Renfe V.I.P.

Dijous sortia de la feina amb la convicció que la tornada a casa seria relativament plàcida. Em dirigia cap a l'estació de rodalies d'Arc de Triomf estrenant mp3 de segona mà i, al matí, m'havia procurat un llibre per fer que la incomoditat del viatge amb la RENFE fos més petita, com a mínim que em passés més ràpid el temps.
Però vaig ser una mica ingenu perquè RENFE està tenint la seva setmana de glòria i en arribar a l'estació em vaig adonar que hi havia lleugers (per dir-ho finament) retards. Les andanes estaven plenes a vessar, la mala llet era present a totes les cares. Dos periodistes, equipats amb càmeres gravaven l'escena...
...i els trens anaven arribant, carregats a petar. La gent que esperava a Arc de Triomf no estava disposada a passar mitja o una hora més esperant un nou tren, i s'enfilaven empenyant a tothom (maricon l'últim).
Un cop al tren que em portava al meu destí, embotit per totes bandes i amb pudors indrescriptibles, vaig engegar la música (el llibre no el vaig treure per raons òbvies) i vaig començar a pensar com podia ser que una societat tan exigent permeti aquestes coses.
L'episodi de dijous jo el definiria com a Renfe V.I.P.
Vergonyós que una companyia que sap que no està oferint els serveis com cal, no obri les portes i et cobri el bitllet.
Intolerable la situació amb què vam fer el trajecte de tornada. Semblàvem porcs en un camió de transport.
I sorprenent la Permissivitat de la gent, que tot i patir els retards i les aglomeracions de forma habitual no posa el crit al cel per queixar-se.