Després d'un mes treballant a la ràdio me n'adono que les coses no són tan fàcils com semblaven. Tres són les claus per tenir-ho tot controlat: dominar l'apartat tècnic, dominar l'art d'escriure i dominar l'art de la veu.
El primer punt, l'apartat tècnic, no hauria d'haver estat un problema si no fos pels canvis que ha patit la redacció a mitjans de mes. Un cop tenia dominats els programes i els processos per tal d'editar talls i fer altres tasques dels butlletins, la SER decideix que s'ha d'unificar la manera de treballar i ens implanten un nou sistema (personalment, crec que més complex i lent) que, òbviament, haig de tornar a aprendre. Sembla que ara ja li tinc el "truco" agafat, però no m'he escapat de cometre errades de precisió.
L'art d'escriure, en principi, no suposa greus problemes. Si em dedico a aquesta feina és perquè m'agrada aquest art. Tot i això, la redacció informativa per ràdio és diferent, molt pensada per l'oralitat. Per tant, frases curtes i senzilles, i textos que en deu línies (com a molt) recullin les dades més rellevants de la informació. Ah!! I a poder ser amb algun toc d'originalitat en la presentació, per tal de captar l'atenció de l'oient. De moment, me'n surto.
Per últim, l'art de la veu. Aquest és l'àmbit més negre. No hi ha manera de locutar una peça amb cara i ulls, i no és perquè m'encalli o coses d'aquestes. Al contrari, es nota massa que estic llegint. He practicat, he llegit mil vegades les mateixes notícies i encara no sé com treure la meva vena interpretativa, és a dir, la informació s'ha d'explicar i no llegir.
De totes maneres, la valoració del primer mes a la ràdio és positiva, ja arribarà el moment de locutar. Quan arribi ja avisaré.
27 julio, 2006
10 julio, 2006
Increïble però cert (II)
Els animals domèstics són protagonistes molt importants de les vides de molta gent, qui no ha tingut mai un gat, un gos o un periquito??? (per anomenar els més corrents). Moltes vegades acostumen a ser la joguina dels fills fins que aquests se’n cansen i, llavors, passen a estar cuidats pels pares i mares, que amb resignació, veuen que se’ls tira al damunt una nova responsabilitat. Aquesta secció està dedicada a les sempre curioses relacions entre l’espècie humana (aparentment dominant) i la resta del món animal.
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
Un belga salva la vida a un pez haciéndole el boca a bocaBruselas
Un ex conductor de ambulancias belga puso en práctica sus conocimientos sanitarios para reanimar a uno de los peces de su estanque con el boca a boca.
Font: Reuters04-11-2003
Un perro guardián impide la entrada a los médicos y se muere su amoMoscu
Un ciudadano ruso pagó caro haber entrenado a su perro guardián demasiado bien cuando el animal impidió que los equipos médicos se acercaran a él durante tanto tiempo que el dueño del can acabó muriendo de un fallo cardíaco.
Font: Reuters30-07-2003
Condenado a 4 meses de cárcel por violar a una cabra
Sin embargo, el condenado negó los hechos y afirmó ser un amante de los animales.
Font: AFP17-01-2003
Les biblioteques dels EUA incorporen gats per crear un ambient familiar i atraure la gent
Font: El PuntLluís Bruguera, 27-05-2003
Permeten a un home visitar el seu gos després d'una separació
Font: EFE/El Punt16-05-2002
Un burro, ferit per les coces d'una euga que no es va deixar muntar, impedeix dormir a veïns del centre d'Arenys de Munt
Font: El Punt, edició MaresmeRaquel Begines, 13-03-2002
El poni «detingut» dóna negatiu en la prova d'alcoholèmia i avui torna a casa Olot
L'Apache, el poni que dissabte passat va ser detingut pels Mossos mentre participava (per força) en una festa de comiat de solter fent una ruta pels bars d'Olot, podrà retornar avui amb els seus propietaris després que la prova de l'alcoholèmia ha demostrat que l'animal no anava borratxo.
Font: El Punt, edició Comarques GironinesTura Soler, 23-07-2002
Juzgado por enseñar a su perro Adolf el saludo hitleriano
El hombre había presumido de los méritos de su perro delante de dos policías el 16 de marzo de 2002 en Berlín.
Font: AFP14-10-2003
06 julio, 2006
Curiositats de l'estiu
Tot i que cada any el 21 de juny marca l’inici de l’estiu, a certs llocs en gaudeixen deu setmanes abans. A partir de mitjans d’abril “llega el verano en el Corte Inglés”, i tothom s’apressa a treure del fons de l’armari la roba lleugera: samarretes de tirants, pantalons curts, sandàlies... Aquestes ganes de calor, sol i platja passen factura perquè la frescor de l’abril i el maig cala. Qui no ha agafat més d’un refredat perquè ha sortit de casa amb sol i caloreta i ha tornat xop per la tempesta primaveral de torn? És que som uns impacients.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
Quina gran estació la de l’estiu, aquella on tothom té ganes de sortir a prendre alguna cosa, ningú vol estar a casa perquè se’ls queda petita. Aquella estació que comporta mesos de sacrifici i esforç per preparar la silueta. L’abril i el maig ja s’han rebatejat com els mesos de l’Operació biquini que, no ens enganyem, també afecta al sector masculí, cada vegada més avesat a utilitzar qualsevol mètode per reduir aquells centímetres que et sobren (tal i com ens recorden els anuncis de productes miraculosos).
Algú s’ha parat a pensar què és el que caracteritza aquesta estació? L’estiu és ple d’icones inamovibles com la paella, la sangria o les sueques (i els suecs). Però d’on ha sortit tot això?
D’entrada, el tema de les sueques i els suecs ve de lluny. La primera sueca que va posar el peu a terres de la Península Ibèrica ho va fer al segle IX, era de l’expedició vikinga que va conquerir Sevilla en aquella època. Parlant seriosament, no va ser fins el 1959 quan un grup del país nòrdic va aterrar, com a turista, a Espanya. Com no, van anar a Benidorm, amb autocar!!!
La gastronomia de l’estació de la calor, cada any en fa més, ve marcada pel menú “tipical spanish”: paella i sangria, i per rematar un bon cucurutxo de gelat de vainilla. La paella, molt apreciada pels paladars anglosaxons, té el seu origen a la població de Bunyol, al País Valencià, on és el plat típic. Es va popularitzar a finals del segle XIX perquè es va construir una línia de ferrocarril que unia València amb el poble.
La sangria, que quan en beus mai acabes de saber del cert què hi han posat, no és d’origen espanyol, encara que molts entesos diguin que aquí es beu sangria des de que les gallines ponen ous. Doncs no, el seu origen és anglès, concretament del s.XVIII.
Això vol dir que anglesos i espanyols han unit “delicatessen” gastronòmiques per marcar tendència en la cuina estiuenca.
Més clàssics, no hi pot haver estiu sense cançó que l’acompanyi. Totes les que han aconseguit l’honor de ser la cançó de l’estiu són d’una qualitat musical inapel·lable, amb lletres creatives i gens repetitives; exemples d’això són “La Barbacoa” o “El chiringuito” de Georgi Dann (èxits de 1994 i 1995). Enguany la lluita pel títol de l’estiu estarà entre el rock rural del Koala, amb el seu “Corral”, i la melodia casta de Los Hapiness i el seu “Amo a Laura”.
Aquesta tradició musical va néixer el 1963 quan un altre mite de l’univers de la cançó, Luís Aguilé, va popularitzar “Dile”. Li haurem d’estar agraïts tota la vida.
Si parlem de l’estiu, parlem de turistes, i si parlem de turistes ho hem de fer de souvenirs, aquests grans obsequis que tothom arreplega del lloc que visita per donar-los als seus amics (o enemics), i així demostrar-los que han pensat en ells. Aquest costum es remunta al segle I d.C. quan els romans tornaven carregats d’objectes de les seves visites a Egipte.
Actualment, el rànquing de regals més comprats demostra que pensem amb els amics, però que els tenim poca estima: obrellaunes, pins, imants de nevera, encenedors, pòsters, tasses i clauers ocupen les primeres places de la llista.
Per últim, el tema sexual. L’estiu és una estació propícia per l’amor; la calor i les ganes de passar-ho bé són dos elements que conviden a gaudir dels luxes terrenals. Heu comptat mai els coneguts que han nascut a l’abril i al maig? A mi me’n surten molts, i no en dubto, són producte de l’estiu. Les platges són el marc perfecte per regalar-se una nit romàntica amb la parella. Ara, també es corre el perill dels trencaments sentimentals per allò de “a qui mires?”. Per tots és conegut el mite dels rodríguez, homes que amb l’excusa que han de treballar envien a la família (dona i fills) al “pueblo” i es queden a casa sols per fer caça nocturna.
Podríem estar pàgines i pàgines parlant sobre aquesta estació, no hem tocat el tema dels banyadors ni el de les festes majors de l’estiu, però l’espai és limitat i no vull avorrir. És més, segur que teniu ganes de sortir de casa amb la calor que fa.
04 julio, 2006
Increïble però cert!!!
Increïble però cert; moltes coses que passen al món ho són i aquest espai vol ser-ne un reflex. Aquí hi trobareu un recull de premsa escrita amb les notícies més curioses, divertides, còmiques, en fi, diferents, i que molt sovint passen inadvertides als ulls dels lectors. El primer número recull notícies de caire local català que, realment, podrien haver succeït a Teià!!!!!
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
Un home fa explotar a Sant Sadurní el cotxe d'un veí amb qui s'havia discutit, però s'equivoca de vehicle
Font: El Punt, edició Penedès23-09-2003 Sant Sadurní d'Anoia
A Olot, protesten creuant sense parar un mateix pas de vianants
Font: El Punt, edició Comarques Gironines23-09-2003 Olot
La víctima d'un robatori es queixa perquè la pena imposada al lladre, un amic seu, és massa alta
Font: INTRA-ACN11-09-2003 Girona
Un client d'un club paga 21.000 euros per "rescatar" del local una noia i ella el planta l'endemà
Font: El Punt, edició Comarques Gironines17-09-2003 Girona
Denuncia que li han robat el cotxe amb droga a dins i és detingut immediatament
Font: El Punt26-04-2003 Vidreres
El jutgen dos cops per robatori i en una vista intenta agafar el televisor de la sala
Font: El Punt, edició Comarques Gironines31-01-2003 Girona
03 julio, 2006
Apunts al natural (III)
El moviment humà davant l’edifici és reduït si es compara amb el de la resta de la plaça, hi passen pocs vianants, tots amb pressa, uns perquè estan treballant descarregant els sorollosos camions que proveeixen els bars de la plaça, i d’altres, turistes, que no paren de mirar a tot arreu per no perdre’s detall de la plaça. Ara mateix un camió vermell de Coca-Cola s’atura a la cantonada dreta de l’edifici, en baixa el fornit conductor, amb una armilla blava força voluminosa, i es posa a descarregar les caixes de plàstic que contenen els refrescos que, posteriorment, vendrà la Cerveseria Colon. Acaba la feina, torna a pujar al camió i surt de la plaça pel mateix carrer per on ha entrat.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
El cambrer de la cerveseria, vestit amb uniforme: americana blanca, camisa blanca, pantaló negre i sabates negres, surt a controlar les taules que té fora, però en veure que no hi ha ningú es dedica a col·locar bé els posatovallons de propaganda vermells que hi ha sobre les taules. Fora cap client, a dins un grup de quatre noies joves acaben d’entrar i demanen cafè; els serveixen el cafè en les típiques tassetes blanques de porcellana dels bars.
Just a l’esquerra de les taules i cadires de fora, en un banc com el que estic jo assegut, un home gran fuma amb desgana i en acabar la cigarreta la llença al terra descrivint una paràbola quasi perfecta. L’home en qüestió vesteix amb armilla militar marró i amb moltes butxaques, a sota duu una samarreta de ratlles vermelles, grises i blaves; pantaló fosc vell i sabates negres desfetes.
La plaça té un terra molt malmès pel pas dels anys; moltes de les rajoles, de quaranta centímetres d’amplada i un metre de llargada, estan esquerdades o partides completament, i les juntures estan separades. El gris s’apodera del terra en totes les seves versions, tot i que les màquines del servei de neteja de l’Ajuntament hi passin una i altra vegada. El que més destaca de l’indret és la font circular que hi ha al centre de la plaça i els fanals de sis llums col·locats a banda i banda de la mateixa. La font té un sortidor negre decorat amb tres estàtues de dones mig nues, recolzades amb l’esquena a la part central. Els fanals que té a cada costat tenen sis braços metàl·lics granatosos que suporten, cadascun d’ells, un llum negre amb el vidre transparent; al centre, una columna negra s’eleva coronada per un casc alat, daurat i negre, i una mica més avall hi ha gravat l’escut de l’Ajuntament de Barcelona, un rombe regular dividit en quatre parts, en dues hi ha la senyera i en dues la creu de Sant Jordi.
Apunts al natural (II)
Més a l’esquerra hi ha la porta d’entrada de l’edifici i al costat el Jamboree, un mític local de la nit barcelonina, on es pot gaudir de música en directe. Ara, a dos quarts d’onze del matí, òbviament, està tancat, però les inconfusibles lletres de l’entrada fan que ressalti: “Jam” amb lletres grosses vermelles i “boree” amb lletres negres amb un marc vermell que van creixent. Al seu costat, seguint cap a l’esquerra hi ha dos establiments més, un hostal que es diu “Kabul Youth Hostal” i la “Cerveseria Àlex”. El primer és una petita residència per joves turistes o estudiants, i la cerveseria del costat, és la típica que té les parets folrades de fusta, a l’estil de pub irlandès.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Les altres plantes de l’edifici formen la resta de la façana, i en ella s’hi poden distingir tres pisos més; els dos primers tenen set balcons cadascú, tots ells iguals, de color de tronc, gastats i vells pel pas del temps, la construcció no és precisament nova. Al tercer pis ja no hi ha balcons, queden substituïts per finestrals del mateix color, marró fort. Aquests balcons i finestrals segueixen una estructura simètrica, estan alineats perfectament i dividits, verticalment, per sis falses columnes blanques que sobresurten de la façana deu centímetres a molt estirar, van des del primer pis fins al tercer. Les bases de les columnes són de color gris, estan fetes amb ciment, no s’han pintat; els fusts són blancs, i els capitells, de color beige, estan sobrecarregats de decoració i rematats amb dues volutes, una a cada costat.
Als balcons hi ha roba estesa, no a tots. S’hi poden veure tres texans blaus, un pantaló marró, tres tovalloles, una de color taronja cridaner, una altra de color turquesa, amb taques fosques força grosses i l’última de color verd amb un quadrat vermell al centre. També es veuen dues samarretes, una negra de màniga llarga i l’altra del color de l’edifici, groc cremós, i una peça fúcsia que no es distingeix què és.
El 18 de la Plaça Reial també té terrat, com la resta d’edificis. Terrat tancat per una clàssica balustrada blanca de sis pilars a cada sèrie. En general la construcció es veu cansada, però no desentona perquè tot el que forma part de la plaça és vell, poc net, poc arreglat.
En els vidres dels balcons i dels finestrals s’hi reflecteixen com un mirall les altes palmeres que hi ha plantades a la plaça. Des d’on sóc jo en tinc nou que se m’interposen amb l’edifici; són altes, arriben a l’alçada del tercer pis del número 18, i tenen les fulles d’un color verd intens, tot i això no totes destaquen per la quantitat d’aquestes fulles, sinó tot al contrari, hi ha palmeres que estan força pelades. Just davant de l’edifici, i sota la mirada de les palmeres, hi ha tres grans para-sols blancs que serveixen per cobrir les taules i les cadires metàl·liques de la Cerveseria Colon. Taules i cadires, amb respatller i seient de vímet blau, mateix to que el rètol del bar, que brillen amb la llum del dia.
Apunts al natural (I)
Assegut en un banc individual, de potes metàl·liques negres i respatller de fusta marró fort, observo l’edifici número 18 de la Plaça Reial de Barcelona, i tot el que hi ha entre ell i jo.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
L’edifici és de color groc cremós, entre beige i groc, i s’aixeca sobre 7 arcades grises de les quals hi penja un fanal típic de Barcelona: amb aire antic, de color negre i vidres opacs blancs. Mesura entre vint i vint-i-cinc metres d’amplada, i entre dotze o quinze d’alçada. Es troba en una plaça rectangular on tots els edificis són iguals, tots del mateix color, tots en el mateix estat de conservació, vells, amb els mateixos elements ornamentals i aixecats per unes arcades que donen tota la volta, a l’estil “Plaza Mayor” de Madrid.El número 18 té quatre plantes. La primera, la baixa, està coberta per les arcades i ocupada, en la seva pràctica totalitat, per locals comercials, excepte una part central on s’ubica la porta metàl·lica d’accés als habitatges, d’un color blau elèctric; el primer local de l’edifici que es veu, si s’accedeix a la plaça per La Rambla, és la Cerveseria Colon, anunciada amb un cartell en forma de rombe estirat, allargat horitzontalment, de color blau, que conté les lletres de l’establiment en blanc. Al costat, a l’esquerra, mirant l’edifici des de l’interior de la plaça, hi ha un herbolari amb les parets ocres i les lletres de promoció verdes on s’hi llegeix: Herbolari Farran que, a part de vendre herbes aromàtiques, també ofereix la possibilitat de fer-hi un cafè o menjar-hi una pasta. Seguint amb els locals trobem el “TARANTOS”, tancat, amb un rètol gran amb les lletres en majúscula de color vermell, no s’entreveu a què es dedica.
01 julio, 2006
Periodisme i veritat
El periodisme, igual que moltes altres professions, es regeix per un codi ètic estricte que inclou una sèrie de valors molt importants com la veracitat o el respecte sobre allò que es parla. La veracitat de les notícies i informacions difoses pels mitjans de comunicació és la que dóna la suficient confiança al lector com perquè vulgui seguir rebent informacions d’un mitjà en concret. Quan aquesta es trenca per la manca de realitat el lector té la sensació que el mitjà de comunicació l’ha estat enganyant i que és de poca qualitat.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
La falta de veracitat als mitjans de comunicació pot venir donada per diferents factors, factors que Marvin Kalb, director del Centre Shorenstein sobre assumptes de la Premsa, a la Universitat de Harvard, resumeix en competència desmesurada. Segons ell la competència, sempre present en el món del periodisme, s’ha convertit actualment en una pressió molt forta pels periodistes i productors, que els porta a publicar notícies que no estan completament investigades ni contrastades amb diverses fonts informatives.
Jo crec que no és només la competència la causant d’aquestes “impresicions” periodístiques. Altres factors, com la manipulació informativa, també afecten a la veracitat dels mitjans tradicionals. Tots ells estan controlats per grans grups empresarials interessats en donar una determinada visió de la societat, camuflant allò que els perjudica i potenciant (encara que no sigui del tot veritat) allò que perjudiqui els seus màxims competidors.
El cas de Stephen Glass és sensiblement diferent a l’exposat anteriorment, i serveix per introduir un tercer factor que pot portar a la falta de veracitat de les informacions. Ell faltava a la realitat, no només perquè estigués pressionat pel temps i per la competència, sinó perquè volia escalar posicions dins el món dels mitjans de comunicació; el seu objectiu era aconseguir fama pels reportatges innovadors i espectaculars que publicava. Glass no només inventava històries informatives al·lucinants, sinó que també preparava algunes anotacions per ensenyar-les en el moment que alguna persona volgués fer una comprovació de les seves fonts; aquest fet indica que actuava de forma premeditada i, que el que es publicava no era per error, es publicava de forma intencionada.
El problema, tristament, recau en què el cas d’aquest periodista de la revista The New Republic no és un fet aïllat en els mitjans de comunicació nord-americans. Al llarg dels últims 25 anys han anat apareixent casos de manipulació i engany informatiu intencionat que han portat els mitjans de comunicació més importants a una pèrdua de credibilitat i a haver-se de retractar pel que havien publicat en anteriors edicions. És el cas de Janet Cook, del Washington Post, que va guanyar el Pulitzer el 1981 per un article sobre un nen addicte a la heroïna que mai no va existir.
El 1988 Mike Barnicle, del The Boston Globe, va ser acomiadat per haver plagiat deu línies d’un best seller de George Carlin; Patricia Smith, columnista del mateix diari també va ser acomiadada després d’admetre que havia inventat personatges i cites en quatre de les seves columnes.
Per últim, el 2002, The New York Times va patir els efectes d’un fals periodista, Jayson Blair, al descobrir-se que havia inventat moltes de les seves exclusives i que havia plagiat articles d’altres diaris; a més es va saber que no s’havia graduat a la Universitat de Maryland, com afirmava. Aquests són quatre exemples dels molts que es poden trobar buscant i llegint articles sobre la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació avui en dia. Periodisme i veritat són un binomi inseparable, però sembla que això no importi a molts suposats periodistes, que per tal d’assolir l’èxit, el trenquen i, amb ell, trenquen el valor màxim de la seva professió.
Treva a Catalunya
La present legislatura del tripartit s’ha caracteritzat per no saber aprofitar els bons moments dels què ha disposat, fet que ha servit per animar les veus espanyolistes més conservadores i per crear un clima de rebuig constant cap a tot allò que tingui relació amb Catalunya. Des del cas Carod, un mes després de firmar el Pacte del Tinell i formar govern, fins a la renúncia del president Maragall a tornar-se a presentar als següents comicis electorals, ja han passat tres anys.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
Durant aquest temps l’agenda mediàtica i política de l’estat ha tingut com a un dels elements més importants la política catalana, provocant que cada dia s’aboquin contra Catalunya tota una sèrie d’informacions i declaracions pejoratives. Fins i tot, s’utilitzen altres notícies de l’actualitat catalana per alliçonar i crear opinions; aquest és el cas de la televisió valenciana que va sobreimpressionar la imparcial frase: “el cel castiga Catalunya” a les imatges dels aiguats que van afectar la Costa Brava fa uns mesos.
Jo em pregunto sovint com hem pogut arribar a una situació com aquesta. Qui en té la culpa? Els polítics catalans? Els polítics espanyols? Els mitjans de comunicació? La resposta no troba un únic culpable, tots hi han contribuït d’una manera o d’una altra; tot i això n’hi ha que han col·laborat de forma imprudent, com Jiménez Losantos que, sota el paraigües de la COPE, ha atacat Catalunya sense pietat, fomentant un odi intolerable i quedant exempt de qualsevol responsabilitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
