La fermesa de l’editora i el director del The Washington Post va facilitar la investigació del cas Watergate
Katherine Graham, editora del The Washington Post de 1963 a 1991, va obrir el camí a moltes altres dones en el món del periodisme. En una època on els mitjans de comunicació estaven dirigits per homes, va agafar les regnes del diari aconseguint superar una situació econòmica difícil. El trajecte de Graham al Post ha estat molt lligat a la figura de Benjamin Bradlee. Fitxat de la revista Newsweek, va ser nomenat director del diari el 1965, càrrec que va mantenir fins 1991. Bradlee va actuar com a mà dreta de Graham i en els moments de més pressió va estar al costat de l’editora.
Un d’aquests moments va ser durant la investigació del cas Watergate, destapat el 1972 pel Post. El diari va demostrar que l’aleshores president dels Estats Units, Richard Nixon, estava implicat en una trama d’espionatge al partit demòcrata, fet que va desencadenar la dimissió del president el 1974.
El pes de la investigació va recaure sobre Bob Woodward i Carl Bernstein, dos redactors del diari. Tot i això, Graham i Bradlee van desenvolupar un paper clau en donar-los suport total, sabent que amb aquesta decisió posaven tota la maquinària de la Casa Blanca contra el diari.
I així va ser. Després que el Post publiqués els primers articles sobre el cas, la Casa Blanca va reaccionar de forma agressiva, negant qualsevol vinculació i intentant desprestigiar el diari. Bob Dole, cap de campanya de Nixon, va arribar a afirmar que “la reputació del Post quant a objectivitat i credibilitat ha caigut tan avall que pràcticament ja no està entre els grans”.
Tot i les amenaces i les crítiques, Graham va mantenir-se ferma i mai no va dubtar de la tasca del seu equip de redacció, tot i això en feia un seguiment constant i hi havia dies que baixava fins a tres vegades a la sala de redacció.
Les tasques de Bradlee eren de caràcter executiu. Va crear i dirigir l’equip de treball sobre el cas Watergate, assumint tota la responsabilitat. Obsessionat per la veracitat de les dades publicades al diari, Bradlee va establir un sistema de control d’informació exhaustiu. Les informacions de fonts anònimes havien d’estar confirmades per altres fonts independents; no es publicaven dades provinents d’altres mitjans si no eren confirmades pels redactors del Post; i abans de publicar qualsevol article un dels directius havia de donar-ne l’aprovació, tenint dret a vet en tot moment. A través d’aquest sistema Bradlee va aconseguir que en els dos anys d’articles sobre el cas, només es produïssin dos errors de precisió. Errors, però, que van fer trontollar el diari ja que es van aprofitar per criticar-lo i acusar-lo de difondre informacions infundades i mancades de veritat.
L’estira i arronsa entre el The Washington Post i la Casa Blanca es va acabar convertint en una lluita per la llibertat de premsa. Finalment, la investigació va donar la raó al diari, fet que va suposar la distinció del Post amb un premi Pulitzer al servei a la comunitat l’any 1973.
30 noviembre, 2006
07 noviembre, 2006
Pulitzer: més que un premi
Va convertir el The World, un petit diari de Nova York, en el més venut dels Estats Units
El premi que instaura Joseph Pulitzer representa, actualment, el reconeixement més elevat dins el periodisme nord-americà. Tot i això, alguns historiadors el consideren un dels promotors del periodisme groc, el sensacionalista, juntament amb William Randolph Hearst.
Nascut el 10 d’abril de 1847 a Makó, Hungria, Pulitzer arriba als Estats Units el 1864 amb l’objectiu d’allistar-se a les files de l’exèrcit nord-americà. Després de participar en la Guerra Civil Americana, es trasllada a viure a Sant Louis (Missouri). És en aquest punt de la seva vida on comença a forjar-se un futur com a periodista.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’etapa hegemonista del periodisme, la professió agafa unes dimensions mai vistes i és considerada el quart poder de l’Estat. Factors com la creixent alfabetització de la població o la irrupció de noves tecnologies, com la premsa a vapor o el ferrocarril, fan augmentar el nombre potencial de lectors i faciliten les comunicacions.
El 1868 comença a treballar al Westliche Post, un periòdic en llengua alemanya. Un any després, es presenta a les eleccions a l’Assemblea de l’Estat de Missouri pel Partit Republicà. L’aventura política no té els resultats esperats i acaba deixant el càrrec.
Un dels moments clau de la seva trajectòria és el 1872, quan crea el Sant Louis Post-Dispatch, després de comprar i fusionar el Westliche Post i el Sant Louis Dispatch. Però el gran salt qualitatiu el fa el 1883 quan adquireix el The World, un petit diari de Nova York. Aconsegueix fer-lo créixer de forma espectacular i situar-lo com el diari de més difusió del país.
Les claus d’aquest èxit descansen sobre tres pilars fonamentals. D’entrada, el preu del diari és assequible per a tota la població, dos cèntims de dòlar, fet que aconsegueix gràcies a una injecció important de publicitat. L’ús d’un llenguatge senzill acosta el diari als lectors menys formats, que l’utilitzen com a eina per aprendre anglès. Un altre element destacat és el sensacionalisme formal. Sota la premissa que la informació entra per la vista, dota el diari d’un gran component visual i introdueix el còmic en color a l’última pàgina.
L’inici del final de la seva carrera el marca la irrupció de Hearst en el món periodístic de Nova York, el 1895. A través del New York Journal enceta una guerra per la difusió que porta els dos protagonistes a una deriva informativa, arribant al punt màxim en la cobertura de la Guerra de Cuba, de 1898. Per aquest motiu, Pulitzer queda vinculat al llarg de la història al periodisme sensacionalista.
El 1902, ja allunyat de la primera línia periodística, Pulitzer ofereix a la Universitat de Columbia una subvenció econòmica per crear la primera escola de periodisme i instaurar uns premis per a la professió. Tot i això, no és fins després de la seva mort, el 1911 a Charleston (Carolina del Sur), que es fan realitat els seus desitjos. L’escola de periodisme de la Universitat de Columbia s’obre el 1912, i la primera edició dels premis Pulitzer s’organitza el 1917.
El premi que instaura Joseph Pulitzer representa, actualment, el reconeixement més elevat dins el periodisme nord-americà. Tot i això, alguns historiadors el consideren un dels promotors del periodisme groc, el sensacionalista, juntament amb William Randolph Hearst.
Nascut el 10 d’abril de 1847 a Makó, Hungria, Pulitzer arriba als Estats Units el 1864 amb l’objectiu d’allistar-se a les files de l’exèrcit nord-americà. Després de participar en la Guerra Civil Americana, es trasllada a viure a Sant Louis (Missouri). És en aquest punt de la seva vida on comença a forjar-se un futur com a periodista.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’etapa hegemonista del periodisme, la professió agafa unes dimensions mai vistes i és considerada el quart poder de l’Estat. Factors com la creixent alfabetització de la població o la irrupció de noves tecnologies, com la premsa a vapor o el ferrocarril, fan augmentar el nombre potencial de lectors i faciliten les comunicacions.
El 1868 comença a treballar al Westliche Post, un periòdic en llengua alemanya. Un any després, es presenta a les eleccions a l’Assemblea de l’Estat de Missouri pel Partit Republicà. L’aventura política no té els resultats esperats i acaba deixant el càrrec.
Un dels moments clau de la seva trajectòria és el 1872, quan crea el Sant Louis Post-Dispatch, després de comprar i fusionar el Westliche Post i el Sant Louis Dispatch. Però el gran salt qualitatiu el fa el 1883 quan adquireix el The World, un petit diari de Nova York. Aconsegueix fer-lo créixer de forma espectacular i situar-lo com el diari de més difusió del país.
Les claus d’aquest èxit descansen sobre tres pilars fonamentals. D’entrada, el preu del diari és assequible per a tota la població, dos cèntims de dòlar, fet que aconsegueix gràcies a una injecció important de publicitat. L’ús d’un llenguatge senzill acosta el diari als lectors menys formats, que l’utilitzen com a eina per aprendre anglès. Un altre element destacat és el sensacionalisme formal. Sota la premissa que la informació entra per la vista, dota el diari d’un gran component visual i introdueix el còmic en color a l’última pàgina.
L’inici del final de la seva carrera el marca la irrupció de Hearst en el món periodístic de Nova York, el 1895. A través del New York Journal enceta una guerra per la difusió que porta els dos protagonistes a una deriva informativa, arribant al punt màxim en la cobertura de la Guerra de Cuba, de 1898. Per aquest motiu, Pulitzer queda vinculat al llarg de la història al periodisme sensacionalista.
El 1902, ja allunyat de la primera línia periodística, Pulitzer ofereix a la Universitat de Columbia una subvenció econòmica per crear la primera escola de periodisme i instaurar uns premis per a la professió. Tot i això, no és fins després de la seva mort, el 1911 a Charleston (Carolina del Sur), que es fan realitat els seus desitjos. L’escola de periodisme de la Universitat de Columbia s’obre el 1912, i la primera edició dels premis Pulitzer s’organitza el 1917.
Discurs d'inauguració de la nova gegantona de l'Esplai Itaca
Avui, 5 de novembre de 2006, és un dia gran per l’Esplai Itaca de Teià. Hem fet realitat una idea que portem meditant des de fa temps. Tenim nova gegantona!!!!
Ja fa molts anys que participem com a entitat a un dels actes més importants de la Festa Major, la trobada de gegants, una tradició catalana molt arrelada al nostre poble. A través d’en Ciril·li, els xanquers i els bastoners hem apropat els infants de l’Esplai a un acte emblemàtic de Teià.
I per què hem fet una nova gegantona? Doncs per commemorar els 20 anys de l’Esplai Itaca. La Teia, nom de la gegantona escollit pels nens i nenes de l’entitat, simbolitza l’alegria i la vitalitat de tots ells.
El procés de construcció de la Teia va començar ara fa un any quan, des de l’equip de monitors va sorgir la idea de construir una gegantona pel 20è aniversari. Tothom es va engrescar i vam decidir tirar-ho endavant.
I avui ja és un fet i ens en sentim molt orgullosos. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de moltes persones; des de l’esplai volem fer-los un sincer agraïment:
L’Adriana Paton: per construir el cap
En Francesc Brincau: per muntar el cavallet de la gegantona
La Josefa Baides: per la confecció del vestit
En Joan Tarradas: pel suport, les idees i per deixar-nos material dels gegants
A la colla gegantera de Teià: per deixar-nos inaugurar la gegantona el dia de la seva festa
I per últim, i molt especialment, a en Jaume Companyó: pel disseny, el muntatge, la gestió i la paciència.
Aquí teniu a la Teia, la nova gegantona de l’Esplai Itaca de Teià:
Una nena que mesura 1 metre 80 centímetres i pesa 15 quilos.
Ja fa molts anys que participem com a entitat a un dels actes més importants de la Festa Major, la trobada de gegants, una tradició catalana molt arrelada al nostre poble. A través d’en Ciril·li, els xanquers i els bastoners hem apropat els infants de l’Esplai a un acte emblemàtic de Teià.
I per què hem fet una nova gegantona? Doncs per commemorar els 20 anys de l’Esplai Itaca. La Teia, nom de la gegantona escollit pels nens i nenes de l’entitat, simbolitza l’alegria i la vitalitat de tots ells.
El procés de construcció de la Teia va començar ara fa un any quan, des de l’equip de monitors va sorgir la idea de construir una gegantona pel 20è aniversari. Tothom es va engrescar i vam decidir tirar-ho endavant.
I avui ja és un fet i ens en sentim molt orgullosos. Tot això no hagués estat possible sense la col·laboració de moltes persones; des de l’esplai volem fer-los un sincer agraïment:
L’Adriana Paton: per construir el cap
En Francesc Brincau: per muntar el cavallet de la gegantona
La Josefa Baides: per la confecció del vestit
En Joan Tarradas: pel suport, les idees i per deixar-nos material dels gegants
A la colla gegantera de Teià: per deixar-nos inaugurar la gegantona el dia de la seva festa
I per últim, i molt especialment, a en Jaume Companyó: pel disseny, el muntatge, la gestió i la paciència.
Aquí teniu a la Teia, la nova gegantona de l’Esplai Itaca de Teià:
Una nena que mesura 1 metre 80 centímetres i pesa 15 quilos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
