El festival d’Eurovisió és una aberració prehistòrica que, com la declaració de la renta o la visita al dentista, ens espera cada any per recordar-nos la fragilitat i la desgràcia de la nostra existència. A TVE no entenen aquesta trista circumstància, i dissabte ens van obsequiar amb una marató televisiva dedicada al dantesc espectacle, tres hores de gal·la, més tres hores de programa previ, més dues hores de programa resum. Quina suada!
La prèvia va ser un patètic retorn a les dècades més grises i tenebroses de la història televisiva d’Espanya, aquelles on el conductor del programa es veia en blanc negre i tenia un bigoti immens. La realització deixava molt a desitjar i els decorats decrèpits entonaven amb els convidats, en procés de momificació. Carlos Lozano, el presentador, completava el repartiment d’estrelles de la galàxia casposa. “Com se’t dóna el francès, Sònia?” va preguntar el sempre ocurrent Lozano a l’encarregada de coordinar els vots per telèfon.
El festival va ser... No cal fer llenya de l’arbre caigut. S’hi va poder veure de tot. La ballarina del rus sortint de dins del piano. El romanès entonant sons impossibles, com si tingués un xiulet a la gargamella, a l’estil Farinelli. Les Ketchup fent honor al gust musical espanyol. I els monstres de Finlàndia guanyant el concurs.
Ja que parlem de crims sonors, sabeu qui és l’encarregat de composar l’himne del mundial per la Sexta? El Koala! Aquest cantant de Màlaga, amb nom de marsupial i estil musical rupestre, s’ha convertit en l’artista del moment amb una cançó que repeteix sense parar “Opá, yo vi a hacer un corrá”. Tot un prodigi de la gramàtica castellana.
Potser el podríem ajuntar amb Maradona. Dos personatges simpàtics, rodonets i amb predisposició al catxondeo segur que animarien el mundial, i farien passar les penes als il·lusionats aficionats espanyols, convençuts que aquest any sí, la selecció farà alguna cosa grossa al Mundial.
30 mayo, 2006
22 mayo, 2006
Pragmatisme o paciència
Ja no hi ha tripartit, ja no hi ha ERC al govern de la Generalitat de Catalunya. Pasqual Maragall els ha expulsat (segons Antena 3) o els ha cessat (segons TV3). L’escenari que s’obre després de l’enèsima crisi institucional és del tot incert. Amb un referèndum sobre l’Estatut pendent de realitzar, i trenta dies després de l’última polèmica al sí del govern d’esquerres i catalanista, el nomenament de Xavier Vendrell com a Conseller de Governació, ens trobem en un punt mort.
La veritat és que és una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tirar endavant un projecte nou que podia aportar moltes coses bones a Catalunya. Els votants dels tres partits que formaven govern, PSC, ERC i ICV, han vist com el que ha costat 23 anys aconseguir ha tardat dos anys i escaig a desintegrar-se.
Però el més calent és a l’aigüera, el referèndum sobre l’Estatut encara pot embolicar més la troca. Si sortís majoria afirmativa és possible que el PSC acordés amb CiU un govern de “coalició nacional”; però si el resultat fos negatiu, és a dir, no a l’estatut, ens trobaríem davant una situació peculiar: 2 anys de feina, de negociacions, de viatges a Madrid, de fotos per la galeria... anirien directament a les escombraries. Catalunya no s’ho pot permetre, però es pot permetre acceptar l’Estatut que ha arribat de Madrid, després del “cepillado” que li han fet???
El que està clar és que el nou Estatut és millor que el de l’any 1979, però no respon a totes les demandes dels catalans, per tant què hem de fer? Votar sí o votar no?
Si votem sí vol dir que millorarem l’estatut anterior, però que haurem d’esperar temps (força temps) per tornar-lo a millorar. Si votem que no implica que ens quedem com estàvem, no guanyem res, però podem tornar a iniciar un procés d’elaboració d’un nou estatut que sigui més ambiciós. En aquests moments la qüestió és ser pragmàtic o pacient.
La veritat és que és una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tirar endavant un projecte nou que podia aportar moltes coses bones a Catalunya. Els votants dels tres partits que formaven govern, PSC, ERC i ICV, han vist com el que ha costat 23 anys aconseguir ha tardat dos anys i escaig a desintegrar-se.
Però el més calent és a l’aigüera, el referèndum sobre l’Estatut encara pot embolicar més la troca. Si sortís majoria afirmativa és possible que el PSC acordés amb CiU un govern de “coalició nacional”; però si el resultat fos negatiu, és a dir, no a l’estatut, ens trobaríem davant una situació peculiar: 2 anys de feina, de negociacions, de viatges a Madrid, de fotos per la galeria... anirien directament a les escombraries. Catalunya no s’ho pot permetre, però es pot permetre acceptar l’Estatut que ha arribat de Madrid, després del “cepillado” que li han fet???
El que està clar és que el nou Estatut és millor que el de l’any 1979, però no respon a totes les demandes dels catalans, per tant què hem de fer? Votar sí o votar no?
Si votem sí vol dir que millorarem l’estatut anterior, però que haurem d’esperar temps (força temps) per tornar-lo a millorar. Si votem que no implica que ens quedem com estàvem, no guanyem res, però podem tornar a iniciar un procés d’elaboració d’un nou estatut que sigui més ambiciós. En aquests moments la qüestió és ser pragmàtic o pacient.
18 mayo, 2006
Rebre per poder donar?
El 7 de maig l’església va presentar la campanya “Rebre per poder donar” en el marc del període de declaració de la renda 2006. Amb aquesta iniciativa la jerarquia catòlica vol que més espanyols marquin la casella que reserva un 0,52% de l’IRPF a l’església.
La Conferència Episcopal Espanyola ha justificat la campanya adduint que el Govern de Rodríguez Zapatero ha reduït progressivament l’aportació econòmica. I doncs, què es pensaven?
És intolerable que la cúria eclesiàstica es queixi que no rep ajuda de l’Estat, quan durant molts anys ha sigut la nineta dels ulls dels governants (que no polítics) espanyols, i ha gaudit de favors i tracte preferencial. Els hauria de caure la cara de vergonya.
Es lamenten que amb la baixada dels ingressos provinents dels impostos que paguem tots –catòlics i no catòlics- no poden fer front a tota l’obra social que desenvolupen, d’altra banda lloable. Però potser haurien de pensar en tot el patrimoni que tenen i quin és el tren de vida que porten, sobretot els bisbes dirigents. Segurament si fossin una mica més humils els sobrarien diners per mantenir tot el que diuen que han de mantenir pel bé de la societat.
En un Estat laic, com l’espanyol, no hi hauria d’haver cap favoritisme per l’església catòlica; és més, perquè només es destinen a aquesta religió quan a Espanya també hi ha budistes, musulmans, animistes? Tot plegat força incoherent.
Si cada vegada hi ha menys fidels disposats a col·laborar econòmicament voldrà dir que estan perdent importància dins la societat i que, potser, s’haurien de replantejar el paper de protagonista social que s’autoimposen.
La Conferència Episcopal Espanyola ha justificat la campanya adduint que el Govern de Rodríguez Zapatero ha reduït progressivament l’aportació econòmica. I doncs, què es pensaven?
És intolerable que la cúria eclesiàstica es queixi que no rep ajuda de l’Estat, quan durant molts anys ha sigut la nineta dels ulls dels governants (que no polítics) espanyols, i ha gaudit de favors i tracte preferencial. Els hauria de caure la cara de vergonya.
Es lamenten que amb la baixada dels ingressos provinents dels impostos que paguem tots –catòlics i no catòlics- no poden fer front a tota l’obra social que desenvolupen, d’altra banda lloable. Però potser haurien de pensar en tot el patrimoni que tenen i quin és el tren de vida que porten, sobretot els bisbes dirigents. Segurament si fossin una mica més humils els sobrarien diners per mantenir tot el que diuen que han de mantenir pel bé de la societat.
En un Estat laic, com l’espanyol, no hi hauria d’haver cap favoritisme per l’església catòlica; és més, perquè només es destinen a aquesta religió quan a Espanya també hi ha budistes, musulmans, animistes? Tot plegat força incoherent.
Si cada vegada hi ha menys fidels disposats a col·laborar econòmicament voldrà dir que estan perdent importància dins la societat i que, potser, s’haurien de replantejar el paper de protagonista social que s’autoimposen.
Riuada migratòria
L’arribada massiva d’immigrants subsaharians a les Illes Canàries, més de 1.500 en dues setmanes, ha desbordat els centres d’acollida i les comissaries de la comunitat insular. La caòtica situació que s’ha generat aquests dies no és nova, cal recordar que a finals del 2005 es va viure un episodi dantesc a la reixa que separa Melilla amb territori marroquí, on hi va haver morts i imatges que van impactar la societat espanyola.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.
La dura resposta de la policia del Marroc als intents dels immigrants d’arribar a Melilla ha provocat que el pont d’entrada a Espanya, i a Europa, es traslladi a l’arxipèlag canari. Per tant, la solució que es va donar, en aquell moment, al problema no ha donat els resultats esperats.
El Govern, després de les crítiques que els representants polítics canaris els han fet arribar per la no actuació en aquesta “peliaguda” qüestió, es va reunir ahir amb caràcter urgent per tal de trobar solucions a un problema que s’ha agreujat des de principis de la dècada dels 90.
Maria Teresa Fernández de la Vega, que va presidir la reunió, va exposar ahir els acords als quals es va arribar. D’entrada es promourà l’augment de la vigilància per aire i per mar de les costes de Canàries; es potenciarà la cooperació amb el Govern de Mauritània, país d’on estan arribant la majoria d’immigrants, i s’iniciarà una “ofensiva diplomàtica” a altres països emissors d’immigració, actuació que s’emmarcarà dins el pla Àfrica, que aprovarà el Govern la setmana que ve.
Totes aquestes actuacions es prenen un cop el drama humà ja s’ha fet evident, i semblen més pedaços de cara a la galeria que accions reals d’una estratègia pensada per aturar la riuada migratòria. Espanya i Europa han de ser conscients que són el punt de fuga de molts africans que viuen en la misèria als seus països. Per tant, la previsió de l’arribada d’immigrants en massa a les costes del sud del continent ric s’hauria d’haver gestionat des del primer moment i d’una forma racional.
La Unió Europea, la dels 25, ha d’entendre que els veïns del pis de sota, aquells que viuen en la misèria, també volen participar de les seves festes opulentes. És normal que gent amb recursos limitadíssims, els justos per sobreviure, vulgui apuntar-se al tren de la riquesa. A més veuen que tenen l’estació a tocar de casa i fan el que sigui per arribar-hi, fins i tot jugar-se la vida amb les pasteres i els “cayucos”.
La solució a tot plegat es veu llunyana perquè les mesures que s’han d’adoptar per frenar la immigració són de llarg recorregut. El què han de pensar els polítics implicats, tant els d’aquí com els d’allà, és quins són els factors que fan que una persona decideixi emprendre el viatge més perillós de la seva vida. A simple vista es veuen, la qüestió és trobar la millor conjuntura per posar-se mans a la feina.Mentre els governs no fan el què els pertoca, la societat civil segueix treballant. Molts són els voluntaris, que a través d’iniciatives particulars o d’organitzacions no governamentals, atenen als immigrants quan arriben a terra ferma, després d’hores de lluita al mar. La vivència personal d’aquesta gent voluntària és un testimoni clau per entendre el perquè d’aquesta situació. Un d’ells comentava aquesta setmana que els subsaharians arribats a costes canàries tenien una destinació peculiar, la seva intenció era arribar a “Barça”.
15 mayo, 2006
Bolívia ha près la decisió adequada?
Evo Morales, president de Bolívia, ha complert una de les promeses estrella del seu programa electoral, la nacionalització del sector dels hidrocarburs, que afectarà a diverses multinacionals, entre elles la hispanoargentina Repsol-YPF. El president bolivià, d’ascendència indígena, ha recuperat l’esperit de la descolonització de 1825, per acabar amb el domini que tenen les grans empreses dedicades a la comercialització de gas i petroli.
Les conseqüències per a Repsol-YPF són menors, si les comparem amb les d’altres multinacionals afectades, com Petrobras, de Brasil. Tot i això, Antoni Brufau, president de l’empresa hispanoargentina ha instat al govern espanyol a que negociï amb Bolívia una alternativa a la mesura adoptada, ja que el tres per cent del resultat anual de Repsol-YPF surt dels negocis que fa al país llatinoamericà.
Realment la nacionalització serà positiva pels bolivians? D’entrada sembla que sí, perquè l’Estat serà qui controli les condicions, el volum i el preu del mercat intern i de l’exportació dels hidrocarburs, a través de l’empresa estatal Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos. Però la comunitat internacional, sobretot els països europeus i llatinoamericans que hi tenen negocis, han alertat Evo Morales dels problemes que pot ocasionar la decisió. De moment Espanya ha avisat a Bolívia de les possibles conseqüències en les relacions bilaterals. El Brasil, per la seva banda, ha advertit que podria buscar mercats alternatius, cosa que tindria repercussions importants sobre l’economia del país. Brasil, a través de Petrobras, és el país que més inverteix en el sector dels hidrocarburs de Bolívia, concretament 1.500 milions de dòlars, i en l’hipotètic cas que decidís abandonar el país, Bolívia perdria un percentatge molt elevat del seu Producte Interior Brut, un 20%.
Les conseqüències per a Repsol-YPF són menors, si les comparem amb les d’altres multinacionals afectades, com Petrobras, de Brasil. Tot i això, Antoni Brufau, president de l’empresa hispanoargentina ha instat al govern espanyol a que negociï amb Bolívia una alternativa a la mesura adoptada, ja que el tres per cent del resultat anual de Repsol-YPF surt dels negocis que fa al país llatinoamericà.
Realment la nacionalització serà positiva pels bolivians? D’entrada sembla que sí, perquè l’Estat serà qui controli les condicions, el volum i el preu del mercat intern i de l’exportació dels hidrocarburs, a través de l’empresa estatal Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos. Però la comunitat internacional, sobretot els països europeus i llatinoamericans que hi tenen negocis, han alertat Evo Morales dels problemes que pot ocasionar la decisió. De moment Espanya ha avisat a Bolívia de les possibles conseqüències en les relacions bilaterals. El Brasil, per la seva banda, ha advertit que podria buscar mercats alternatius, cosa que tindria repercussions importants sobre l’economia del país. Brasil, a través de Petrobras, és el país que més inverteix en el sector dels hidrocarburs de Bolívia, concretament 1.500 milions de dòlars, i en l’hipotètic cas que decidís abandonar el país, Bolívia perdria un percentatge molt elevat del seu Producte Interior Brut, un 20%.
07 mayo, 2006
S’han d’aprofitar les oportunitats
La història d’Espanya dels últims 200 anys ha estat marcada pels canvis polítics convulsos, molts d’ells provocats per la voluntat d’uns quants de tallar les ales a aquells que volien impulsar reformes progressistes. Nicolás Salmerón i Manuel Azaña, que van ocupar la presidència del govern de la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939), respectivament, durant un període curt de temps, van patir en les seves carns el fet de tenir una ment oberta i moderna. Van acabar dimitint.
Si José Luís Rodríguez Zapatero hagués viscut aquella època probablement no hauria pogut desenvolupar les polítiques del seu programa electoral, ni afrontar el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El context polític actual, per sort, és estable, i això fa que les negociacions estatutàries es gestionin seguint les pautes establertes del joc democràtic, on tothom té dret a dir-hi la seva, i guanya l’opció majoritària.
De la mateixa manera que Salmerón, al final de la seva vida política, i Azaña van promoure el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i el federalisme en general, Zapatero té ara la capacitat de liderar un procés de reorganització de l’Estat, on l’asimetria entre comunitats autònomes no estigui renyida amb la igualtat de drets i la cohesió social del país. El president del Govern té l’avantatge, respecte els seus predecessors republicans, que la democràcia s’ha fet forta i que és una eina que arracona tot allò subversiu que pugui desestabilitzar la societat.
Si José Luís Rodríguez Zapatero hagués viscut aquella època probablement no hauria pogut desenvolupar les polítiques del seu programa electoral, ni afrontar el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El context polític actual, per sort, és estable, i això fa que les negociacions estatutàries es gestionin seguint les pautes establertes del joc democràtic, on tothom té dret a dir-hi la seva, i guanya l’opció majoritària.
De la mateixa manera que Salmerón, al final de la seva vida política, i Azaña van promoure el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i el federalisme en general, Zapatero té ara la capacitat de liderar un procés de reorganització de l’Estat, on l’asimetria entre comunitats autònomes no estigui renyida amb la igualtat de drets i la cohesió social del país. El president del Govern té l’avantatge, respecte els seus predecessors republicans, que la democràcia s’ha fet forta i que és una eina que arracona tot allò subversiu que pugui desestabilitzar la societat.
01 mayo, 2006
El tapat
Dijous 27 d’abril
Quan tothom parla d’Eto’o, Ronaldinho i Deco com a estrelles del Barcelona, es descuiden a Andrés Iniesta (21). El de Fuentealvilla, després del recital de joc ofert ahir contra el Milan, s’ha consagrat com a jugador a l’equip que fa el millor futbol del moment.
Aprofitant una inoportuna lesió de Xavi, el cervell del Barça de l’any passat, Iniesta ha agafat el relleu demostrant que no té res a envejar al seu company de posició al camp. No m’estranyaria que Luís Aragonés s’emportés la perla blanca cap a Alemanya.
Quan tothom parla d’Eto’o, Ronaldinho i Deco com a estrelles del Barcelona, es descuiden a Andrés Iniesta (21). El de Fuentealvilla, després del recital de joc ofert ahir contra el Milan, s’ha consagrat com a jugador a l’equip que fa el millor futbol del moment.
Aprofitant una inoportuna lesió de Xavi, el cervell del Barça de l’any passat, Iniesta ha agafat el relleu demostrant que no té res a envejar al seu company de posició al camp. No m’estranyaria que Luís Aragonés s’emportés la perla blanca cap a Alemanya.
Per qui hem de patir?
Realment l’Iran està en disposició d’aconseguir una bomba atòmica en breu? O potser és l’excusa perquè els Estats Units hi pugui entrar? Per què no s’ataca a Corea del Nord que sí que ha desenvolupat un programa nuclear?
En cas que l’Iran tirés endavant els plans nuclears, com es vol frenar la seva escalada nuclear, si països com l’Índia, Pakistan, Israel o Sud-Àfrica disposen de la tecnologia necessària per fabricar armament atòmic? Com pot ser que Estats Units sigui l’abanderat de la creuada contra l’Iran, si ells han sigut els protagonistes dels pitjors atacs nuclears de la història de la humanitat?
Moltes preguntes i poques respostes.
En cas que l’Iran tirés endavant els plans nuclears, com es vol frenar la seva escalada nuclear, si països com l’Índia, Pakistan, Israel o Sud-Àfrica disposen de la tecnologia necessària per fabricar armament atòmic? Com pot ser que Estats Units sigui l’abanderat de la creuada contra l’Iran, si ells han sigut els protagonistes dels pitjors atacs nuclears de la història de la humanitat?
Moltes preguntes i poques respostes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
