Al voltant d’una jornada d’eleccions poden passar mil coses extravagants i rocambolesques. La campanya electoral i el dia de les votacions són espais idonis per a aquesta secció, amb esdeveniments i personatges fora de les convencions establertes socialment. Com sempre, uns quants exemples, la majoria molt propers, que s’han donat enguany.
40.000 fel·lacions als seus votants, la proposta d’una candidata al senat belga
Font: 20MINUTOS 16-05-07
Un ciutadà del Barcelonès va votar amb una làmina de xorís envasada al buit
Font: Europa Press 02-06-07
Un sorteig a cara o creu desempata el consistori a Malla però hi haurà repartiment de mandat
Font: Europa Press 30-05-07
El PP presenta d’alcaldable en un poble del Bages un avi de 79 anys sense que ell ho sàpiga
Font: el Punt 15-05-07
El regidor de la CORI de Reus, admirador d’Elvis, vol pintar l’Ajuntament de color rosa
Font: El Periódico de Catalunya 03-06-07
Un president de taula de l’Hospitalet deixa el seu lloc perquè està borratxo
Font: Europa Press 27-05-07
Noms peculiars de partits polítics
Los Parados
Unión de Cinturones Apretados (UCCA)
Partido del Bien (PBE)
Partido del Karma Democrático (PKD)
Mutuo Apoyo Romántico (pMAR)
Muerte al Sistema (+MAS+)
Autónomos Jubilados y Viudas (PAE)
Ciudadanos Agobiados y Cabreados (CAC)
Font: www.mir.es
31 julio, 2007
Crònica d’una jornada anunciada - eleccions Teià 2007
08:00h.- Amb quatre ulls
Els vocals i presidents dels diferents col·legis electorals comencen a constituir les meses, sempre en presència dels atents interventors i apoderats de les forces polítiques, que no se’n volen perdre ni una, no fos cas que hi hagués alguna anomalia. Aquesta insistència en la legalitat, fa que es detecti una petita irregularitat. La normativa marca que no hi poden haver cartells de partits polítics a menys de cinquanta metres dels col·legis electorals, per aquest motiu s’han de retirar alguns cartells massa propers a Ca la Cecília i a La Unió.
Les primeres hores transcorren amb molta tranquil·litat, poca gent és la que prefereix matinar per anar a votar. Això sí, els que ho fan no s’estan d’anar a algun bar del poble a esmorzar. L’ambient comença a animar-se.
11:00h.- Massa bon temps
Aquesta és una de les frases d’algun entès en comicis municipals. “Ui!!! La gent avui no vindrà a votar, no veus quin sol que fa. A la platja aniran a botar”. S’haurà d’esperar, confiem en la perfecció de la democràcia, un sistema molt còmode que t’obre els col·legis electorals durant tot el dia perquè puguis prioritzar el solet i la platgeta a anar a votar.
13:00h.- L’incident mediàtic
Ha de passar alguna cosa, si no les eleccions d’enguany seran un avorriment. Les butlletes del Partit Popular desapareixen de Ca la Cecília!! I això que l’apoderat del PP els està fent un marcatge ferri. Els telèfons comencen a treure fum, i ara què? Es pregunten alguns. Els populars volen impugnar les dues meses electorals i, fins i tot, busquen ajuda divina: “que vengan los de Barcelona!!!”. La votació es paralitza vint minuts fins que, finalment, es troben les paperetes darrera uns ordinadors. Algun graciós les ha amagades.
Les conseqüències immediates d’aquest afer són dues. D’entrada, Teià apareix citat a TV3 i a d’altres mitjans de comunicació. És que només sortim per coses negatives, eh!!! La segona és que el col·legi electoral haurà de tancar vint minuts més tard, fet que alegra amb desmesura els vocals i els presidents de les dues meses.
14:00h.- Patates, olives i “berberexus”
L’afluència massiva a les urnes no acaba de fer-se realitat. Ara, tothom que hi va al migdia, en sortir, s’acosta a algun bar a fer el vermutillo. A la “Paquita” el que més se sent és “patates, olives i berberexus, ah!!! I una mitjana!” És un bon moment per comentar la jugada electoral i fer les primeres valoracions del dia.
14:30 a 16:00h.- El desert
Planyo a qui li toca ser vocal i president d’una mesa electoral. Els interventors i apoderats hi són perquè volen, però els vocals i els presidents hi són per mala sort, tot i ser escollits per sorteig. Allà, amb tota la calor, esperant pacientment que algú, a les tres del migdia, vingui a exercir el seu dret a vot. Per què no tanquen aquesta estona??? Si no hi va pràcticament ningú!!!! Podrien anar a casa amb la família i explicar les “batalletes” del matí, segur que aprofitarien més el temps.
18:00h.- Mig poble ha passat per les urnes
Pocs minuts després de les sis de la tarda es confirma la dada que el 50% dels electors han votat, Ooooooh!!!! Em sembla que l’home del matí tenia raó, massa bon temps ha fet. Segons dades del confident, la participació ha baixat si la comparem amb les de les eleccions municipals anteriors. I jo que pensava que més gent aniria a votar.
19:00h.- L’últim sprint
A última hora sempre hi ha gent que es desperta. Els col·legis electorals estan en plena activitat per recollir el vot d’aquelles persones que tot ho deixen pel final. Els bars també estan plens, com pràcticament tot el dia. Al “Xocolat” els cafès i els comentaris abunden. També hi abunden alguns apoderats i interventors. Alguns amb més tacte que d’altres. N’hi ha que just abans d’entrar per la porta es treuen el distintiu del partit a qui representen. Ara, n’hi ha que gairebé en fan ostentació.
20:00h.- El principi del final
Són les 19:59 i pujant per la Riera dos teianencs corren cap a La Unió!!!! Han tingut dotze hores pràcticament i ara corren!!! Naturalment, seran els últims en votar. A les vuit es tanquen les portes i s’obren les urnes. Al carrer Pere Noguera hi comença a arribar gent, tothom vol seguir en directe el recompte de vots i el muntatge que s’ha fet a La Palma és espectacular. Hi tens de tot, connexió amb TV3, els resultats de les anteriors eleccions municipals i el seguiment, pràcticament al minut, dels resultats d’enguany.
20:30h.- El primer timbre
Gran invent el “timbrasso” per avisar de l’actualització dels resultats. El primer sona a les 20:30 i reparteix regidors amb el 3% de vot escrutat. ERC, 5; txT, 3; CiU, 2; PSC, 2; i PP, 1. La gent comença a comentar, però tothom sap que s’ha d’esperar a que el recompte avanci una mica més. L’ambient és tranquil, tot i l’afluència de públic.
L’avís del timbre és un bon sistema perquè els fumadors sàpiguen quan han d’entrar a mirar. A la porta del teatre s’hi ha congregat una quantitat de cigarretes rogents important, suposo que els nervis no es poden controlar.
22:00h.- Cares i contrastos
A aquesta hora els resultats ja comencen a tenir una validesa important. Per això hi ha cares i cares. Hi ha cares d’alegria continguda, cares de decepció, cares d’esperança, cares d’incredulitat. Els timbres van sonant i van acostant el recompte a la seva fi. A les 22:30 la pantalla mostra els resultats definitius i se senten uns aplaudiments tímids que van agafant força. ERC, 4; txT, 4; CiU, 3; i PSC, 2.
La gent surt del teatre comentant la jugada. N’hi ha de contents i n’hi ha de tristos. És la gràcia de la democràcia. Avui jugues tu i demà jugarà ell.
23:00h.- Una persona, un vot
Ara, la desgràcia de la democràcia és l’abstenció. I el que vaticinava aquell bon home al matí s’ha acabat complint. A Teià ha votat el 63,3% de la població. On són el 36,7% restant? O el que és el mateix, els 1702 teianencs i teianenques que no han exercit el seu dret a vot?
Els vocals i presidents dels diferents col·legis electorals comencen a constituir les meses, sempre en presència dels atents interventors i apoderats de les forces polítiques, que no se’n volen perdre ni una, no fos cas que hi hagués alguna anomalia. Aquesta insistència en la legalitat, fa que es detecti una petita irregularitat. La normativa marca que no hi poden haver cartells de partits polítics a menys de cinquanta metres dels col·legis electorals, per aquest motiu s’han de retirar alguns cartells massa propers a Ca la Cecília i a La Unió.
Les primeres hores transcorren amb molta tranquil·litat, poca gent és la que prefereix matinar per anar a votar. Això sí, els que ho fan no s’estan d’anar a algun bar del poble a esmorzar. L’ambient comença a animar-se.
11:00h.- Massa bon temps
Aquesta és una de les frases d’algun entès en comicis municipals. “Ui!!! La gent avui no vindrà a votar, no veus quin sol que fa. A la platja aniran a botar”. S’haurà d’esperar, confiem en la perfecció de la democràcia, un sistema molt còmode que t’obre els col·legis electorals durant tot el dia perquè puguis prioritzar el solet i la platgeta a anar a votar.
13:00h.- L’incident mediàtic
Ha de passar alguna cosa, si no les eleccions d’enguany seran un avorriment. Les butlletes del Partit Popular desapareixen de Ca la Cecília!! I això que l’apoderat del PP els està fent un marcatge ferri. Els telèfons comencen a treure fum, i ara què? Es pregunten alguns. Els populars volen impugnar les dues meses electorals i, fins i tot, busquen ajuda divina: “que vengan los de Barcelona!!!”. La votació es paralitza vint minuts fins que, finalment, es troben les paperetes darrera uns ordinadors. Algun graciós les ha amagades.
Les conseqüències immediates d’aquest afer són dues. D’entrada, Teià apareix citat a TV3 i a d’altres mitjans de comunicació. És que només sortim per coses negatives, eh!!! La segona és que el col·legi electoral haurà de tancar vint minuts més tard, fet que alegra amb desmesura els vocals i els presidents de les dues meses.
14:00h.- Patates, olives i “berberexus”
L’afluència massiva a les urnes no acaba de fer-se realitat. Ara, tothom que hi va al migdia, en sortir, s’acosta a algun bar a fer el vermutillo. A la “Paquita” el que més se sent és “patates, olives i berberexus, ah!!! I una mitjana!” És un bon moment per comentar la jugada electoral i fer les primeres valoracions del dia.
14:30 a 16:00h.- El desert
Planyo a qui li toca ser vocal i president d’una mesa electoral. Els interventors i apoderats hi són perquè volen, però els vocals i els presidents hi són per mala sort, tot i ser escollits per sorteig. Allà, amb tota la calor, esperant pacientment que algú, a les tres del migdia, vingui a exercir el seu dret a vot. Per què no tanquen aquesta estona??? Si no hi va pràcticament ningú!!!! Podrien anar a casa amb la família i explicar les “batalletes” del matí, segur que aprofitarien més el temps.
18:00h.- Mig poble ha passat per les urnes
Pocs minuts després de les sis de la tarda es confirma la dada que el 50% dels electors han votat, Ooooooh!!!! Em sembla que l’home del matí tenia raó, massa bon temps ha fet. Segons dades del confident, la participació ha baixat si la comparem amb les de les eleccions municipals anteriors. I jo que pensava que més gent aniria a votar.
19:00h.- L’últim sprint
A última hora sempre hi ha gent que es desperta. Els col·legis electorals estan en plena activitat per recollir el vot d’aquelles persones que tot ho deixen pel final. Els bars també estan plens, com pràcticament tot el dia. Al “Xocolat” els cafès i els comentaris abunden. També hi abunden alguns apoderats i interventors. Alguns amb més tacte que d’altres. N’hi ha que just abans d’entrar per la porta es treuen el distintiu del partit a qui representen. Ara, n’hi ha que gairebé en fan ostentació.
20:00h.- El principi del final
Són les 19:59 i pujant per la Riera dos teianencs corren cap a La Unió!!!! Han tingut dotze hores pràcticament i ara corren!!! Naturalment, seran els últims en votar. A les vuit es tanquen les portes i s’obren les urnes. Al carrer Pere Noguera hi comença a arribar gent, tothom vol seguir en directe el recompte de vots i el muntatge que s’ha fet a La Palma és espectacular. Hi tens de tot, connexió amb TV3, els resultats de les anteriors eleccions municipals i el seguiment, pràcticament al minut, dels resultats d’enguany.
20:30h.- El primer timbre
Gran invent el “timbrasso” per avisar de l’actualització dels resultats. El primer sona a les 20:30 i reparteix regidors amb el 3% de vot escrutat. ERC, 5; txT, 3; CiU, 2; PSC, 2; i PP, 1. La gent comença a comentar, però tothom sap que s’ha d’esperar a que el recompte avanci una mica més. L’ambient és tranquil, tot i l’afluència de públic.
L’avís del timbre és un bon sistema perquè els fumadors sàpiguen quan han d’entrar a mirar. A la porta del teatre s’hi ha congregat una quantitat de cigarretes rogents important, suposo que els nervis no es poden controlar.
22:00h.- Cares i contrastos
A aquesta hora els resultats ja comencen a tenir una validesa important. Per això hi ha cares i cares. Hi ha cares d’alegria continguda, cares de decepció, cares d’esperança, cares d’incredulitat. Els timbres van sonant i van acostant el recompte a la seva fi. A les 22:30 la pantalla mostra els resultats definitius i se senten uns aplaudiments tímids que van agafant força. ERC, 4; txT, 4; CiU, 3; i PSC, 2.
La gent surt del teatre comentant la jugada. N’hi ha de contents i n’hi ha de tristos. És la gràcia de la democràcia. Avui jugues tu i demà jugarà ell.
23:00h.- Una persona, un vot
Ara, la desgràcia de la democràcia és l’abstenció. I el que vaticinava aquell bon home al matí s’ha acabat complint. A Teià ha votat el 63,3% de la població. On són el 36,7% restant? O el que és el mateix, els 1702 teianencs i teianenques que no han exercit el seu dret a vot?
12 julio, 2007
Un poble amb empenta
El dinamisme de les entitats i associacions fan de Teià un espai d’activitat continuada
Aquest podria ser un dels eslògans més característics del poble. I és que el teixit associatiu de Teià no para mai quiet, sempre està ordint coses noves per tal d’eixamplar la teranyina. Actualment, al poble, hi ha constituïdes més de vint entitats, associacions, grups, casals, clubs o agrupacions, amb una activitat continuada i consolidada.
Tot aquest moviment neix del desig de col·lectius de persones d’ajuntar-se i organitzar-se per gaudir d’allò que més els agrada o per portar a terme accions beneficioses per una comunitat social, com és Teià. Per tant, es parteix de la base de l’altruïsme per construir un espai de convivència dinàmic i viu.
El fet associatiu implica l’aflorament de valors com la cohesió, el compromís o el treball en equip d’aquells que hi participen i, alhora, fa que aquests valors arribin d’una forma o altra a la resta de persones de la comunitat. D’altra banda, els llaços d’amistat s’amplien i es potencien en compartir un objectiu comú, ja sigui per organitzar una excursió a la muntanya o per mostrar aspectes de la cultura catalana, com els gegants.
Aquestes reflexions són importants per mirar d’entendre què significa a Teià l’entrellat d’associacions i entitats que hi conviuen. El fet de poder gaudir d’un teixit associatiu com l’actual no és obra d’un sol dia, suposa la dedicació de molts anys de forma desinteressada i, per tant, és important conèixer-les i tenir-les en compte, perquè representen un motor actiu i de llarga durada.
El mosaic que conformen dóna cabuda a tots els gustos i aficions, ja que responen a tipologies força diverses, amb objectius que no tenen res a veure. Aquest fet facilita que una mateixa persona pugui ser membre de diferents entitats del poble. N’hi ha d’esportives, de defensa del medi ambient, de lleure, educatives, culturals... Les entitats dedicades a l’esport són les que tenen més èxit actualment. Teià disposa de nou associacions o clubs esportius, que compten amb un número de socis molt important.
Cal remarcar, però, que la cultura no es deixa de banda i és l’eix vertebrador en sis entitats del poble, ja sigui per mostrar diferents vessants artístiques, com és el cas de les corals o el teatre, o per mantenir vives les tradicions catalanes.
L’impuls permanent dels qui hi participen ha portat a l’acció conjunta de les entitats i associacions per assolir fites comunes. El més clar exemple d’això és l’organització dels actes de la Festa Major. L’esforç conjunt de les agrupacions de Teià fa que una de les festivitats més importants llueixi com es mereix. D’altra banda, des de fa pocs anys, les entitats i associacions s’han unit per la Marató de TV3, un fet que les honra. La tradicional fira matinal per a recollir fons s’ha consolidat i ha potenciat que el poble s’involucri més en la lluita a favor de les causes justes.
Un altre acte que recau sobre les entitats és la cavalcada dels Reis Mags d’Orient, ja que són les encarregades de preparar les carrosses perquè ses majestats puguin fer el recorregut de la forma més elegant i còmode possible. Per últim, un altre fet interessant és l’organització de la setmana de la joventut. Inicialment la muntaven les entitats amb participació de joves, però l’estreta coordinació ha derivat en la creació d’un grup permanent de joves, associats o no, que s’encarreguen d’organitzar les activitats de la setmana de la joventut i d’altres durant tot l’any.
Per tant, no només hi ha moltes associacions i entitats a Teià, sinó que, a més, són capaces d’organitzar-se i coordinar-se per treballar plegades i muntar actes conjunts. Un valor, el del treball compartit, que cada vegada és més difícil de trobar.
Aquest podria ser un dels eslògans més característics del poble. I és que el teixit associatiu de Teià no para mai quiet, sempre està ordint coses noves per tal d’eixamplar la teranyina. Actualment, al poble, hi ha constituïdes més de vint entitats, associacions, grups, casals, clubs o agrupacions, amb una activitat continuada i consolidada.
Tot aquest moviment neix del desig de col·lectius de persones d’ajuntar-se i organitzar-se per gaudir d’allò que més els agrada o per portar a terme accions beneficioses per una comunitat social, com és Teià. Per tant, es parteix de la base de l’altruïsme per construir un espai de convivència dinàmic i viu.
El fet associatiu implica l’aflorament de valors com la cohesió, el compromís o el treball en equip d’aquells que hi participen i, alhora, fa que aquests valors arribin d’una forma o altra a la resta de persones de la comunitat. D’altra banda, els llaços d’amistat s’amplien i es potencien en compartir un objectiu comú, ja sigui per organitzar una excursió a la muntanya o per mostrar aspectes de la cultura catalana, com els gegants.
Aquestes reflexions són importants per mirar d’entendre què significa a Teià l’entrellat d’associacions i entitats que hi conviuen. El fet de poder gaudir d’un teixit associatiu com l’actual no és obra d’un sol dia, suposa la dedicació de molts anys de forma desinteressada i, per tant, és important conèixer-les i tenir-les en compte, perquè representen un motor actiu i de llarga durada.
El mosaic que conformen dóna cabuda a tots els gustos i aficions, ja que responen a tipologies força diverses, amb objectius que no tenen res a veure. Aquest fet facilita que una mateixa persona pugui ser membre de diferents entitats del poble. N’hi ha d’esportives, de defensa del medi ambient, de lleure, educatives, culturals... Les entitats dedicades a l’esport són les que tenen més èxit actualment. Teià disposa de nou associacions o clubs esportius, que compten amb un número de socis molt important.
Cal remarcar, però, que la cultura no es deixa de banda i és l’eix vertebrador en sis entitats del poble, ja sigui per mostrar diferents vessants artístiques, com és el cas de les corals o el teatre, o per mantenir vives les tradicions catalanes.
L’impuls permanent dels qui hi participen ha portat a l’acció conjunta de les entitats i associacions per assolir fites comunes. El més clar exemple d’això és l’organització dels actes de la Festa Major. L’esforç conjunt de les agrupacions de Teià fa que una de les festivitats més importants llueixi com es mereix. D’altra banda, des de fa pocs anys, les entitats i associacions s’han unit per la Marató de TV3, un fet que les honra. La tradicional fira matinal per a recollir fons s’ha consolidat i ha potenciat que el poble s’involucri més en la lluita a favor de les causes justes.
Un altre acte que recau sobre les entitats és la cavalcada dels Reis Mags d’Orient, ja que són les encarregades de preparar les carrosses perquè ses majestats puguin fer el recorregut de la forma més elegant i còmode possible. Per últim, un altre fet interessant és l’organització de la setmana de la joventut. Inicialment la muntaven les entitats amb participació de joves, però l’estreta coordinació ha derivat en la creació d’un grup permanent de joves, associats o no, que s’encarreguen d’organitzar les activitats de la setmana de la joventut i d’altres durant tot l’any.
Per tant, no només hi ha moltes associacions i entitats a Teià, sinó que, a més, són capaces d’organitzar-se i coordinar-se per treballar plegades i muntar actes conjunts. Un valor, el del treball compartit, que cada vegada és més difícil de trobar.
30 noviembre, 2006
El quart poder derrota Nixon
La fermesa de l’editora i el director del The Washington Post va facilitar la investigació del cas Watergate
Katherine Graham, editora del The Washington Post de 1963 a 1991, va obrir el camí a moltes altres dones en el món del periodisme. En una època on els mitjans de comunicació estaven dirigits per homes, va agafar les regnes del diari aconseguint superar una situació econòmica difícil. El trajecte de Graham al Post ha estat molt lligat a la figura de Benjamin Bradlee. Fitxat de la revista Newsweek, va ser nomenat director del diari el 1965, càrrec que va mantenir fins 1991. Bradlee va actuar com a mà dreta de Graham i en els moments de més pressió va estar al costat de l’editora.
Un d’aquests moments va ser durant la investigació del cas Watergate, destapat el 1972 pel Post. El diari va demostrar que l’aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, estava implicat en una trama d’espionatge al partit demòcrata, fet que va desencadenar la dimissió del president el 1974.
El pes de la investigació va recaure sobre Bob Woodward i Carl Bernstein, dos redactors del diari. Tot i això, Graham i Bradlee van desenvolupar un paper clau en donar-los suport total, sabent que amb aquesta decisió posaven tota la maquinària de la Casa Blanca contra el diari.
I així va ser. Després que el Post publiqués els primers articles sobre el cas, la Casa Blanca va reaccionar de forma agressiva, negant qualsevol vinculació i intentant desprestigiar el diari. Bob Dole, cap de campanya de Nixon, va arribar a afirmar que “la reputació del Post quant a objectivitat i credibilitat ha caigut tan avall que pràcticament ja no està entre els grans”.
Tot i les amenaces i les crítiques, Graham va mantenir-se ferma i mai no va dubtar de la tasca del seu equip de redacció, tot i això en feia un seguiment constant i hi havia dies que baixava fins a tres vegades a la sala de redacció.
Les tasques de Bradlee eren de caràcter executiu. Va crear i dirigir l’equip de treball sobre el cas Watergate, assumint tota la responsabilitat. Obsessionat per la veracitat de les dades publicades al diari, Bradlee va establir un sistema de control d’informació exhaustiu. Les informacions de fonts anònimes havien d’estar confirmades per altres fonts independents; no es publicaven dades provinents d’altres mitjans si no eren confirmades pels redactors del Post; i abans de publicar qualsevol article un dels directius havia de donar-ne l’aprovació, tenint dret a vet en tot moment. A través d’aquest sistema Bradlee va aconseguir que en els dos anys d’articles sobre el cas, només es produïssin dos errors de precisió. Errors, però, que van fer trontollar el diari ja que es van aprofitar per criticar-lo i acusar-lo de difondre informacions infundades i mancades de veritat.
L’estira i arronsa entre el The Washington Post i la Casa Blanca es va acabar convertint en una lluita per la llibertat de premsa. Finalment, la investigació va donar la raó al diari, fet que va suposar la distinció del Post amb un premi Pulitzer al servei a la comunitat l’any 1973.
Katherine Graham, editora del The Washington Post de 1963 a 1991, va obrir el camí a moltes altres dones en el món del periodisme. En una època on els mitjans de comunicació estaven dirigits per homes, va agafar les regnes del diari aconseguint superar una situació econòmica difícil. El trajecte de Graham al Post ha estat molt lligat a la figura de Benjamin Bradlee. Fitxat de la revista Newsweek, va ser nomenat director del diari el 1965, càrrec que va mantenir fins 1991. Bradlee va actuar com a mà dreta de Graham i en els moments de més pressió va estar al costat de l’editora.
Un d’aquests moments va ser durant la investigació del cas Watergate, destapat el 1972 pel Post. El diari va demostrar que l’aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, estava implicat en una trama d’espionatge al partit demòcrata, fet que va desencadenar la dimissió del president el 1974.
El pes de la investigació va recaure sobre Bob Woodward i Carl Bernstein, dos redactors del diari. Tot i això, Graham i Bradlee van desenvolupar un paper clau en donar-los suport total, sabent que amb aquesta decisió posaven tota la maquinària de la Casa Blanca contra el diari.
I així va ser. Després que el Post publiqués els primers articles sobre el cas, la Casa Blanca va reaccionar de forma agressiva, negant qualsevol vinculació i intentant desprestigiar el diari. Bob Dole, cap de campanya de Nixon, va arribar a afirmar que “la reputació del Post quant a objectivitat i credibilitat ha caigut tan avall que pràcticament ja no està entre els grans”.
Tot i les amenaces i les crítiques, Graham va mantenir-se ferma i mai no va dubtar de la tasca del seu equip de redacció, tot i això en feia un seguiment constant i hi havia dies que baixava fins a tres vegades a la sala de redacció.
Les tasques de Bradlee eren de caràcter executiu. Va crear i dirigir l’equip de treball sobre el cas Watergate, assumint tota la responsabilitat. Obsessionat per la veracitat de les dades publicades al diari, Bradlee va establir un sistema de control d’informació exhaustiu. Les informacions de fonts anònimes havien d’estar confirmades per altres fonts independents; no es publicaven dades provinents d’altres mitjans si no eren confirmades pels redactors del Post; i abans de publicar qualsevol article un dels directius havia de donar-ne l’aprovació, tenint dret a vet en tot moment. A través d’aquest sistema Bradlee va aconseguir que en els dos anys d’articles sobre el cas, només es produïssin dos errors de precisió. Errors, però, que van fer trontollar el diari ja que es van aprofitar per criticar-lo i acusar-lo de difondre informacions infundades i mancades de veritat.
L’estira i arronsa entre el The Washington Post i la Casa Blanca es va acabar convertint en una lluita per la llibertat de premsa. Finalment, la investigació va donar la raó al diari, fet que va suposar la distinció del Post amb un premi Pulitzer al servei a la comunitat l’any 1973.
07 noviembre, 2006
Pulitzer: més que un premi
Va convertir el The World, un petit diari de Nova York, en el més venut dels Estats Units
El premi que instaura Joseph Pulitzer representa, actualment, el reconeixement més elevat dins el periodisme nord-americà. Tot i això, alguns historiadors el consideren un dels promotors del periodisme groc, el sensacionalista, juntament amb William Randolph Hearst.
Nascut el 10 d’abril de 1847 a Makó, Hungria, Pulitzer arriba als Estats Units el 1864 amb l’objectiu d’allistar-se a les files de l’exèrcit nord-americà. Després de participar en la Guerra Civil Americana, es trasllada a viure a Sant Louis (Missouri). És en aquest punt de la seva vida on comença a forjar-se un futur com a periodista.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’etapa hegemonista del periodisme, la professió agafa unes dimensions mai vistes i és considerada el quart poder de l’Estat. Factors com la creixent alfabetització de la població o la irrupció de noves tecnologies, com la premsa a vapor o el ferrocarril, fan augmentar el nombre potencial de lectors i faciliten les comunicacions.
El 1868 comença a treballar al Westliche Post, un periòdic en llengua alemanya. Un any després, es presenta a les eleccions a l’Assemblea de l’Estat de Missouri pel Partit Republicà. L’aventura política no té els resultats esperats i acaba deixant el càrrec.
Un dels moments clau de la seva trajectòria és el 1872, quan crea el Sant Louis Post-Dispatch, després de comprar i fusionar el Westliche Post i el Sant Louis Dispatch. Però el gran salt qualitatiu el fa el 1883 quan adquireix el The World, un petit diari de Nova York. Aconsegueix fer-lo créixer de forma espectacular i situar-lo com el diari de més difusió del país.
Les claus d’aquest èxit descansen sobre tres pilars fonamentals. D’entrada, el preu del diari és assequible per a tota la població, dos cèntims de dòlar, fet que aconsegueix gràcies a una injecció important de publicitat. L’ús d’un llenguatge senzill acosta el diari als lectors menys formats, que l’utilitzen com a eina per aprendre anglès. Un altre element destacat és el sensacionalisme formal. Sota la premissa que la informació entra per la vista, dota el diari d’un gran component visual i introdueix el còmic en color a l’última pàgina.
L’inici del final de la seva carrera el marca la irrupció de Hearst en el món periodístic de Nova York, el 1895. A través del New York Journal enceta una guerra per la difusió que porta els dos protagonistes a una deriva informativa, arribant al punt màxim en la cobertura de la Guerra de Cuba, de 1898. Per aquest motiu, Pulitzer queda vinculat al llarg de la història al periodisme sensacionalista.
El 1902, ja allunyat de la primera línia periodística, Pulitzer ofereix a la Universitat de Columbia una subvenció econòmica per crear la primera escola de periodisme i instaurar uns premis per a la professió. Tot i això, no és fins després de la seva mort, el 1911 a Charleston (Carolina del Sur), que es fan realitat els seus desitjos. L’escola de periodisme de la Universitat de Columbia s’obre el 1912, i la primera edició dels premis Pulitzer s’organitza el 1917.
El premi que instaura Joseph Pulitzer representa, actualment, el reconeixement més elevat dins el periodisme nord-americà. Tot i això, alguns historiadors el consideren un dels promotors del periodisme groc, el sensacionalista, juntament amb William Randolph Hearst.
Nascut el 10 d’abril de 1847 a Makó, Hungria, Pulitzer arriba als Estats Units el 1864 amb l’objectiu d’allistar-se a les files de l’exèrcit nord-americà. Després de participar en la Guerra Civil Americana, es trasllada a viure a Sant Louis (Missouri). És en aquest punt de la seva vida on comença a forjar-se un futur com a periodista.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’etapa hegemonista del periodisme, la professió agafa unes dimensions mai vistes i és considerada el quart poder de l’Estat. Factors com la creixent alfabetització de la població o la irrupció de noves tecnologies, com la premsa a vapor o el ferrocarril, fan augmentar el nombre potencial de lectors i faciliten les comunicacions.
El 1868 comença a treballar al Westliche Post, un periòdic en llengua alemanya. Un any després, es presenta a les eleccions a l’Assemblea de l’Estat de Missouri pel Partit Republicà. L’aventura política no té els resultats esperats i acaba deixant el càrrec.
Un dels moments clau de la seva trajectòria és el 1872, quan crea el Sant Louis Post-Dispatch, després de comprar i fusionar el Westliche Post i el Sant Louis Dispatch. Però el gran salt qualitatiu el fa el 1883 quan adquireix el The World, un petit diari de Nova York. Aconsegueix fer-lo créixer de forma espectacular i situar-lo com el diari de més difusió del país.
Les claus d’aquest èxit descansen sobre tres pilars fonamentals. D’entrada, el preu del diari és assequible per a tota la població, dos cèntims de dòlar, fet que aconsegueix gràcies a una injecció important de publicitat. L’ús d’un llenguatge senzill acosta el diari als lectors menys formats, que l’utilitzen com a eina per aprendre anglès. Un altre element destacat és el sensacionalisme formal. Sota la premissa que la informació entra per la vista, dota el diari d’un gran component visual i introdueix el còmic en color a l’última pàgina.
L’inici del final de la seva carrera el marca la irrupció de Hearst en el món periodístic de Nova York, el 1895. A través del New York Journal enceta una guerra per la difusió que porta els dos protagonistes a una deriva informativa, arribant al punt màxim en la cobertura de la Guerra de Cuba, de 1898. Per aquest motiu, Pulitzer queda vinculat al llarg de la història al periodisme sensacionalista.
El 1902, ja allunyat de la primera línia periodística, Pulitzer ofereix a la Universitat de Columbia una subvenció econòmica per crear la primera escola de periodisme i instaurar uns premis per a la professió. Tot i això, no és fins després de la seva mort, el 1911 a Charleston (Carolina del Sur), que es fan realitat els seus desitjos. L’escola de periodisme de la Universitat de Columbia s’obre el 1912, i la primera edició dels premis Pulitzer s’organitza el 1917.
Discurs d'inauguració de la nova gegantona de l'Esplai Itaca
Avui, 5 de novembre de 2006, és un dia gran per l’Esplai Itaca de Teià. Hem fet realitat una idea que portem meditant des de fa temps. Tenim nova gegantona!!!!
Ja fa molts anys que participem com a entitat a un dels actes més importants de la Festa Major, la trobada de gegants, una tradició catalana molt arrelada al nostre poble. A través d’en Ciril·li, els xanquers i els bastoners hem apropat els infants de l’Esplai a un acte emblemàtic de Teià.
I per què hem fet una nova gegantona? Doncs per commemorar els 20 anys de l’Esplai Itaca. La Teia, nom de la gegantona escollit pels nens i nenes de l’entitat, simbolitza l’alegria i la vitalitat de tots ells.
El procés de construcció de la Teia va començar ara fa un any quan, des de l’equip de monitors va sorgir la idea de construir una gegantona pel 20è aniversari. Tothom es va engrescar i vam decidir tirar-ho endavant.
I avui ja és un fet i ens en sentim molt orgullosos. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de moltes persones; des de l’esplai volem fer-los un sincer agraïment:
L’Adriana Paton: per construir el cap
En Francesc Brincau: per muntar el cavallet de la gegantona
La Josefa Baides: per la confecció del vestit
En Joan Tarradas: pel suport, les idees i per deixar-nos material dels gegants
A la colla gegantera de Teià: per deixar-nos inaugurar la gegantona el dia de la seva festa
I per últim, i molt especialment, a en Jaume Companyó: pel disseny, el muntatge, la gestió i la paciència.
Aquí teniu a la Teia, la nova gegantona de l’Esplai Itaca de Teià:
Una nena que mesura 1 metre 80 centímetres i pesa 15 quilos.
Ja fa molts anys que participem com a entitat a un dels actes més importants de la Festa Major, la trobada de gegants, una tradició catalana molt arrelada al nostre poble. A través d’en Ciril·li, els xanquers i els bastoners hem apropat els infants de l’Esplai a un acte emblemàtic de Teià.
I per què hem fet una nova gegantona? Doncs per commemorar els 20 anys de l’Esplai Itaca. La Teia, nom de la gegantona escollit pels nens i nenes de l’entitat, simbolitza l’alegria i la vitalitat de tots ells.
El procés de construcció de la Teia va començar ara fa un any quan, des de l’equip de monitors va sorgir la idea de construir una gegantona pel 20è aniversari. Tothom es va engrescar i vam decidir tirar-ho endavant.
I avui ja és un fet i ens en sentim molt orgullosos. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de moltes persones; des de l’esplai volem fer-los un sincer agraïment:
L’Adriana Paton: per construir el cap
En Francesc Brincau: per muntar el cavallet de la gegantona
La Josefa Baides: per la confecció del vestit
En Joan Tarradas: pel suport, les idees i per deixar-nos material dels gegants
A la colla gegantera de Teià: per deixar-nos inaugurar la gegantona el dia de la seva festa
I per últim, i molt especialment, a en Jaume Companyó: pel disseny, el muntatge, la gestió i la paciència.
Aquí teniu a la Teia, la nova gegantona de l’Esplai Itaca de Teià:
Una nena que mesura 1 metre 80 centímetres i pesa 15 quilos.
30 septiembre, 2006
Renfe V.I.P.
Dijous sortia de la feina amb la convicció que la tornada a casa seria relativament plàcida. Em dirigia cap a l'estació de rodalies d'Arc de Triomf estrenant mp3 de segona mà i, al matí, m'havia procurat un llibre per fer que la incomoditat del viatge amb la RENFE fos més petita, com a mínim que em passés més ràpid el temps.
Però vaig ser una mica ingenu perquè RENFE està tenint la seva setmana de glòria i en arribar a l'estació em vaig adonar que hi havia lleugers (per dir-ho finament) retards. Les andanes estaven plenes a vessar, la mala llet era present a totes les cares. Dos periodistes, equipats amb càmeres gravaven l'escena...
...i els trens anaven arribant, carregats a petar. La gent que esperava a Arc de Triomf no estava disposada a passar mitja o una hora més esperant un nou tren, i s'enfilaven empenyant a tothom (maricon l'últim).
Un cop al tren que em portava al meu destí, embotit per totes bandes i amb pudors indrescriptibles, vaig engegar la música (el llibre no el vaig treure per raons òbvies) i vaig començar a pensar com podia ser que una societat tan exigent permeti aquestes coses.
L'episodi de dijous jo el definiria com a Renfe V.I.P.
Vergonyós que una companyia que sap que no està oferint els serveis com cal, no obri les portes i et cobri el bitllet.
Intolerable la situació amb què vam fer el trajecte de tornada. Semblàvem porcs en un camió de transport.
I sorprenent la Permissivitat de la gent, que tot i patir els retards i les aglomeracions de forma habitual no posa el crit al cel per queixar-se.
Però vaig ser una mica ingenu perquè RENFE està tenint la seva setmana de glòria i en arribar a l'estació em vaig adonar que hi havia lleugers (per dir-ho finament) retards. Les andanes estaven plenes a vessar, la mala llet era present a totes les cares. Dos periodistes, equipats amb càmeres gravaven l'escena...
...i els trens anaven arribant, carregats a petar. La gent que esperava a Arc de Triomf no estava disposada a passar mitja o una hora més esperant un nou tren, i s'enfilaven empenyant a tothom (maricon l'últim).
Un cop al tren que em portava al meu destí, embotit per totes bandes i amb pudors indrescriptibles, vaig engegar la música (el llibre no el vaig treure per raons òbvies) i vaig començar a pensar com podia ser que una societat tan exigent permeti aquestes coses.
L'episodi de dijous jo el definiria com a Renfe V.I.P.
Vergonyós que una companyia que sap que no està oferint els serveis com cal, no obri les portes i et cobri el bitllet.
Intolerable la situació amb què vam fer el trajecte de tornada. Semblàvem porcs en un camió de transport.
I sorprenent la Permissivitat de la gent, que tot i patir els retards i les aglomeracions de forma habitual no posa el crit al cel per queixar-se.
24 agosto, 2006
El principi del final
Ja fa dies que em ronden pel cap, són pensaments perturbadors que no em deixen dormir, ni menjar, ni treballar. No puc fer-hi res. Acabo de començar el final d'una etapa plena d'il·lusions, alegries i decepcions. Una etapa de la vida que ha aportat molt a la meva manera de ser, de fet ha modelat el meu caràcter totalment.
El balanç és molt positiu. Però ara, un cop anunciat que s'ha acabat, no puc parar de pensar en si era el millor moment. Jo em veig amb ganes de continuar, però també veig que les limitacions temporals farien de la meva presència una nosa. Més val estar menys temps i al 100%, que aguantar com sigui, i no arribar al 50%.
Formalment, a dia d'avui, només em queda un pas per tancar el cicle. Pas que faré aquesta nit. Després seré lliure, o esclau del meu temps. Les obligacions desapareixeran, no així les ganes, per tant es fa difícil sortir-ne quan encara hi ha il·lusió per fer coses. Però és el principi del final, i al principi totes les coses costen, les que has de deixar també.
El balanç és molt positiu. Però ara, un cop anunciat que s'ha acabat, no puc parar de pensar en si era el millor moment. Jo em veig amb ganes de continuar, però també veig que les limitacions temporals farien de la meva presència una nosa. Més val estar menys temps i al 100%, que aguantar com sigui, i no arribar al 50%.
Formalment, a dia d'avui, només em queda un pas per tancar el cicle. Pas que faré aquesta nit. Després seré lliure, o esclau del meu temps. Les obligacions desapareixeran, no així les ganes, per tant es fa difícil sortir-ne quan encara hi ha il·lusió per fer coses. Però és el principi del final, i al principi totes les coses costen, les que has de deixar també.
Retorn a les "andades"
Després de pràcticament un mes de letàrgia torno a reprendre l'activitat del blog. La veritat és que l'aturada ha estat contra la meva voluntat, ja que els serveis de wanadoo es van esfumar d'un dia per l'altre. Un mes més tard encara no he recuperat la línia d'internet però m'esforçaré per buscar terminals que emp permetin penjar cosestes.
Seguint amb el tema de l'anterior post, la ràdio, no hi ha novetats. No locuto, faig l'agenda cultural i aquest mes d'agost és el més llarg que he viscut mai. A més, els cap de setmanes, que és quan tinc festa, va i plou!!! Una tragèdia.
Fent un resum del que ha donat de sí el segon més de pràctiques, em venen al cap força coses. I més sabent que la resta de la gent, tot i estar en mitjans més petits, els deixen fer més coses. D'entrada, comentar que la feina actual que desenvolupo a Ona Catalana la podria fer des de l'ordinador de casa, i enviar-la per internet!!! Tot un repte de periodisme!?!? I després seguir amb el tema de sempre, la locució. Jo entenc que segurament no tinc la gràcia dels que fa anys que treballen a la ràdio, però sóc de l'opinió que si una emissora demana estudiants per fer pràctiques, doncs que practiquin, no?? Crec que s'ha de ser molt dolent per no tenir l'oportunitat de locutar, però dolent, dolent!!
Penso que la gent que ha fet amb mi Taller de ràdio va veure que tampoc ho feia tan malament, amb tota la modèstia. Simplement no m'encallo, no faig cantarella i no m'ofego. No sé.
Bé, no donaré més la tavarra sobre aquest tema en el que queda d'estiu, ja està tot dit.
Seguint amb el tema de l'anterior post, la ràdio, no hi ha novetats. No locuto, faig l'agenda cultural i aquest mes d'agost és el més llarg que he viscut mai. A més, els cap de setmanes, que és quan tinc festa, va i plou!!! Una tragèdia.
Fent un resum del que ha donat de sí el segon més de pràctiques, em venen al cap força coses. I més sabent que la resta de la gent, tot i estar en mitjans més petits, els deixen fer més coses. D'entrada, comentar que la feina actual que desenvolupo a Ona Catalana la podria fer des de l'ordinador de casa, i enviar-la per internet!!! Tot un repte de periodisme!?!? I després seguir amb el tema de sempre, la locució. Jo entenc que segurament no tinc la gràcia dels que fa anys que treballen a la ràdio, però sóc de l'opinió que si una emissora demana estudiants per fer pràctiques, doncs que practiquin, no?? Crec que s'ha de ser molt dolent per no tenir l'oportunitat de locutar, però dolent, dolent!!
Penso que la gent que ha fet amb mi Taller de ràdio va veure que tampoc ho feia tan malament, amb tota la modèstia. Simplement no m'encallo, no faig cantarella i no m'ofego. No sé.
Bé, no donaré més la tavarra sobre aquest tema en el que queda d'estiu, ja està tot dit.
27 julio, 2006
Coses de la ràdio
Després d'un mes treballant a la ràdio me n'adono que les coses no són tan fàcils com semblaven. Tres són les claus per tenir-ho tot controlat: dominar l'apartat tècnic, dominar l'art d'escriure i dominar l'art de la veu.
El primer punt, l'apartat tècnic, no hauria d'haver estat un problema si no fos pels canvis que ha patit la redacció a mitjans de mes. Un cop tenia dominats els programes i els processos per tal d'editar talls i fer altres tasques dels butlletins, la SER decideix que s'ha d'unificar la manera de treballar i ens implanten un nou sistema (personalment, crec que més complex i lent) que, òbviament, haig de tornar a aprendre. Sembla que ara ja li tinc el "truco" agafat, però no m'he escapat de cometre errades de precisió.
L'art d'escriure, en principi, no suposa greus problemes. Si em dedico a aquesta feina és perquè m'agrada aquest art. Tot i això, la redacció informativa per ràdio és diferent, molt pensada per l'oralitat. Per tant, frases curtes i senzilles, i textos que en deu línies (com a molt) recullin les dades més rellevants de la informació. Ah!! I a poder ser amb algun toc d'originalitat en la presentació, per tal de captar l'atenció de l'oient. De moment, me'n surto.
Per últim, l'art de la veu. Aquest és l'àmbit més negre. No hi ha manera de locutar una peça amb cara i ulls, i no és perquè m'encalli o coses d'aquestes. Al contrari, es nota massa que estic llegint. He practicat, he llegit mil vegades les mateixes notícies i encara no sé com treure la meva vena interpretativa, és a dir, la informació s'ha d'explicar i no llegir.
De totes maneres, la valoració del primer mes a la ràdio és positiva, ja arribarà el moment de locutar. Quan arribi ja avisaré.
El primer punt, l'apartat tècnic, no hauria d'haver estat un problema si no fos pels canvis que ha patit la redacció a mitjans de mes. Un cop tenia dominats els programes i els processos per tal d'editar talls i fer altres tasques dels butlletins, la SER decideix que s'ha d'unificar la manera de treballar i ens implanten un nou sistema (personalment, crec que més complex i lent) que, òbviament, haig de tornar a aprendre. Sembla que ara ja li tinc el "truco" agafat, però no m'he escapat de cometre errades de precisió.
L'art d'escriure, en principi, no suposa greus problemes. Si em dedico a aquesta feina és perquè m'agrada aquest art. Tot i això, la redacció informativa per ràdio és diferent, molt pensada per l'oralitat. Per tant, frases curtes i senzilles, i textos que en deu línies (com a molt) recullin les dades més rellevants de la informació. Ah!! I a poder ser amb algun toc d'originalitat en la presentació, per tal de captar l'atenció de l'oient. De moment, me'n surto.
Per últim, l'art de la veu. Aquest és l'àmbit més negre. No hi ha manera de locutar una peça amb cara i ulls, i no és perquè m'encalli o coses d'aquestes. Al contrari, es nota massa que estic llegint. He practicat, he llegit mil vegades les mateixes notícies i encara no sé com treure la meva vena interpretativa, és a dir, la informació s'ha d'explicar i no llegir.
De totes maneres, la valoració del primer mes a la ràdio és positiva, ja arribarà el moment de locutar. Quan arribi ja avisaré.
10 julio, 2006
Increïble però cert (II)
Els animals domèstics són protagonistes molt importants de les vides de molta gent, qui no ha tingut mai un gat, un gos o un periquito??? (per anomenar els més corrents). Moltes vegades acostumen a ser la joguina dels fills fins que aquests se’n cansen i, llavors, passen a estar cuidats pels pares i mares, que amb resignació, veuen que se’ls tira al damunt una nova responsabilitat. Aquesta secció està dedicada a les sempre curioses relacions entre l’espècie humana (aparentment dominant) i la resta del món animal.
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
06 julio, 2006
Curiositats de l'estiu
Tot i que cada any el 21 de juny marca l’inici de l’estiu, a certs llocs en gaudeixen deu setmanes abans. A partir de mitjans d’abril “llega el verano en el Corte Inglés”, i tothom s’apressa a treure del fons de l’armari la roba lleugera: samarretes de tirants, pantalons curts, sandàlies... Aquestes ganes de calor, sol i platja passen factura perquè la frescor de l’abril i el maig cala. Qui no ha agafat més d’un refredat perquè ha sortit de casa amb sol i caloreta i ha tornat xop per la tempesta primaveral de torn? És que som uns impacients.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
04 julio, 2006
Increïble però cert!!!
Increïble però cert; moltes coses que passen al món ho són i aquest espai vol ser-ne un reflex. Aquí hi trobareu un recull de premsa escrita amb les notícies més curioses, divertides, còmiques, en fi, diferents, i que molt sovint passen inadvertides als ulls dels lectors. El primer número recull notícies de caire local català que, realment, podrien haver succeït a Teià!!!!!
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
03 julio, 2006
Apunts al natural (III)
El moviment humà davant l’edifici és reduït si es compara amb el de la resta de la plaça, hi passen pocs vianants, tots amb pressa, uns perquè estan treballant descarregant els sorollosos camions que proveeixen els bars de la plaça, i d’altres, turistes, que no paren de mirar a tot arreu per no perdre’s detall de la plaça. Ara mateix un camió vermell de Coca-Cola s’atura a la cantonada dreta de l’edifici, en baixa el fornit conductor, amb una armilla blava força voluminosa, i es posa a descarregar les caixes de plàstic que contenen els refrescos que, posteriorment, vendrà la Cerveseria Colon. Acaba la feina, torna a pujar al camió i surt de la plaça pel mateix carrer per on ha entrat.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
Apunts al natural (II)
Més a l’esquerra hi ha la porta d’entrada de l’edifici i al costat el Jamboree, un mític local de la nit barcelonina, on es pot gaudir de música en directe. Ara, a dos quarts d’onze del matí, òbviament, està tancat, però les inconfusibles lletres de l’entrada fan que ressalti: “Jam” amb lletres grosses vermelles i “boree” amb lletres negres amb un marc vermell que van creixent. Al seu costat, seguint cap a l’esquerra hi ha dos establiments més, un hostal que es diu “Kabul Youth Hostal” i la “Cerveseria Àlex”. El primer és una petita residència per joves turistes o estudiants, i la cerveseria del costat, és la típica que té les parets folrades de fusta, a l’estil de pub irlandès.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Apunts al natural (I)
Assegut en un banc individual, de potes metàl·liques negres i respatller de fusta marró fort, observo l’edifici número 18 de la Plaça Reial de Barcelona, i tot el que hi ha entre ell i jo.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
01 julio, 2006
Periodisme i veritat
El periodisme, igual que moltes altres professions, es regeix per un codi ètic estricte que inclou una sèrie de valors molt importants com la veracitat o el respecte sobre allò que es parla. La veracitat de les notícies i informacions difoses pels mitjans de comunicació és la que dóna la suficient confiança al lector com perquè vulgui seguir rebent informacions d’un mitjà en concret. Quan aquesta es trenca per la manca de realitat el lector té la sensació que el mitjà de comunicació l’ha estat enganyant i que és de poca qualitat.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
Treva a Catalunya
La present legislatura del tripartit s’ha caracteritzat per no saber aprofitar els bons moments dels què ha disposat, fet que ha servit per animar les veus espanyolistes més conservadores i per crear un clima de rebuig constant cap a tot allò que tingui relació amb Catalunya. Des del cas Carod, un mes després de firmar el Pacte del Tinell i formar govern, fins a la renúncia del president Maragall a tornar-se a presentar als següents comicis electorals, ja han passat tres anys.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
22 junio, 2006
2 hores, 3 cues i 250 números
2 hores: les que vaig aguantar pacientment, dimarts, a la Campana (Direcció General de Trànsit) per fer un mer tràmit de canvi de nom del cotxe.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
21 junio, 2006
Preocupació per la grip aviària
La comunitat internacional fa tres anys que està en alerta constant per la grip aviària, un virus molt mortífer entre les aus. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han donat una gran rellevància mediàtica als afectats per la malaltia i a la seva evolució geogràfica. Els primers casos d’infecció humana del virus, d’au a persona, es van detectar el 1997 a Hong Kong, on 18 persones van resultar infectades, 6 de les quals van morir. La investigació va determinar que la causa dels contagis era el contacte directe i estret amb les aus infectades.
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
