julio, 2006
Apunts al natural (III)
El moviment humà davant l’edifici és reduït si es compara amb el de la resta de la plaça, hi passen pocs vianants, tots amb pressa, uns perquè estan treballant descarregant els sorollosos camions que proveeixen els bars de la plaça, i d’altres, turistes, que no paren de mirar a tot arreu per no perdre’s detall de la plaça. Ara mateix un camió vermell de Coca-Cola s’atura a la cantonada dreta de l’edifici, en baixa el fornit conductor, amb una armilla blava força voluminosa, i es posa a descarregar les caixes de plàstic que contenen els refrescos que, posteriorment, vendrà la Cerveseria Colon. Acaba la feina, torna a pujar al camió i surt de la plaça pel mateix carrer per on ha entrat.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
Apunts al natural (II)
Més a l’esquerra hi ha la porta d’entrada de l’edifici i al costat el Jamboree, un mític local de la nit barcelonina, on es pot gaudir de música en directe. Ara, a dos quarts d’onze del matí, òbviament, està tancat, però les inconfusibles lletres de l’entrada fan que ressalti: “Jam” amb lletres grosses vermelles i “boree” amb lletres negres amb un marc vermell que van creixent. Al seu costat, seguint cap a l’esquerra hi ha dos establiments més, un hostal que es diu “Kabul Youth Hostal” i la “Cerveseria Àlex”. El primer és una petita residència per joves turistes o estudiants, i la cerveseria del costat, és la típica que té les parets folrades de fusta, a l’estil de pub irlandès.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Apunts al natural (I)
Assegut en un banc individual, de potes metàl·liques negres i respatller de fusta marró fort, observo l’edifici número 18 de la Plaça Reial de Barcelona, i tot el que hi ha entre ell i jo.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
01 julio, 2006
Periodisme i veritat
El periodisme, igual que moltes altres professions, es regeix per un codi ètic estricte que inclou una sèrie de valors molt importants com la veracitat o el respecte sobre allò que es parla. La veracitat de les notícies i informacions difoses pels mitjans de comunicació és la que dóna la suficient confiança al lector com perquè vulgui seguir rebent informacions d’un mitjà en concret. Quan aquesta es trenca per la manca de realitat el lector té la sensació que el mitjà de comunicació l’ha estat enganyant i que és de poca qualitat.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
Treva a Catalunya
La present legislatura del tripartit s’ha caracteritzat per no saber aprofitar els bons moments dels què ha disposat, fet que ha servit per animar les veus espanyolistes més conservadores i per crear un clima de rebuig constant cap a tot allò que tingui relació amb Catalunya. Des del cas Carod, un mes després de firmar el Pacte del Tinell i formar govern, fins a la renúncia del president Maragall a tornar-se a presentar als següents comicis electorals, ja han passat tres anys.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
22 junio, 2006
2 hores, 3 cues i 250 números
2 hores: les que vaig aguantar pacientment, dimarts, a la Campana (Direcció General de Trànsit) per fer un mer tràmit de canvi de nom del cotxe.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
21 junio, 2006
Preocupació per la grip aviària
La comunitat internacional fa tres anys que està en alerta constant per la grip aviària, un virus molt mortífer entre les aus. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han donat una gran rellevància mediàtica als afectats per la malaltia i a la seva evolució geogràfica. Els primers casos d’infecció humana del virus, d’au a persona, es van detectar el 1997 a Hong Kong, on 18 persones van resultar infectades, 6 de les quals van morir. La investigació va determinar que la causa dels contagis era el contacte directe i estret amb les aus infectades.
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
15 junio, 2006
Mundialitis
Cal que la programació de la Sexta sigui tota sobre el mundial? Des de primera hora del matí fins que tanquen el dia només es parla d’aquest esdeveniment esportiu. És obvi que la transcendència social del mundial és molt gran, però potser no tant com per omplir totes les hores d’una graella.
Fa quatre dies que ha començat el mundial i el format del programa principal de la Sexta, Sport Center Mundial ’06, ja ha quedat esgotat. Patxi Alonso, el conductor del programa, no sap com matar el temps entre partit i partit. La desfilada de convidats i tertulians és immensa, però poques coses aporten, amb un dia ja s’ha dit tot i no innoven, lògic d’altra banda.
Un altre nom propi del programa és Julen Lopetegui, el desafortunat porter que va jugar al Barça, ara fent tasques d’analista tècnic a través d’una pantalla tàctil, que per falta de pràctica o per falta de sensibilitat digital, se li resisteix.
L’única cosa interessant de la Sexta és la retransmissió dels partits, a càrrec d'Andrés Montes i Julio Salinas. L’habitual comentarista de partits de la NBA a Canal+, utilitza un to desenfadat que fa que partits com l’Austràlia-Japó tinguin interès pel telespectador.
Fa quatre dies que ha començat el mundial i el format del programa principal de la Sexta, Sport Center Mundial ’06, ja ha quedat esgotat. Patxi Alonso, el conductor del programa, no sap com matar el temps entre partit i partit. La desfilada de convidats i tertulians és immensa, però poques coses aporten, amb un dia ja s’ha dit tot i no innoven, lògic d’altra banda.
Un altre nom propi del programa és Julen Lopetegui, el desafortunat porter que va jugar al Barça, ara fent tasques d’analista tècnic a través d’una pantalla tàctil, que per falta de pràctica o per falta de sensibilitat digital, se li resisteix.
L’única cosa interessant de la Sexta és la retransmissió dels partits, a càrrec d'Andrés Montes i Julio Salinas. L’habitual comentarista de partits de la NBA a Canal+, utilitza un to desenfadat que fa que partits com l’Austràlia-Japó tinguin interès pel telespectador.
No ve de gust
La televisió pública catalana, TV3, va dedicar la programació de la setmana passada a l’alimentació sana, a l’estil “12 meses 12 causas” de Telecinco. La iniciativa és bona si es té en compte que estem entrant en una dinàmica de menjar ràpid que posa en perill la reconeguda dieta mediterrània, però el fi no justifica els mitjans.
El programa-magazin de dissabte a la tarda, dedicat a la bona cuina, va patinar per tot arreu. Tres són els noms propis que van fer que TV3 perdés el bon gust que l’ha caracteritzat al llarg d’aquest any: Jordi Díaz, Rosa i Terremoto de Alcorcón.
L’actor català, Jordi Díaz, feia de presentador del programa, juntament amb periodistes habituals de la cadena. Acostumat a actuar, no va deixar el seu rol professional i va conduir el programa d’una forma poc convencional, desorientant l’espectador en tot moment.
Les altres dues protagonistes, Rosa i la Terremoto de Alcorcón, van aportar el toc “cutre” al programa, amb dues actuacions que no són dignes d’una televisió pública com la catalana, que s’ha caracteritzat sempre per defugir-ne.
La desconeguda artista d’Alcorcón va oferir una actuació més pròpia de “Noche de Fiesta”. Disfressada de forma exuberant i amb dos homes vestits de dona fent-li la coreografia, va fregar el ridícul. Programes com aquest no vénen de gust.
El programa-magazin de dissabte a la tarda, dedicat a la bona cuina, va patinar per tot arreu. Tres són els noms propis que van fer que TV3 perdés el bon gust que l’ha caracteritzat al llarg d’aquest any: Jordi Díaz, Rosa i Terremoto de Alcorcón.
L’actor català, Jordi Díaz, feia de presentador del programa, juntament amb periodistes habituals de la cadena. Acostumat a actuar, no va deixar el seu rol professional i va conduir el programa d’una forma poc convencional, desorientant l’espectador en tot moment.
Les altres dues protagonistes, Rosa i la Terremoto de Alcorcón, van aportar el toc “cutre” al programa, amb dues actuacions que no són dignes d’una televisió pública com la catalana, que s’ha caracteritzat sempre per defugir-ne.
La desconeguda artista d’Alcorcón va oferir una actuació més pròpia de “Noche de Fiesta”. Disfressada de forma exuberant i amb dos homes vestits de dona fent-li la coreografia, va fregar el ridícul. Programes com aquest no vénen de gust.
Periodistes i carronyaires
Refredada la bomba mediàtica del dijous 1 de juny, crec que és de justícia fer un petit comentari sobre el tipus de periodisme que volem. La mort de Rocío Jurado ha estat morbosament retransmesa en directe per un allau de periodistes, “mandaos” per explicar tonteries i fer passar el temps fins al moment de la mort.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.
"Gages" del oficio
Fent de periodista no pots badar ni un moment. Una màxima d’aquesta professió, de la qual sóc un aprenent, és que sempre has de provar la maquinària abans d’enregistrar qualsevol cosa, ja sigui per televisió, per ràdio o per premsa escrita. Perquè si no ho fas passa el què passa.
A taller de ràdio estem fent un reportatge sobre la superació de la ceguesa. Després de molts dies intentant contactar amb els protagonistes que el grup havia pensat, un noi i una dona, vam aconseguir quedar amb la Teresa, el dijous a la tarda.
Amb els nervis dels periodistes principiants, dues companyes més i jo, vam recollir el material per gravar l’entrevista i vam encaminar-nos cap a Sant Cugat, on viu la nostra protagonista. Als Ferrocarrils de la Generalitat vam donar un cop d’ull a les preguntes i vam acabar de perfilar l’entrevista.
Trobar la casa de la Teresa va ser fàcil, les indicacions que et dóna una persona cega són claríssimes, no hi ha possibilitat de pèrdua. Arribats a casa seva ens vam acomodar al menjador, vam muntar els estris de gravació i a l’acció.
Una hora més tard sortíem de casa la Teresa encantats amb el resultat, ella sola ja servia per fer tot el reportatge. Una dona increïble que ens permetia un futur reportatge fantàstic.
Els tres aprenents de periodistes, encuriosits per tornar a sentir les explicacions de la Teresa, vam posar-nos a escoltar la gravació. Silenci, silenci, deu segons més tard continuava el silenci. No s’havia gravat res!!! Per què? Doncs perquè el micròfon que ens havia facilitat la Pompeu Fabra estava en “off”. Decepció, ràbia i vergonya: “I ara què direm a la resta del grup?”. Tot per no fer una simple prova abans de començar.
El resultat de tot plegat és que, com que anem lleugers de feina aquest final de trimestre, doncs divendres tornàvem a Sant Cugat a repetir l’entrevista. Aquest cop es va provar tot abans de començar. La sort va ser que la Teresa ho va tornar a brodar, respostes pràcticament clavades a les del dia anterior, com si mai li haguéssim fet l’entrevista. El reportatge es preveu interessant.
A taller de ràdio estem fent un reportatge sobre la superació de la ceguesa. Després de molts dies intentant contactar amb els protagonistes que el grup havia pensat, un noi i una dona, vam aconseguir quedar amb la Teresa, el dijous a la tarda.
Amb els nervis dels periodistes principiants, dues companyes més i jo, vam recollir el material per gravar l’entrevista i vam encaminar-nos cap a Sant Cugat, on viu la nostra protagonista. Als Ferrocarrils de la Generalitat vam donar un cop d’ull a les preguntes i vam acabar de perfilar l’entrevista.
Trobar la casa de la Teresa va ser fàcil, les indicacions que et dóna una persona cega són claríssimes, no hi ha possibilitat de pèrdua. Arribats a casa seva ens vam acomodar al menjador, vam muntar els estris de gravació i a l’acció.
Una hora més tard sortíem de casa la Teresa encantats amb el resultat, ella sola ja servia per fer tot el reportatge. Una dona increïble que ens permetia un futur reportatge fantàstic.
Els tres aprenents de periodistes, encuriosits per tornar a sentir les explicacions de la Teresa, vam posar-nos a escoltar la gravació. Silenci, silenci, deu segons més tard continuava el silenci. No s’havia gravat res!!! Per què? Doncs perquè el micròfon que ens havia facilitat la Pompeu Fabra estava en “off”. Decepció, ràbia i vergonya: “I ara què direm a la resta del grup?”. Tot per no fer una simple prova abans de començar.
El resultat de tot plegat és que, com que anem lleugers de feina aquest final de trimestre, doncs divendres tornàvem a Sant Cugat a repetir l’entrevista. Aquest cop es va provar tot abans de començar. La sort va ser que la Teresa ho va tornar a brodar, respostes pràcticament clavades a les del dia anterior, com si mai li haguéssim fet l’entrevista. El reportatge es preveu interessant.
Apunts d'actualitat
L’equip ciclista Würth, protagonista de l’últim cas de dopatge, va començar la Volta al País Basc amb el mallot buit de publicitat, després que l’asseguradora Liberty retirés el patrocini de l’equip.
Quin món aquest del ciclisme, els Mossos d’Esquadra haurien de fer controls de substàncies nocives a totes les carreres, segur que a més d’un li haurien de posar un parany per immobilitzar la bicicleta.
L’anxova del Cantàbric està en perill d’extinció per culpa de la sobreexplotació pesquera.
No serà que les anxoves fugen esperitades de la costa cantàbrica quan veuen arribar els vaixells pesquers amb aquelles xarxes que tot ho trinxen?
Els cubans gaudiran d’un programa de televisió que els ensenyarà a prevenir la temporada de ciclons que comença avui.
Imagino el coronel Fidel Castro impartint classes de meteorologia avançada a tots els cubans, a l’estil Tomàs Molina de TV3, això sí, sense càmeres en directe i amb un mapa isobàric fet amb cartró.
Un grup de vàndals van inundar la plaça Olavide de Madrid en taponar una font i obrir la clau de pas de l’aigua.
Estic convençut que el crit de guerra dels protagonistes del fet va ser: “Aquí no hay playa, vaya, vaya”, tornada de la mítica cançó de The Refrescos.
Quaranta nou immigrants subsaharians van arribar ahir a Gran Canària en pastera.
D’aquí a poc les Illes Canàries seran el nou getto africà d’Espanya, cal aprofitar-ho i nacionalitzar aquells que són bons esportistes, així engreixarem el medaller espanyol a les competicions internacionals (pensament pertorbat).
Quin món aquest del ciclisme, els Mossos d’Esquadra haurien de fer controls de substàncies nocives a totes les carreres, segur que a més d’un li haurien de posar un parany per immobilitzar la bicicleta.
L’anxova del Cantàbric està en perill d’extinció per culpa de la sobreexplotació pesquera.
No serà que les anxoves fugen esperitades de la costa cantàbrica quan veuen arribar els vaixells pesquers amb aquelles xarxes que tot ho trinxen?
Els cubans gaudiran d’un programa de televisió que els ensenyarà a prevenir la temporada de ciclons que comença avui.
Imagino el coronel Fidel Castro impartint classes de meteorologia avançada a tots els cubans, a l’estil Tomàs Molina de TV3, això sí, sense càmeres en directe i amb un mapa isobàric fet amb cartró.
Un grup de vàndals van inundar la plaça Olavide de Madrid en taponar una font i obrir la clau de pas de l’aigua.
Estic convençut que el crit de guerra dels protagonistes del fet va ser: “Aquí no hay playa, vaya, vaya”, tornada de la mítica cançó de The Refrescos.
Quaranta nou immigrants subsaharians van arribar ahir a Gran Canària en pastera.
D’aquí a poc les Illes Canàries seran el nou getto africà d’Espanya, cal aprofitar-ho i nacionalitzar aquells que són bons esportistes, així engreixarem el medaller espanyol a les competicions internacionals (pensament pertorbat).
30 mayo, 2006
Crims musicals
El festival d’Eurovisió és una aberració prehistòrica que, com la declaració de la renta o la visita al dentista, ens espera cada any per recordar-nos la fragilitat i la desgràcia de la nostra existència. A TVE no entenen aquesta trista circumstància, i dissabte ens van obsequiar amb una marató televisiva dedicada al dantesc espectacle, tres hores de gal·la, més tres hores de programa previ, més dues hores de programa resum. Quina suada!
La prèvia va ser un patètic retorn a les dècades més grises i tenebroses de la història televisiva d’Espanya, aquelles on el conductor del programa es veia en blanc negre i tenia un bigoti immens. La realització deixava molt a desitjar i els decorats decrèpits entonaven amb els convidats, en procés de momificació. Carlos Lozano, el presentador, completava el repartiment d’estrelles de la galàxia casposa. “Com se’t dóna el francès, Sònia?” va preguntar el sempre ocurrent Lozano a l’encarregada de coordinar els vots per telèfon.
El festival va ser... No cal fer llenya de l’arbre caigut. S’hi va poder veure de tot. La ballarina del rus sortint de dins del piano. El romanès entonant sons impossibles, com si tingués un xiulet a la gargamella, a l’estil Farinelli. Les Ketchup fent honor al gust musical espanyol. I els monstres de Finlàndia guanyant el concurs.
Ja que parlem de crims sonors, sabeu qui és l’encarregat de composar l’himne del mundial per la Sexta? El Koala! Aquest cantant de Màlaga, amb nom de marsupial i estil musical rupestre, s’ha convertit en l’artista del moment amb una cançó que repeteix sense parar “Opá, yo vi a hacer un corrá”. Tot un prodigi de la gramàtica castellana.
Potser el podríem ajuntar amb Maradona. Dos personatges simpàtics, rodonets i amb predisposició al catxondeo segur que animarien el mundial, i farien passar les penes als il·lusionats aficionats espanyols, convençuts que aquest any sí, la selecció farà alguna cosa grossa al Mundial.
La prèvia va ser un patètic retorn a les dècades més grises i tenebroses de la història televisiva d’Espanya, aquelles on el conductor del programa es veia en blanc negre i tenia un bigoti immens. La realització deixava molt a desitjar i els decorats decrèpits entonaven amb els convidats, en procés de momificació. Carlos Lozano, el presentador, completava el repartiment d’estrelles de la galàxia casposa. “Com se’t dóna el francès, Sònia?” va preguntar el sempre ocurrent Lozano a l’encarregada de coordinar els vots per telèfon.
El festival va ser... No cal fer llenya de l’arbre caigut. S’hi va poder veure de tot. La ballarina del rus sortint de dins del piano. El romanès entonant sons impossibles, com si tingués un xiulet a la gargamella, a l’estil Farinelli. Les Ketchup fent honor al gust musical espanyol. I els monstres de Finlàndia guanyant el concurs.
Ja que parlem de crims sonors, sabeu qui és l’encarregat de composar l’himne del mundial per la Sexta? El Koala! Aquest cantant de Màlaga, amb nom de marsupial i estil musical rupestre, s’ha convertit en l’artista del moment amb una cançó que repeteix sense parar “Opá, yo vi a hacer un corrá”. Tot un prodigi de la gramàtica castellana.
Potser el podríem ajuntar amb Maradona. Dos personatges simpàtics, rodonets i amb predisposició al catxondeo segur que animarien el mundial, i farien passar les penes als il·lusionats aficionats espanyols, convençuts que aquest any sí, la selecció farà alguna cosa grossa al Mundial.
22 mayo, 2006
Pragmatisme o paciència
Ja no hi ha tripartit, ja no hi ha ERC al govern de la Generalitat de Catalunya. Pasqual Maragall els ha expulsat (segons Antena 3) o els ha cessat (segons TV3). L’escenari que s’obre després de l’enèsima crisi institucional és del tot incert. Amb un referèndum sobre l’Estatut pendent de realitzar, i trenta dies després de l’última polèmica al sí del govern d’esquerres i catalanista, el nomenament de Xavier Vendrell com a Conseller de Governació, ens trobem en un punt mort.
La veritat és que és una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tirar endavant un projecte nou que podia aportar moltes coses bones a Catalunya. Els votants dels tres partits que formaven govern, PSC, ERC i ICV, han vist com el que ha costat 23 anys aconseguir ha tardat dos anys i escaig a desintegrar-se.
Però el més calent és a l’aigüera, el referèndum sobre l’Estatut encara pot embolicar més la troca. Si sortís majoria afirmativa és possible que el PSC acordés amb CiU un govern de “coalició nacional”; però si el resultat fos negatiu, és a dir, no a l’estatut, ens trobaríem davant una situació peculiar: 2 anys de feina, de negociacions, de viatges a Madrid, de fotos per la galeria... anirien directament a les escombraries. Catalunya no s’ho pot permetre, però es pot permetre acceptar l’Estatut que ha arribat de Madrid, després del “cepillado” que li han fet???
El que està clar és que el nou Estatut és millor que el de l’any 1979, però no respon a totes les demandes dels catalans, per tant què hem de fer? Votar sí o votar no?
Si votem sí vol dir que millorarem l’estatut anterior, però que haurem d’esperar temps (força temps) per tornar-lo a millorar. Si votem que no implica que ens quedem com estàvem, no guanyem res, però podem tornar a iniciar un procés d’elaboració d’un nou estatut que sigui més ambiciós. En aquests moments la qüestió és ser pragmàtic o pacient.
La veritat és que és una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tirar endavant un projecte nou que podia aportar moltes coses bones a Catalunya. Els votants dels tres partits que formaven govern, PSC, ERC i ICV, han vist com el que ha costat 23 anys aconseguir ha tardat dos anys i escaig a desintegrar-se.
Però el més calent és a l’aigüera, el referèndum sobre l’Estatut encara pot embolicar més la troca. Si sortís majoria afirmativa és possible que el PSC acordés amb CiU un govern de “coalició nacional”; però si el resultat fos negatiu, és a dir, no a l’estatut, ens trobaríem davant una situació peculiar: 2 anys de feina, de negociacions, de viatges a Madrid, de fotos per la galeria... anirien directament a les escombraries. Catalunya no s’ho pot permetre, però es pot permetre acceptar l’Estatut que ha arribat de Madrid, després del “cepillado” que li han fet???
El que està clar és que el nou Estatut és millor que el de l’any 1979, però no respon a totes les demandes dels catalans, per tant què hem de fer? Votar sí o votar no?
Si votem sí vol dir que millorarem l’estatut anterior, però que haurem d’esperar temps (força temps) per tornar-lo a millorar. Si votem que no implica que ens quedem com estàvem, no guanyem res, però podem tornar a iniciar un procés d’elaboració d’un nou estatut que sigui més ambiciós. En aquests moments la qüestió és ser pragmàtic o pacient.
18 mayo, 2006
Rebre per poder donar?
El 7 de maig l’església va presentar la campanya “Rebre per poder donar” en el marc del període de declaració de la renda 2006. Amb aquesta iniciativa la jerarquia catòlica vol que més espanyols marquin la casella que reserva un 0,52% de l’IRPF a l’església.
La Conferència Episcopal Espanyola ha justificat la campanya adduint que el Govern de Rodríguez Zapatero ha reduït progressivament l’aportació econòmica. I doncs, què es pensaven?
És intolerable que la cúria eclesiàstica es queixi que no rep ajuda de l’Estat, quan durant molts anys ha sigut la nineta dels ulls dels governants (que no polítics) espanyols, i ha gaudit de favors i tracte preferencial. Els hauria de caure la cara de vergonya.
Es lamenten que amb la baixada dels ingressos provinents dels impostos que paguem tots –catòlics i no catòlics- no poden fer front a tota l’obra social que desenvolupen, d’altra banda lloable. Però potser haurien de pensar en tot el patrimoni que tenen i quin és el tren de vida que porten, sobretot els bisbes dirigents. Segurament si fossin una mica més humils els sobrarien diners per mantenir tot el que diuen que han de mantenir pel bé de la societat.
En un Estat laic, com l’espanyol, no hi hauria d’haver cap favoritisme per l’església catòlica; és més, perquè només es destinen a aquesta religió quan a Espanya també hi ha budistes, musulmans, animistes? Tot plegat força incoherent.
Si cada vegada hi ha menys fidels disposats a col·laborar econòmicament voldrà dir que estan perdent importància dins la societat i que, potser, s’haurien de replantejar el paper de protagonista social que s’autoimposen.
La Conferència Episcopal Espanyola ha justificat la campanya adduint que el Govern de Rodríguez Zapatero ha reduït progressivament l’aportació econòmica. I doncs, què es pensaven?
És intolerable que la cúria eclesiàstica es queixi que no rep ajuda de l’Estat, quan durant molts anys ha sigut la nineta dels ulls dels governants (que no polítics) espanyols, i ha gaudit de favors i tracte preferencial. Els hauria de caure la cara de vergonya.
Es lamenten que amb la baixada dels ingressos provinents dels impostos que paguem tots –catòlics i no catòlics- no poden fer front a tota l’obra social que desenvolupen, d’altra banda lloable. Però potser haurien de pensar en tot el patrimoni que tenen i quin és el tren de vida que porten, sobretot els bisbes dirigents. Segurament si fossin una mica més humils els sobrarien diners per mantenir tot el que diuen que han de mantenir pel bé de la societat.
En un Estat laic, com l’espanyol, no hi hauria d’haver cap favoritisme per l’església catòlica; és més, perquè només es destinen a aquesta religió quan a Espanya també hi ha budistes, musulmans, animistes? Tot plegat força incoherent.
Si cada vegada hi ha menys fidels disposats a col·laborar econòmicament voldrà dir que estan perdent importància dins la societat i que, potser, s’haurien de replantejar el paper de protagonista social que s’autoimposen.
Riuada migratòria
L’arribada massiva d’immigrants subsaharians a les Illes Canàries, més de 1.500 en dues setmanes, ha desbordat els centres d’acollida i les comissaries de la comunitat insular. La caòtica situació que s’ha generat aquests dies no és nova, cal recordar que a finals del 2005 es va viure un episodi dantesc a la reixa que separa Melilla amb territori marroquí, on hi va haver morts i imatges que van impactar la societat espanyola.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
