2 hores: les que vaig aguantar pacientment, dimarts, a la Campana (Direcció General de Trànsit) per fer un mer tràmit de canvi de nom del cotxe.
3 cues: per on em van fer passar abans d'aconseguir l'objectiu que m'havia proposat. 3 cues per fer dues coses, pagar i recollir un paper.
250 números: la suma dels torns que em vaig haver de "xupar" abans que les sempre simpàtiques funcionàries (em van atendre tres dones) em tramitessin els papers.
I encara sort que vaig sortir d'allà a les 12:20h, perquè a les 12:30h hi havia convocada una vaga dels treballadors!!!!
Desastrós i intolerable.
22 junio, 2006
21 junio, 2006
Preocupació per la grip aviària
La comunitat internacional fa tres anys que està en alerta constant per la grip aviària, un virus molt mortífer entre les aus. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han donat una gran rellevància mediàtica als afectats per la malaltia i a la seva evolució geogràfica. Els primers casos d’infecció humana del virus, d’au a persona, es van detectar el 1997 a Hong Kong, on 18 persones van resultar infectades, 6 de les quals van morir. La investigació va determinar que la causa dels contagis era el contacte directe i estret amb les aus infectades.
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
La preocupació actual radica en la possibilitat que aquest tipus de grip es transformi, muti barrejant-se amb un virus de la grip humana i passi de les aus als humans, provocant així una epidèmia que es calcula que podria afectar entre 180 i 360 milions de persones[1], en el pitjor dels casos. De moment, el virus no ha fet aquest pas, tot i que s’han donat un centenar de casos de contagi des de 2003, bàsicament al sud-est asiàtic, que han acabat amb una seixantena de persones mortes. Tots els casos dels infectats han estat provocats pel virus H5N1, un dels 15 subtipus de grip que poden afectar les aus, i l’únic que els científics han demostrat que pot ser perillós per l’home.
La grip aviària es va detectar per primera vegada fa cent anys a Itàlia, i deriva del tipus A de la grip, la que ocasiona les epidèmies més importants sobre els animals i les pandèmies sobre els humans. La diferència amb la resta de grips aviàries que s’han produït al llarg de la història, és l’elevada virulència de l’actual, que ha provocat el sacrifici de 150 milions d’aus i ha matat a més del 50% de les persones afectades.
La història diu que cada 30 o 40 anys hi ha una pandèmia mundial de grip, provocada per un subtipus de virus diferent. Tot i que aquesta periodicitat no és regular, l’any 1968 va ser l’última que hi va haver, l’anomenada grip de Hong Kong, que va causar 750.000 morts. D’aquí ve que els experts tinguin la temença que tard o d’hora es tornarà a repetir.
La pandèmia del 1968 no ha estat, ni de bon tros, la més mortífera del segle XX. El 1918, l’últim any de la Primera Guerra Mundial, va aparèixer la pandèmia de grip més mortífera de la història. Coneguda amb el nom de grip espanyola, va afectar pràcticament tot el món, a excepció d’algunes illes de l’Oceà Pacífic. El resultat de tot plegat va ser que, entre 1918 i 1919, la grip espanyola va provocar entre 50 i 100 milions de morts, una xifra molt elevada.
Però tot això és factible que es torni a repetir? Quines probabilitats hi ha que el virus H5N1 muti i sigui perillós pels humans? D’entrada, el virus de la grip és potent quan actua en un entorn humà amb baixa immunitat, és a dir, aquelles persones que tenen poques defenses són més proclius a contraure la infecció. Tot i això, no es pot comparar el nivell sanitari mundial d’avui amb el de fa 90 anys. L’evolució tecnològica fa que la humanitat estigui més preparada per a fer front a aquest tipus d’amenaces.
En els últims anys, han sortit a la llum diverses possibilitats de catàstrofes que no s’han acabat confirmant, com la pandèmia de la SARS (síndrome respiratòria aguda i severa); això no vol dir que la grip aviària no sigui un risc.
[1] Tras las huellas de la gripe aviar, Tim Appenzeller
National Geographic España, octubre 2005
15 junio, 2006
Mundialitis
Cal que la programació de la Sexta sigui tota sobre el mundial? Des de primera hora del matí fins que tanquen el dia només es parla d’aquest esdeveniment esportiu. És obvi que la transcendència social del mundial és molt gran, però potser no tant com per omplir totes les hores d’una graella.
Fa quatre dies que ha començat el mundial i el format del programa principal de la Sexta, Sport Center Mundial ’06, ja ha quedat esgotat. Patxi Alonso, el conductor del programa, no sap com matar el temps entre partit i partit. La desfilada de convidats i tertulians és immensa, però poques coses aporten, amb un dia ja s’ha dit tot i no innoven, lògic d’altra banda.
Un altre nom propi del programa és Julen Lopetegui, el desafortunat porter que va jugar al Barça, ara fent tasques d’analista tècnic a través d’una pantalla tàctil, que per falta de pràctica o per falta de sensibilitat digital, se li resisteix.
L’única cosa interessant de la Sexta és la retransmissió dels partits, a càrrec d'Andrés Montes i Julio Salinas. L’habitual comentarista de partits de la NBA a Canal+, utilitza un to desenfadat que fa que partits com l’Austràlia-Japó tinguin interès pel telespectador.
Fa quatre dies que ha començat el mundial i el format del programa principal de la Sexta, Sport Center Mundial ’06, ja ha quedat esgotat. Patxi Alonso, el conductor del programa, no sap com matar el temps entre partit i partit. La desfilada de convidats i tertulians és immensa, però poques coses aporten, amb un dia ja s’ha dit tot i no innoven, lògic d’altra banda.
Un altre nom propi del programa és Julen Lopetegui, el desafortunat porter que va jugar al Barça, ara fent tasques d’analista tècnic a través d’una pantalla tàctil, que per falta de pràctica o per falta de sensibilitat digital, se li resisteix.
L’única cosa interessant de la Sexta és la retransmissió dels partits, a càrrec d'Andrés Montes i Julio Salinas. L’habitual comentarista de partits de la NBA a Canal+, utilitza un to desenfadat que fa que partits com l’Austràlia-Japó tinguin interès pel telespectador.
No ve de gust
La televisió pública catalana, TV3, va dedicar la programació de la setmana passada a l’alimentació sana, a l’estil “12 meses 12 causas” de Telecinco. La iniciativa és bona si es té en compte que estem entrant en una dinàmica de menjar ràpid que posa en perill la reconeguda dieta mediterrània, però el fi no justifica els mitjans.
El programa-magazin de dissabte a la tarda, dedicat a la bona cuina, va patinar per tot arreu. Tres són els noms propis que van fer que TV3 perdés el bon gust que l’ha caracteritzat al llarg d’aquest any: Jordi Díaz, Rosa i Terremoto de Alcorcón.
L’actor català, Jordi Díaz, feia de presentador del programa, juntament amb periodistes habituals de la cadena. Acostumat a actuar, no va deixar el seu rol professional i va conduir el programa d’una forma poc convencional, desorientant l’espectador en tot moment.
Les altres dues protagonistes, Rosa i la Terremoto de Alcorcón, van aportar el toc “cutre” al programa, amb dues actuacions que no són dignes d’una televisió pública com la catalana, que s’ha caracteritzat sempre per defugir-ne.
La desconeguda artista d’Alcorcón va oferir una actuació més pròpia de “Noche de Fiesta”. Disfressada de forma exuberant i amb dos homes vestits de dona fent-li la coreografia, va fregar el ridícul. Programes com aquest no vénen de gust.
El programa-magazin de dissabte a la tarda, dedicat a la bona cuina, va patinar per tot arreu. Tres són els noms propis que van fer que TV3 perdés el bon gust que l’ha caracteritzat al llarg d’aquest any: Jordi Díaz, Rosa i Terremoto de Alcorcón.
L’actor català, Jordi Díaz, feia de presentador del programa, juntament amb periodistes habituals de la cadena. Acostumat a actuar, no va deixar el seu rol professional i va conduir el programa d’una forma poc convencional, desorientant l’espectador en tot moment.
Les altres dues protagonistes, Rosa i la Terremoto de Alcorcón, van aportar el toc “cutre” al programa, amb dues actuacions que no són dignes d’una televisió pública com la catalana, que s’ha caracteritzat sempre per defugir-ne.
La desconeguda artista d’Alcorcón va oferir una actuació més pròpia de “Noche de Fiesta”. Disfressada de forma exuberant i amb dos homes vestits de dona fent-li la coreografia, va fregar el ridícul. Programes com aquest no vénen de gust.
Periodistes i carronyaires
Refredada la bomba mediàtica del dijous 1 de juny, crec que és de justícia fer un petit comentari sobre el tipus de periodisme que volem. La mort de Rocío Jurado ha estat morbosament retransmesa en directe per un allau de periodistes, “mandaos” per explicar tonteries i fer passar el temps fins al moment de la mort.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.
Segurament els programadors que van optar per fer un seguiment “cansino” de l’esdeveniment, argumentarien que la identitat del personatge requeria fer aquesta cobertura. Però els que creiem que el periodisme no és furgar i comerciar amb les interioritats de la vida i la mort dels famosos, aquesta Crònica d’una mort anunciada ens repulsa. Penso que fets com els d’aquest estil són els que fan que els periodistes tinguin la consideració que tenen, la societat veu la nostra professió com una perforadora de la intimitat. D’aquí que costi tant aconseguir que algú del carrer vulgui fer declaracions davant una càmera o un micròfon.
"Gages" del oficio
Fent de periodista no pots badar ni un moment. Una màxima d’aquesta professió, de la qual sóc un aprenent, és que sempre has de provar la maquinària abans d’enregistrar qualsevol cosa, ja sigui per televisió, per ràdio o per premsa escrita. Perquè si no ho fas passa el què passa.
A taller de ràdio estem fent un reportatge sobre la superació de la ceguesa. Després de molts dies intentant contactar amb els protagonistes que el grup havia pensat, un noi i una dona, vam aconseguir quedar amb la Teresa, el dijous a la tarda.
Amb els nervis dels periodistes principiants, dues companyes més i jo, vam recollir el material per gravar l’entrevista i vam encaminar-nos cap a Sant Cugat, on viu la nostra protagonista. Als Ferrocarrils de la Generalitat vam donar un cop d’ull a les preguntes i vam acabar de perfilar l’entrevista.
Trobar la casa de la Teresa va ser fàcil, les indicacions que et dóna una persona cega són claríssimes, no hi ha possibilitat de pèrdua. Arribats a casa seva ens vam acomodar al menjador, vam muntar els estris de gravació i a l’acció.
Una hora més tard sortíem de casa la Teresa encantats amb el resultat, ella sola ja servia per fer tot el reportatge. Una dona increïble que ens permetia un futur reportatge fantàstic.
Els tres aprenents de periodistes, encuriosits per tornar a sentir les explicacions de la Teresa, vam posar-nos a escoltar la gravació. Silenci, silenci, deu segons més tard continuava el silenci. No s’havia gravat res!!! Per què? Doncs perquè el micròfon que ens havia facilitat la Pompeu Fabra estava en “off”. Decepció, ràbia i vergonya: “I ara què direm a la resta del grup?”. Tot per no fer una simple prova abans de començar.
El resultat de tot plegat és que, com que anem lleugers de feina aquest final de trimestre, doncs divendres tornàvem a Sant Cugat a repetir l’entrevista. Aquest cop es va provar tot abans de començar. La sort va ser que la Teresa ho va tornar a brodar, respostes pràcticament clavades a les del dia anterior, com si mai li haguéssim fet l’entrevista. El reportatge es preveu interessant.
A taller de ràdio estem fent un reportatge sobre la superació de la ceguesa. Després de molts dies intentant contactar amb els protagonistes que el grup havia pensat, un noi i una dona, vam aconseguir quedar amb la Teresa, el dijous a la tarda.
Amb els nervis dels periodistes principiants, dues companyes més i jo, vam recollir el material per gravar l’entrevista i vam encaminar-nos cap a Sant Cugat, on viu la nostra protagonista. Als Ferrocarrils de la Generalitat vam donar un cop d’ull a les preguntes i vam acabar de perfilar l’entrevista.
Trobar la casa de la Teresa va ser fàcil, les indicacions que et dóna una persona cega són claríssimes, no hi ha possibilitat de pèrdua. Arribats a casa seva ens vam acomodar al menjador, vam muntar els estris de gravació i a l’acció.
Una hora més tard sortíem de casa la Teresa encantats amb el resultat, ella sola ja servia per fer tot el reportatge. Una dona increïble que ens permetia un futur reportatge fantàstic.
Els tres aprenents de periodistes, encuriosits per tornar a sentir les explicacions de la Teresa, vam posar-nos a escoltar la gravació. Silenci, silenci, deu segons més tard continuava el silenci. No s’havia gravat res!!! Per què? Doncs perquè el micròfon que ens havia facilitat la Pompeu Fabra estava en “off”. Decepció, ràbia i vergonya: “I ara què direm a la resta del grup?”. Tot per no fer una simple prova abans de començar.
El resultat de tot plegat és que, com que anem lleugers de feina aquest final de trimestre, doncs divendres tornàvem a Sant Cugat a repetir l’entrevista. Aquest cop es va provar tot abans de començar. La sort va ser que la Teresa ho va tornar a brodar, respostes pràcticament clavades a les del dia anterior, com si mai li haguéssim fet l’entrevista. El reportatge es preveu interessant.
Apunts d'actualitat
L’equip ciclista Würth, protagonista de l’últim cas de dopatge, va començar la Volta al País Basc amb el mallot buit de publicitat, després que l’asseguradora Liberty retirés el patrocini de l’equip.
Quin món aquest del ciclisme, els Mossos d’Esquadra haurien de fer controls de substàncies nocives a totes les carreres, segur que a més d’un li haurien de posar un parany per immobilitzar la bicicleta.
L’anxova del Cantàbric està en perill d’extinció per culpa de la sobreexplotació pesquera.
No serà que les anxoves fugen esperitades de la costa cantàbrica quan veuen arribar els vaixells pesquers amb aquelles xarxes que tot ho trinxen?
Els cubans gaudiran d’un programa de televisió que els ensenyarà a prevenir la temporada de ciclons que comença avui.
Imagino el coronel Fidel Castro impartint classes de meteorologia avançada a tots els cubans, a l’estil Tomàs Molina de TV3, això sí, sense càmeres en directe i amb un mapa isobàric fet amb cartró.
Un grup de vàndals van inundar la plaça Olavide de Madrid en taponar una font i obrir la clau de pas de l’aigua.
Estic convençut que el crit de guerra dels protagonistes del fet va ser: “Aquí no hay playa, vaya, vaya”, tornada de la mítica cançó de The Refrescos.
Quaranta nou immigrants subsaharians van arribar ahir a Gran Canària en pastera.
D’aquí a poc les Illes Canàries seran el nou getto africà d’Espanya, cal aprofitar-ho i nacionalitzar aquells que són bons esportistes, així engreixarem el medaller espanyol a les competicions internacionals (pensament pertorbat).
Quin món aquest del ciclisme, els Mossos d’Esquadra haurien de fer controls de substàncies nocives a totes les carreres, segur que a més d’un li haurien de posar un parany per immobilitzar la bicicleta.
L’anxova del Cantàbric està en perill d’extinció per culpa de la sobreexplotació pesquera.
No serà que les anxoves fugen esperitades de la costa cantàbrica quan veuen arribar els vaixells pesquers amb aquelles xarxes que tot ho trinxen?
Els cubans gaudiran d’un programa de televisió que els ensenyarà a prevenir la temporada de ciclons que comença avui.
Imagino el coronel Fidel Castro impartint classes de meteorologia avançada a tots els cubans, a l’estil Tomàs Molina de TV3, això sí, sense càmeres en directe i amb un mapa isobàric fet amb cartró.
Un grup de vàndals van inundar la plaça Olavide de Madrid en taponar una font i obrir la clau de pas de l’aigua.
Estic convençut que el crit de guerra dels protagonistes del fet va ser: “Aquí no hay playa, vaya, vaya”, tornada de la mítica cançó de The Refrescos.
Quaranta nou immigrants subsaharians van arribar ahir a Gran Canària en pastera.
D’aquí a poc les Illes Canàries seran el nou getto africà d’Espanya, cal aprofitar-ho i nacionalitzar aquells que són bons esportistes, així engreixarem el medaller espanyol a les competicions internacionals (pensament pertorbat).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
