Diumenge 23 d’abril de 2006
Els escriptors novells han arrassat per Sant Jordi. Ildefonso Falcones (L’església del Mar) i Sandro Rossell (Benvingut al món real) han sigut els dos autors més buscats a les paradetes de les Rambles de Barcelona. Els dos llibres parlen d’història, i fins i tot, podríem considerar que tenen un fons força semblant (tot i que sembli agoserat).
L’església del Mar explica la història d’un jove humil que, a l’època de la construcció de Santa Maria del Mar, fuig del món rural per instal·lar-se a Barcelona. El noi hi fa fortuna, però haurà de lluitar contra les forces de la Inquisició, els prejudicis socials i la pesta.
Benvingut al món real narra la història d’un “jove humil” que, a l’època de la reconstrucció del F.C. Barcelona, s’apunta al carro guanyador (el de l’Elefant Blau). El noi hi fa fortuna, aconseguint el fitxatge de Ronaldinho, però haurà de lluitar contra les forces de la Inquisició (encapçalades per Joan Laporta), els prejudicis socials (els de la Junta el marginaven) i la pesta (anomenada “entorn” o Johan Cruyff)
Altres escriptors d’elit com Andreu Buenafuente (amb els seus monòlegs) han tornat a triomfar en aquesta data on prima (se suposa) l’amor i la bona literatura. Una grata sorpresa (i sense segones) ha estat el descobriment de Tor: tretze cases i tres morts de Carles Porta, un llibre que explica una de les històries més surrealistes del Pirineu català i que neix d’un reportatge emès pel programa 30 minuts de TV3; es devora en tres dies.
26 abril, 2006
23 abril, 2006
Teià i els blogs
Dijous 20 d’abril de 2006
Després de l’après en els dos primers trimestres de la carrera, veig que realment és veritat el fenomen d’internet, concretament el dels blogs. Qualsevol persona es veu amb cor de llençar afirmacions no contrastades a la xarxa; qui ho fa sap que hi haurà gent que se’l creurà.
Aquesta setmana he descobert un blog curiós d’una persona del meu poble. A l’autor, amagat darrera el pseudònim de Karbeis, li agrada reflexionar sobre temes molt diversos, entre ells la política. Declarat obertament de CiU, es dedica a criticar sense pietat el govern municipal (ERC+PSC).
Recordant algunes de les nocions d’ètica periodística que han anat transcendint en el mig any de curs que portem, es podria dir que l’autor del blog (òbviament no és periodista, només cal veure l’ortografia) es salta les dues primordials: contrastar la informació i firmar els textos.
El més sorprenent és que el bloc en qüestió s’ha convertit en el més actiu de blocat, i tot perquè s’ha generat un foc creuat entre detractors i partidaris de la tasca de govern a Teià; debat on només es vomiten crítiques d’un nivell baixíssim. Surrealista.
Després de l’après en els dos primers trimestres de la carrera, veig que realment és veritat el fenomen d’internet, concretament el dels blogs. Qualsevol persona es veu amb cor de llençar afirmacions no contrastades a la xarxa; qui ho fa sap que hi haurà gent que se’l creurà.
Aquesta setmana he descobert un blog curiós d’una persona del meu poble. A l’autor, amagat darrera el pseudònim de Karbeis, li agrada reflexionar sobre temes molt diversos, entre ells la política. Declarat obertament de CiU, es dedica a criticar sense pietat el govern municipal (ERC+PSC).
Recordant algunes de les nocions d’ètica periodística que han anat transcendint en el mig any de curs que portem, es podria dir que l’autor del blog (òbviament no és periodista, només cal veure l’ortografia) es salta les dues primordials: contrastar la informació i firmar els textos.
El més sorprenent és que el bloc en qüestió s’ha convertit en el més actiu de blocat, i tot perquè s’ha generat un foc creuat entre detractors i partidaris de la tasca de govern a Teià; debat on només es vomiten crítiques d’un nivell baixíssim. Surrealista.
Temps de silenci???
Dimarts 18 d’abril de 2006
Processons, natzarens, penitència, emoció, devoció. La Setmana Santa és temps de recolliment i reflexió per molts ciutadans espanyols. Però aquest silenci es trenca amb la tornada a casa després dels actes festius. Les autopistes i carreteres de l’Estat rugeixen enèrgicament. L’orquestra de clàxons amb el fons de motors de cotxe s’ha convertit en un concert clàssic dels informatius del dilluns de Pasqua.
Processons, natzarens, penitència, emoció, devoció. La Setmana Santa és temps de recolliment i reflexió per molts ciutadans espanyols. Però aquest silenci es trenca amb la tornada a casa després dels actes festius. Les autopistes i carreteres de l’Estat rugeixen enèrgicament. L’orquestra de clàxons amb el fons de motors de cotxe s’ha convertit en un concert clàssic dels informatius del dilluns de Pasqua.
17 abril, 2006
Aquest any sí!!!!
Dijous 14 d’abril de 2006
Enguany els dos títols estatals de futbol, la Lliga i la Copa del Rei, volaran cap a les vitrines dels dos clubs barcelonins, el Barça i l’Espanyol. La fita s’enuncia ràpid però representa un mèrit molt important. A més, un dels equips catalans de la segona divisió del futbol, el Nàstic de Tarragona, també ho te tot de cara per assolir l’ascens a la màxima categoria del futbol.
Per acabar-ho de rematar, en bàsquet les coses van igual de bé, el Barça és líder de la lliga regular i està classificat per la final a quatre de la Lliga europea, classificació aconseguida eliminant el Reial Madrid. Però és que la resta d’equips catalans també estan fent un paper molt digne; el DKV s’ha proclamat campió de la Copa FIBA i, juntament amb l’Akasvayiu Girona, estan fent una molt bona temporada a la lliga regular.
Podríem seguir anomenant equips catalans que estan realitzant una temporada molt bona, i això és una cosa força estranya, no es dóna sovint. Quines forces ocultes estan empenyent els equips catalans aquest any, són els poders que es deriven de les influències polítiques a Madrid???, és una competència del nou Estatut, guanyar títols??? Sigui el que sigui, que duri, que anys així no se’n veuen gaires, i l’esport és un bon "placebo" per aparcar altres maldecaps que ronden la testa dels catalans.
Enguany els dos títols estatals de futbol, la Lliga i la Copa del Rei, volaran cap a les vitrines dels dos clubs barcelonins, el Barça i l’Espanyol. La fita s’enuncia ràpid però representa un mèrit molt important. A més, un dels equips catalans de la segona divisió del futbol, el Nàstic de Tarragona, també ho te tot de cara per assolir l’ascens a la màxima categoria del futbol.
Per acabar-ho de rematar, en bàsquet les coses van igual de bé, el Barça és líder de la lliga regular i està classificat per la final a quatre de la Lliga europea, classificació aconseguida eliminant el Reial Madrid. Però és que la resta d’equips catalans també estan fent un paper molt digne; el DKV s’ha proclamat campió de la Copa FIBA i, juntament amb l’Akasvayiu Girona, estan fent una molt bona temporada a la lliga regular.
Podríem seguir anomenant equips catalans que estan realitzant una temporada molt bona, i això és una cosa força estranya, no es dóna sovint. Quines forces ocultes estan empenyent els equips catalans aquest any, són els poders que es deriven de les influències polítiques a Madrid???, és una competència del nou Estatut, guanyar títols??? Sigui el que sigui, que duri, que anys així no se’n veuen gaires, i l’esport és un bon "placebo" per aparcar altres maldecaps que ronden la testa dels catalans.
Il Pipiolo Berlusconi
Dilluns 10 d’abril de 2006
Ja se sap que en democràcia algunes vegades es guanya i altres vegades es perd. I que la gràcia d’aquest sistema polític és que permet l’alternança de forces polítiques sense que es produeixin actes violents, ni cops d’estat, ni res que s’hi assembli.
Per això, el que hauria de fer Silvio Berlusconi és acceptar la derrota a les eleccions generals italianes i deixar de buscar les mil i una fórmules per impedir que Prodi exerceixi el càrrec que legítimament li ha estat atorgat.
Il Cavalliere, que amb aquesta actitud no fa honor al seu alias, perd els papers i fa que Itàlia es converteixi en la riota de tot Europa; un país teòricament desenvolupat (econòmicament suposo que sí, ara desconec si mentalment) necessita recórrer a observadors internacionals per garantir unes eleccions netes??? On s'és vist això!!!! Berlusconi, president de tot a Itàlia, de petit deuria ser d’aquells nens que quan perdien un partit de futbol (vestit amb la samarreta del Milà, segur) colaven la pilota a un terrat d’una casa i deien a l’equip contrari: “cal repetir el partit perquè hem perdut la pilota i hauríem remuntat el resultat en cinc minuts!!!!”
Ja se sap que en democràcia algunes vegades es guanya i altres vegades es perd. I que la gràcia d’aquest sistema polític és que permet l’alternança de forces polítiques sense que es produeixin actes violents, ni cops d’estat, ni res que s’hi assembli.
Per això, el que hauria de fer Silvio Berlusconi és acceptar la derrota a les eleccions generals italianes i deixar de buscar les mil i una fórmules per impedir que Prodi exerceixi el càrrec que legítimament li ha estat atorgat.
Il Cavalliere, que amb aquesta actitud no fa honor al seu alias, perd els papers i fa que Itàlia es converteixi en la riota de tot Europa; un país teòricament desenvolupat (econòmicament suposo que sí, ara desconec si mentalment) necessita recórrer a observadors internacionals per garantir unes eleccions netes??? On s'és vist això!!!! Berlusconi, president de tot a Itàlia, de petit deuria ser d’aquells nens que quan perdien un partit de futbol (vestit amb la samarreta del Milà, segur) colaven la pilota a un terrat d’una casa i deien a l’equip contrari: “cal repetir el partit perquè hem perdut la pilota i hauríem remuntat el resultat en cinc minuts!!!!”
Adéu Bono!!!!
Divendres 7 d’abril de 2006
José Bono ja no és el ministre de Defensa, ha dimitit del seu càrrec per motius personals i ja fa tres mesos que va prendre la decisió i la hi va comunicar a Rodríguez Zapatero (versió oficial, em permetreu que dubti). Aquesta dimissió obre la porta a Zapatero a una reorganització de l’executiu, en previsió de les tasques del govern fins a final de legislatura.
Des del punt de vista català, cal dir que la dimissió de Bono és una bona notícia, ja que per si alguna cosa es caracteritzava el ministre de Defensa era per tenir unes idees lleugerament diferents a la resta de la cúpula del PSOE respecte el procés de reforma de l’Estatut català.
La irrupció d’Alfredo Pérez Rubalcaba, al Ministeri de l’Interior, en substitució de José Antonio Alonso, que passa a ocupar la cartera de Defensa, és vista com una mesura per fomentar el diàleg, ja no només amb Catalunya, sinó amb el País Basc, que viu en un context polític nou, després de la declaració de la treva permanent d’ETA.
Caldrà veure com es desenvolupen els esdeveniments, però a priori, la jugada de Zapatero, tot i que es presenti com una decisió de Bono, pot servir per aconseguir grans fites polítiques en aquest país.
José Bono ja no és el ministre de Defensa, ha dimitit del seu càrrec per motius personals i ja fa tres mesos que va prendre la decisió i la hi va comunicar a Rodríguez Zapatero (versió oficial, em permetreu que dubti). Aquesta dimissió obre la porta a Zapatero a una reorganització de l’executiu, en previsió de les tasques del govern fins a final de legislatura.
Des del punt de vista català, cal dir que la dimissió de Bono és una bona notícia, ja que per si alguna cosa es caracteritzava el ministre de Defensa era per tenir unes idees lleugerament diferents a la resta de la cúpula del PSOE respecte el procés de reforma de l’Estatut català.
La irrupció d’Alfredo Pérez Rubalcaba, al Ministeri de l’Interior, en substitució de José Antonio Alonso, que passa a ocupar la cartera de Defensa, és vista com una mesura per fomentar el diàleg, ja no només amb Catalunya, sinó amb el País Basc, que viu en un context polític nou, després de la declaració de la treva permanent d’ETA.
Caldrà veure com es desenvolupen els esdeveniments, però a priori, la jugada de Zapatero, tot i que es presenti com una decisió de Bono, pot servir per aconseguir grans fites polítiques en aquest país.
Tirante el Blanco???
Dimecres 5 d'abril de 2006
Tirante el Blanco és el títol de la nova pel·lícula de Vicente Aranda. Una aberració a la llengua. Com pot ser que es faci una traducció tan ridícula d’un nom propi com el de Tirant lo Blanc??? És com dir-li Paco Cabezadepueblo a un home que es digui Francesc Capdevila. Ho trobo una vertadera barbaritat.
Moltes de les pel·lícules que provenen dels Estats Units o Anglaterra s’estrenen als cinemes mantenint el títol en la llengua original (Seven, Eyes wide shout, Crash, Scary movie...), però quan surt una pel·lícula amb títol català, sempre s’ha de caure en la traducció, i en aquest cas d’una forma barroera.
Què passa, que si el títol és en català la gent de fora de Catalunya no l’anirà a veure??, o és que denota menys qualitat que les pel·lícules titulades en castellà??? La polèmica fa temps que s’arrossega i ja seria hora d’agafar el toro per les banyes i enfrontar-nos-hi, no pot ser que la llengua catalana es deixi trepitjar d’aquesta manera.
Tirante el Blanco és el títol de la nova pel·lícula de Vicente Aranda. Una aberració a la llengua. Com pot ser que es faci una traducció tan ridícula d’un nom propi com el de Tirant lo Blanc??? És com dir-li Paco Cabezadepueblo a un home que es digui Francesc Capdevila. Ho trobo una vertadera barbaritat.
Moltes de les pel·lícules que provenen dels Estats Units o Anglaterra s’estrenen als cinemes mantenint el títol en la llengua original (Seven, Eyes wide shout, Crash, Scary movie...), però quan surt una pel·lícula amb títol català, sempre s’ha de caure en la traducció, i en aquest cas d’una forma barroera.
Què passa, que si el títol és en català la gent de fora de Catalunya no l’anirà a veure??, o és que denota menys qualitat que les pel·lícules titulades en castellà??? La polèmica fa temps que s’arrossega i ja seria hora d’agafar el toro per les banyes i enfrontar-nos-hi, no pot ser que la llengua catalana es deixi trepitjar d’aquesta manera.
Corrupció a Marbella
dilluns 3 d'abril de 2006
Ja era hora!!! Això és el que deuen pensar els ciutadans honrats de Marbella (algun hi haurà) després de veure les detencions que ha fet la policia aquesta setmana. La ciutat andalusa fa anys que s’havia convertit en territori sense llei, governat al més pur estil del salvatge oest americà. Els vaquers (per anomenar-los d’alguna manera), al crit de “maricon l’últim”, s’ho han venut tot amb l’únic objectiu d’enriquir-se, sense pensar en el què necessitava la ciutat.
Quinze anys d’alcaldes corruptes (Jesús Gil, Julián Muñoz i Marisol Yagüe) han deixat una població amb un nombre elevadíssim d’edificis construïts il·legalment, i amb una imatge molt tocada respecte la resta del país, que ja fa temps que olorava els mètodes gangsterils que utilitzaven els representants polítics de la localitat.
Espero que aquesta macrooperació policial serveixi per fer obrir els ulls a aquells que en un futur governaran Marbella, i a aquells que durant anys han deixat que la situació anés empitjorant: com pot ser que hisenda no detectés cap irregularitat en una inspecció feta al 2003 sobre els béns del senyor Roca, un dels capatassos de la corruptela???
Ja era hora!!! Això és el que deuen pensar els ciutadans honrats de Marbella (algun hi haurà) després de veure les detencions que ha fet la policia aquesta setmana. La ciutat andalusa fa anys que s’havia convertit en territori sense llei, governat al més pur estil del salvatge oest americà. Els vaquers (per anomenar-los d’alguna manera), al crit de “maricon l’últim”, s’ho han venut tot amb l’únic objectiu d’enriquir-se, sense pensar en el què necessitava la ciutat.
Quinze anys d’alcaldes corruptes (Jesús Gil, Julián Muñoz i Marisol Yagüe) han deixat una població amb un nombre elevadíssim d’edificis construïts il·legalment, i amb una imatge molt tocada respecte la resta del país, que ja fa temps que olorava els mètodes gangsterils que utilitzaven els representants polítics de la localitat.
Espero que aquesta macrooperació policial serveixi per fer obrir els ulls a aquells que en un futur governaran Marbella, i a aquells que durant anys han deixat que la situació anés empitjorant: com pot ser que hisenda no detectés cap irregularitat en una inspecció feta al 2003 sobre els béns del senyor Roca, un dels capatassos de la corruptela???
09 marzo, 2006
Els colors
Tenia una capsa de colors
brillants, forts i vius.
Tenia una capsa de colors,
uns de càlids, i altres de freds.
No tenia el vermell per a la
sang dels ferits.
No tenia el negre per a la
tomba dels orfes.
No tenia el blanc per a les
mans, per a les cares dels morts.
No tenia el groc per a les
sorres ardents.
Però tenia el taronja per a la
joia de viure,
i tenia el verd per als nous
brots, per als nius.
Tenia el blau per als cels clars
i lluminosos.
Tenia el rosa per als somnis
i per al repòs.
Tali Sorek (13 anys)
Beersheba, Israel
brillants, forts i vius.
Tenia una capsa de colors,
uns de càlids, i altres de freds.
No tenia el vermell per a la
sang dels ferits.
No tenia el negre per a la
tomba dels orfes.
No tenia el blanc per a les
mans, per a les cares dels morts.
No tenia el groc per a les
sorres ardents.
Però tenia el taronja per a la
joia de viure,
i tenia el verd per als nous
brots, per als nius.
Tenia el blau per als cels clars
i lluminosos.
Tenia el rosa per als somnis
i per al repòs.
Tali Sorek (13 anys)
Beersheba, Israel
03 marzo, 2006
Forat negre a la galàxia
La primera estrella del firmament madrileny, Florentino Pérez, ja no brilla, s’ha convertit en un forat negre, suposadament per xuclar tots els mals que afecten l’equip blanc. Marxa amb elegància, però amb un regust de pare decebut amb els seus fills: “he mal educat els jugadors, alguns estan confusos, [...] alguna cosa no hauré fet bé en la meva relació amb els futbolistes"
La bomba informativa va saltar el dilluns d’aquesta setmana quan els rumors de la dimissió del mandatari blanc es van confirmar. Una reunió extraordinària de la Junta Directiva del club va encendre les alarmes, però el personal esperava la destitució de l’entrenador López Caro per la llastimosa actuació en l’últim partit de lliga i l’anterior, la dolorosa derrota contra l’Arsenal a la Lliga de Campions. Però el resultat de la reunió va ser un altra, la dimissió irrevocable del president.
“Cría cuervos y te sacarán los ojos”, aquesta és la millor manera per definir el periple de Florentino a la presidència del Reial Madrid. Sis anys de mandat, tres de glòria i tres de caiguda lliure. La política esportiva de “Zidanes i Pavones” no ha acabat de quallar, ha quedat vella. Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham han configurat l’óssa major d’aquest equip, però després de tres temporades s’han anat apagant fins a diluir-se en la immensitat de l’espai.
Florentino Pérez va arribar a la presidència del Reial Madrid l’any 2000, gràcies a l’OPA hostil sobre Figo, afer recordat per tot el barcelonisme ja que va suposar la fi de l’idil·li del portuguès amb el Camp Nou. A partir d’aquest fitxatge va establir una línia esportiva mediàtica, amb contractacions a cop de talonari que van convertir el club en una selecció mundial.
El resultat de tot això van ser els sis títols que ha guanyat el Reial Madrid amb ell de president: dues Lligues, una Copa d’Europa, una Copa Intercontinental, dues Supercopes d’Espanya i una Supercopa europea.
Al 2003 va acabar la ratxa, dos anys de sequera i l’actual, on les coses no semblen millorar, han fet que Florentino desisteixi del càrrec. Els cracks s’han fet grans i han perdut aquella empenta inicial que els feia imparables. Els sous desorbitats no han servit per motivar un conjunt que ho ha guanyat tot en el món del futbol. Canvis d’entrenadors i desfilada de secretaris tècnics no han pogut solucionar el mal estructural que pateix el club, el poc compromís assumit per alguns jugadors.
Tot i l’estat esportiu en què ha quedat el Reial Madrid, la tasca feta per Florentino en l’aspecte econòmic és molt important. Cal recordar que ell és un home d’empresa, president de la constructora ACS, i ha fet valer els seus coneixements en el món dels negocis per reflotar els comptes del club. Va agafar les regnes del vaixell amb un deute de 280 milions d’euros, i el va capgirar amb el famós “pelotazo immobiliari”, que va suposar un ingrés de 500 milions d’euros a l’entitat. Ha convertit el Reial Madrid en el club més ric del món, segons un estudi recent d’una consultoria.
Ara li toca el torn a Fernando Martín, també relacionat amb el món de la construcció. Escollit per la Junta Directiva, esgotarà el mandat per al qual va ser elegit el seu predecessor, fins al juny del 2008. De moment, ja ha avisat els jugadors: “no es pot estar en el Reial Madrid sense donar-ho tot, [...] no em tremolarà la mà a l’hora de prendre decisions perquè [...] el Madrid no pot ser un club de milionaris sinó d’esportistes”. Comença fort el seu mandat.
La bomba informativa va saltar el dilluns d’aquesta setmana quan els rumors de la dimissió del mandatari blanc es van confirmar. Una reunió extraordinària de la Junta Directiva del club va encendre les alarmes, però el personal esperava la destitució de l’entrenador López Caro per la llastimosa actuació en l’últim partit de lliga i l’anterior, la dolorosa derrota contra l’Arsenal a la Lliga de Campions. Però el resultat de la reunió va ser un altra, la dimissió irrevocable del president.
“Cría cuervos y te sacarán los ojos”, aquesta és la millor manera per definir el periple de Florentino a la presidència del Reial Madrid. Sis anys de mandat, tres de glòria i tres de caiguda lliure. La política esportiva de “Zidanes i Pavones” no ha acabat de quallar, ha quedat vella. Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham han configurat l’óssa major d’aquest equip, però després de tres temporades s’han anat apagant fins a diluir-se en la immensitat de l’espai.
Florentino Pérez va arribar a la presidència del Reial Madrid l’any 2000, gràcies a l’OPA hostil sobre Figo, afer recordat per tot el barcelonisme ja que va suposar la fi de l’idil·li del portuguès amb el Camp Nou. A partir d’aquest fitxatge va establir una línia esportiva mediàtica, amb contractacions a cop de talonari que van convertir el club en una selecció mundial.
El resultat de tot això van ser els sis títols que ha guanyat el Reial Madrid amb ell de president: dues Lligues, una Copa d’Europa, una Copa Intercontinental, dues Supercopes d’Espanya i una Supercopa europea.
Al 2003 va acabar la ratxa, dos anys de sequera i l’actual, on les coses no semblen millorar, han fet que Florentino desisteixi del càrrec. Els cracks s’han fet grans i han perdut aquella empenta inicial que els feia imparables. Els sous desorbitats no han servit per motivar un conjunt que ho ha guanyat tot en el món del futbol. Canvis d’entrenadors i desfilada de secretaris tècnics no han pogut solucionar el mal estructural que pateix el club, el poc compromís assumit per alguns jugadors.
Tot i l’estat esportiu en què ha quedat el Reial Madrid, la tasca feta per Florentino en l’aspecte econòmic és molt important. Cal recordar que ell és un home d’empresa, president de la constructora ACS, i ha fet valer els seus coneixements en el món dels negocis per reflotar els comptes del club. Va agafar les regnes del vaixell amb un deute de 280 milions d’euros, i el va capgirar amb el famós “pelotazo immobiliari”, que va suposar un ingrés de 500 milions d’euros a l’entitat. Ha convertit el Reial Madrid en el club més ric del món, segons un estudi recent d’una consultoria.
Ara li toca el torn a Fernando Martín, també relacionat amb el món de la construcció. Escollit per la Junta Directiva, esgotarà el mandat per al qual va ser elegit el seu predecessor, fins al juny del 2008. De moment, ja ha avisat els jugadors: “no es pot estar en el Reial Madrid sense donar-ho tot, [...] no em tremolarà la mà a l’hora de prendre decisions perquè [...] el Madrid no pot ser un club de milionaris sinó d’esportistes”. Comença fort el seu mandat.
27 febrero, 2006
Comença el 27 de febrer el blog del moment
Amb la sensació que fa massa temps que no em poso davant d'un full en blanc i escric quatre línies, obro aquest espai per fer que un dels meus hobbies més antics torni a renéixer. Espero que d'aquesta forma tornin a aparèixer les tardes d'inspiració literària.
El fet de publicar els textos també busca que es puguin compartir per tots, per tal d'anar llimant allò que sigui millorable, segons l'opinió de qui llegeixi el que sigui.
El fet de publicar els textos també busca que es puguin compartir per tots, per tal d'anar llimant allò que sigui millorable, segons l'opinió de qui llegeixi el que sigui.
REFLEXIONANT EN VEU ALTA
Moltes vegades, els monitors quan sortim de l’esplai i quedem per anar a sopar o a prendre alguna cosa acabem parlant de temes que afecten a la mateixa entitat o al món del lleure en general. Últimament la conversa sempre agafa un caire pessimista enfront la situació que ens trobem, no perquè la nostra entitat no tingui tots els infants que voldríem, sinó perquè les dinàmiques d’oci actuals fan que ens sigui molt difícil “competir” amb determinades ofertes que, per sort o per desgràcia, queden força a prop del nostre poble i sembla que tenen un punt d’atracció més gran que el que nosaltres puguem oferir a l’esplai.
Òbviament, en les converses també hi entra l’autocrítica, és a dir, si aquest oci, que moltes vegades es limita a promoure unes determinades activitats consumistes, està fent canviar la mentalitat dels joves d’avui en dia i, mica en mica la dels pares i mares, com és que des de l’esplai no som capaços d’oferir una alternativa que tingui “ganxo”??. Però el problema és més de fons i respon, sota el nostre punt de vista, a diverses causes que conflueixen i reforcen una mateixa conseqüència.
Per una banda, observem que l’oci creix i es diversifica a una velocitat imparable, mentre que l’oferta de lleure que poden assumir les entitats infantils i juvenils, com esplais o agrupaments escoltes, canvia a un ritme lent, ja que es nodreix d’una dinàmica de funcionament molt arrelada entre els monitors i les monitores, que fa que els costi adaptar-se a les noves demandes. Aquesta lentitud d’adaptació però, moltes vegades, respon a un sentiment de resistència envers l’exterior i a la por de canviar certes coses que ja sembla que funcionin bé.
Per altra banda, pensem que a Teià, igual que altres pobles petits situats en zones properes a grans aglomeracions urbanes, es generen unes dificultats afegides. Un clar exemple d’aquest fet és que els joves de Teià (a partir dels 12 anys) han de marxar a estudiar fora per la manca d’un institut al poble. En aquest punt ens trobem amb una disjuntiva, ja que és enriquidor per ells que marxin i coneguin joves d’altres pobles i ampliïn el seu horitzó personal, però a la vegada genera un desarrelament amb el lloc on viuen molt important, que es tradueix en un apagament de la vida jove de Teià o de pobles amb les mateixes característiques.
Abans d’acabar amb aquestes reflexions en veu alta volem exposar què és el que ens diferencia de l’oferta d’oci actual. Nosaltres pensem amb un espai de lleure lúdic però a la vegada ple de sentit; és a dir, a través del divertiment intentem fer créixer els infants i joves, intentem que es desenvolupin com a persones; persones que es respectin a elles mateixes, als altres, al medi ambient, que siguin tolerants, oberts, actius dins la societat. Realment aquest és el fet diferencial bàsic amb la resta d’oferta i creiem que aquest tret característic és el que cal mantenir i potenciar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
